Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En plena tercera onada de la Covid-19, i enmig d’un encès debat sobre els grups prioritaris de vacunació, es fa necessari reflexionar al voltant de les condicions en què treballen els cuidadors i cuidadores de les residències, com han posat de manifest a Espanya diversos informes com el de l’Institut de Polítiques Públiques del CSIC, el de la Secretaria d’Estat de Drets Socials, o l’estudi de Zalakain i Davey (2020).
L’alta mortalitat, juntament amb les mesures d’aïllament que s’han implementat en aquests entorns, ha suposat un nou i complex escenari, tant per als treballadors com per als residents i les seves famílies.
Durant la crisi sanitària s’ha anat consolidant el debat sobre com s’està afrontant aquesta situació per part dels equips de treballadors en residències. És evident que estan exposats a un gran estrès, resultat de les situacions d’incertesa i perill que han de viure en primera persona dia a dia.
Incidir en la formació dels treballadors
A més d’un merescut reconeixement per la seva tasca, és hora de preguntar-nos com establir estratègies que permetin bregar amb aquesta situació de la millor manera, cosa que comporta beneficis, tant per a treballadors, com per als residents.
Encara que no siguin estratègies tan explícites com les que s’esmenten a continuació, hi ha un cert consens a considerar la formació dels treballadors com un mitjà per afrontar la pandèmia en residències de gent gran.
A través d’alguns exemples posats en marxa en països com els Estats Units o el Canadà, anem a explorar formes d’atenció als treballadors, que possibilitin major satisfacció i benestar entre el personal de les residències.
El primer exemple té a veure amb la posada en marxa de sessions didàctiques virtuals en què s’ofereix atenció psicològica als treballadors, que són els que en última instància s’han de fer càrrec de la solitud i el malestar dels residents, entre els que hi ha altes taxes de depressió arribant fins i tot a patir deliris com a conseqüència de la crisi sanitària.
A més d’aquest suport, es faciliten eines i claus que els permetin dur a terme intervencions segures amb els residents i més alleujar, fins a cert punt, els sentiments d’aïllament i solitud.
Un dels grans beneficis d’aquestes sessions és el de construir un espai on els treballadors puguin abocar les seves pors, inquietuds i dubtes de manera compartida i bidireccional, generant una millora en “els efectes psicosocials negatius de la Covid-19”.
Un altre exemple el trobem de la mà de Lingum (2020), que aplica un programa que consisteix en sessions setmanals temàtiques relacionades amb l’atenció de llarga durada i les cures pal·liatives.
Després d’una introducció, en les sessions es fa una breu presentació didàctica, seguida d’un debat sobre un cas i finalment l’exposició dels aprenentatges. És interessant aquest model d’intervenció perquè els casos són trets d’exemples reals que viuen els treballadors participants, aportant experiència i realisme a aquestes sessions.
Els resultats van mostrar que la intervenció va proporcionar informació útil i precisa, una cosa molt valuosa en contextos de crisi, on hi ha una constant sobreexposició a informació i dades. A més, és un model que brinda un doble suport, tant als equips com als residents, generant millors intervencions en les que es vagi aprenent i debatent a el temps que es va vivint.
En definitiva, aquest tipus de plataformes didàctiques, amb un format proper al d’un fòrum de discussió, permeten alleujar les tensions, augmentar el benestar de treballadors i residents, i aplicar intervencions adaptades a les circumstàncies i meditades pel conjunt de l’equip.
Elevada feminització dels treballs de cures
Un altre aspecte relacionat amb el treball dins de les residències té relació amb les condicions sociològiques subjacents i que determinen el perfil mitjà del treballador, donant compte de realitats com ara l’elevada feminització dels treballs de cures remunerats i no remunerats. Les residències compten, a més de la infermeria i l’atenció mèdica, amb altres treballadors com netejadors, zeladors, rehabilitadors, recepcionistes… Tots ells són imprescindibles per al correcte funcionament dels centres, abans i durant la pandèmia, cosa que, sens dubte, hauria tenir-se en compte a l’hora d’establir les prioritats de vacunació.
En aquest sentit, ja s’ha investigat l’impacte del personal en les taxes de mortalitat dels centres residencials, quan s’apunta a la connexió entre les característiques dels barris on viuen els treballadors i la mortalitat a les residències. Això significa que la prevenció per evitar contagis procedents de l’exterior de la residència passa per atendre correctament al personal que atén a les mateixes.
Treballs amb elevada precarietat
La realitat és que, per norma general, aquest tipus de treballs estan fortament precaritzats i desprestigiats, cosa que impacta directament en la vida dels treballadors i els residents. Hi ha determinats condicionants que dificulten una prevenció exhaustiva, com pot ser la pluriocupació o l’alta freqüentació del transport públic.
Això, en canvi, no pot servir com a excusa per carregar el pes del procés de contagi al conjunt de treballadors, sinó que hauria d’usar com a impuls per tornar a prestigiar un sector durament castigat i oblidat com és el de les cures, entenent aquests en un sentit ampli i transversal.
Això obliga, com assenyala Karen Shen, a enfortir i possibilitar l’autocura per part dels treballadors, cosa que generalment sembla incompatible amb les seves condicions de treball, però que sens dubte és necessari per al benestar i la satisfacció tant de treballadors com de residents i famílies. Altres investigacions ja apunten a la precarietat com un factor d’estrès, sumat a una situació ja de per si complicada de gestionar per als treballadors i treballadores.
En conclusió, tots aquests exemples són formes d’atendre i valorar la feina que es desenvolupa dins de les residències, prestigiant tant a aquells que les habiten com a aquells que permeten que això passi. Amb programes adaptats a cada context i equip es podria aconseguir un canvi de paradigma en l’atenció i la cura a llarg termini, cosa que ha passat de ser important a ser necessari.
Altres estratègies per fer valer les condicions de la feina a les residències en el futur han de posar el focus en la implantació de tecnologies de suport a la cura, sense perdre de vista, d’una banda, la necessitat de millorar la situació laboral dels treballadors com a garantia de confiança en el sistema de cures i, de l’altra, la millora en la qualitat del servei a través de la formació dels treballadors.
Aquest és un article publicat originalment a The Conversation
