La pandèmia de la Covid-19, ens ha impactat amb una sanitat afeblida durant anys de retallades i de manca d’inversió que ha afectat amb una infradotació de professionals sanitaris. La despesa pública en sanitat s’ha reduït dràsticament a Espanya amb la crisi econòmica i com a conseqüència s’han anat reduint tant els llits d’hospital des de l’any 2000 com el personal sanitari.
Al nostre país la despesa sanitària està per sota de la mitjana de la UE, tenim una despesa en relació amb el PIB del 6,4% i de 1.656 € per habitant. Si ho comparem amb Alemanya, ells tenen una despesa del PIB d’un 9,7% i de 3.913 € per habitant, això explica que els països amb major despesa sanitària estan combatent amb més eficàcia la pandèmia de la Covid-19.
Les retallades en els pressupostos han eliminat professionals sanitaris en el sistema i després d’invertir en formació aquests professionals han de buscar un futur professional fora del país. Hi ha més de 7.000 infermers i infermeres a Gran Bretanya i com a resultat d’aquestes polítiques tenim una ràtio més baix de la mitjana d’infermers en relació amb la UE que és de 8,4 per cada 1.000 habitants i al nostre país és del 5,3 per cada 1.000 habitants.
La política de contractació laboral s’ha basat en la precarietat i inestabilitat laboral amb una contractació per dies i hores que condemna els treballadors sanitaris a una incertesa laboral que trunca els seus projectes de vida.
A tall d’exemple tenim un cas d’una infermera que va ser defensada pels serveis jurídics d’USOC, que treballant més de 15 anys al mateix hospital encadenava més de 40 contractes de treball, va ser acomiadada i el Jutjat dels Social de Sabadell va declarar acomiadament nul. Aquesta és una realitat molt generalitzada que s’ha de resoldre. No podem tenir un sistema de sanitat de qualitat basat en la precarietat contínua i veure’ns abocats a judicialitzar-ho tots els temes laborals.
Ara cal fer front a la crisi sanitària amb la contractació de més treballadors i planificar un compromís de creixement dels pressupostos públics per a assolir com a mínim la mitjana de la UE. Al seu torn hem de repensar el sistema públic de salut amb una xarxa d’hospitals de l’ICS, hospitals gestionats per consorcis semipúblics i privats, que teixeixen una xarxa que provoca desajustos i que ocasiona un sistema de contractació desigual; de la mateixa manera l’assistència primària que íntegrament era publica en els últims anys i algunes àrees s’han anat privatitzant, deixant un model que posa en risc la capacitat real de gestió d’un sistema mixt de salut a Catalunya.
Aquesta pandèmia ha posat en evidència la necessitat d’un sistema públic de salut que cobreixi les necessitats a tota la població que durant anys les doctrines neoliberals han anat atacant com inútils aquests sistemes públics. Els ensenyaments des de fa més d’un segle provocada ja en el seu temps per la pandèmia de la grip del 1918, havia edificat un pilar de l’estat del benestar a sistemes públics sanitaris que igualaven l’accés a la salut independentment de la seva condició social.
Un altre dels dèficits més flagrant aquesta sent el tracte de les residències de tercera edat que han tingut una mortalitat més alta a conseqüència de la pandèmia de la Covid-19, amb la qual cosa és obligat revisar l’actual model de les residències i dotar-les de més personal sanitari i de millores per a aquests professionals que estan en primera línia quan hi ha una crisi com la que estem vivint. Hem de fer una reflexió de com estem tractant a les persones d’edat avançada, i com els dotem d’uns serveis d’acord amb les seves necessitats sociosanitàries, de la mateixa manera s’ha posat en evidència la necessitat de dotar de personal sanitari els centres escolars i la relació amb els sistemes de salut.
Per això, ara no hem d’oblidar l’ensenyament que ens està donant aquesta pandèmia i corregir els dèficits que s’han detectat, enfortir el nostre sistema de salut amb més llits i sobretot amb més professionals. Cal fer una auditoria independent sobre el nostre sistema de salut per a realitzar un pla estratègic per reforçar el nostre sistema, alguns estudis ja xifren les necessitats per a Catalunya en 5.000 milions d’euros més anuals.
Per USOC, el futur implica incrementar la despesa en salut, per desenvolupar un model de sistema públic de salut ben gestionat i hem de reconèixer la tasca dels professionals sanitaris que, tot i els dèficits, han donat una resposta més que eficient a la crisi sanitària fins i tot posant en risc les seves vides. Ara els poders públics han de complir amb les promeses i enfortir el nostre sistema que s’ha demostrat essencial per preservar la vida i la salut de les persones, i millorar en conseqüència, les condicions de treball i salaris dels professionals de la salut.
