Alba Alfageme és psicòloga especialitzada en violència sexual i processos de victimizació. Durant la seva trajectòria professional ha dut a terme atenció directa a dones supervivents de la violència masclista, així com intervencions en situacions de crisi o emergències en diferents contextos. També ha treballat per al Departament d’Interior de la Generalitat de Catalunya dissenyant, promovent i implementant plans estratègics per al suport i la seguretat de les víctimes amb una perspectiva de gènere. Alfageme considera que la pandèmia ha accentuat encara més les desigualtats entre homes i dones, que també s’evidencien en la salut mental. Creu que són necessàries polítiques públiques feministes i transformadores, perquè, com diu, “les dones no només hi volem ser, sinó que volem ser-hi per canviar les coses”.
La salut mental s’està veient molt afectada per la pandèmia. Les dones són les que s’han emportat la pitjor part?
Sí, les dones són unes de les grans afectades. La pandèmia el que farà serà accentuar problemes que ja teníem i, per tant, accentuarà encara més les desigualtats entre homes i dones, unes desigualtats que s’evidenciaran també en la salut mental. De fet, l’Organització Mundial de la Salut ja ha posat sobre la taula que les dones patiran un impacte major de la pandèmia. En l’àmbit de salut mental, s’han posat sobre la taula tres motius que poden explicar que hi hagi un major impacte en les dones, que poden acabar també en aquesta accentuació de les desigualtats. El primer és que moltes d’aquestes dones que han estat treballant en el que ara considerem sectors essencials estan molt precaritzades. Es tracta de sectors socialment menystinguts i, en molts casos, pertanyents a l’economia informal, que suposa també una pèrdua de drets laborals.
La pandèmia el que farà serà accentuar problemes que ja teníem i, per tant, accentuarà encara més les desigualtats entre homes i dones.
De fet, un 65% de les persones que es troben en primera línia contra el coronavirus, tant en la sanitat, les residències o els serveis de neteja i alimentació, són dones.
Exacte, són aquestes dones que han anat a treballar mentre la resta estàvem confinats les que han dut el pes d’aquesta crisi i han posat els seus cossos confrontant-se amb la pandèmia. L’impacte mental i emocional que té això és molt elevat. Per tant, és evident que les dones han hagut de sostenir un impacte de la pandèmia més elevat, perquè han hagut de sortir i fer front a aquesta situació. La situació de pandèmia les ha reconegut com a persones indispensables, però altre cop les torna a situar en un espai menystingut i molt més precari, pel que fa als sous i les condicions laborals.
L’altre factor que diuen que també impactarà i està impactant ja en la salut mental de les dones és la sobrecàrrega que hem tingut -i ja tenim de forma generalitzada i normalitzada-, amb la doble jornada de treballar tant a la feina com en les tasques de cures i la llar. Alguns estudis que s’han fet sobre la pandèmia apunten que, durant el confinament, les dones estaven assumint 13 o 14 hores a la setmana de tasques de la cura i la llar més que els homes. Això els comporta una major sobrecàrrega emocional i estrès. Un segon factor pel qual les dones han tingut un impacte emocional més gran amb la pandèmia és l’augment de casos de violència masclista que s’han donat dins les llars. Les llars, que teòricament eren l’espai més segur durant la pandèmia, han esdevingut per elles una presó. Aquest problema estructural que són les violències masclistes és un altre factor que sabem que alimenta tota aquesta afectació en la salut mental. Per tant, és evident que les dones estem carregant un sobrecost amb aquesta situació. Moltes dones han perdut a la feina o han hagut de deixar-la per tenir cura de la seva família, i tot això ha suposat que els seus projectes de vida hagin quedat absolutament estroncats.
Quan vivim una situació on s’entrecreuen diversos eixos d’opressió tenir en compte la teva salut mental és un privilegi.
Està clar que el gènere no és l’únic eix de desigualtat, s’entrecreuen molts factors.
Absolutament. L’enfocament interseccional ens posa sobre la taula aquests altres eixos d’opressió que moltes dones pateixen i que s’accentuen amb la pandèmia. Moltes d’aquestes dones que pateixen altres discriminacions que se sumen al fet de ser dones no tenen accés als serveis de salut mental, perquè moltes vegades no tenen ni temps d’anar-hi. Això fa que al final es vagin arrossegant i acumulant aquestes conseqüències emocionals i psicològiques que, evidentment, són devastadores. És molt trist, però és així: quan vivim una situació on s’entrecreuen diversos eixos d’opressió tenir en compte la teva salut mental és un privilegi. Això és bastant important que en siguem conscients. Si realment, tal com s’apunta, la salut mental serà la propera onada que tindrem, segurament moltes dones quedaran fora de l’oportunitat de rebre algun tipus de suport emocional.
Les dones tenen una pitjor salut mental que els homes?
No és que tinguin pitjor salut mental que els homes, sinó que les conseqüències del sistema patriarcal s’acaben evidenciant en un impacte evident en el seu benestar psicològic. Per tant, no és que, per se, les dones tinguem més problemes de salut mental, sinó que estem sotmeses a un sistema que ens pressiona molt més, ens sobrecarrega i ens situa davant de situacions de violència de forma estructural i, evidentment, això acaba tenint conseqüències en la nostra salut mental. Quan en moltes ocasions ets tu la que has de sostenir tot el teu nucli familiar no tens ni temps per tu, quedes l’última la fila i és molt difícil que puguis destinar temps i diners a tenir cura de la teva salut mental. Quan et poses a la pell de moltes dones que estan vivint situacions vitals molt difícils, has d’entendre que, probablement, no poden ni permetre’s pensar, per un moment, que la seva salut mental està tocada.
Les cures s’han revalorat amb la pandèmia?
El fet que les cures s’hagin intentat esborrar del mapa de què és col·lectiu, social i públic és la conseqüència d’aquest agermanament de sang entre el patriarcat i el capitalisme. Les cures no generen capital, no hi ha una producció econòmica al darrere i, per tant, s’han deixat de banda. Jo crec que la pandèmia ens ha posat deures, en el sentit que ha evidenciat les desigualtats i que estàvem vivint en un model social que està absolutament condemnat al fracàs i ha posat al centre que, en aquests moments en què la vida està en risc, el més important són les cures. És a dir, la vida en majúscules. Jo crec que això ens ha obert l’oportunitat de poder canviar el model actual. És cert, però, que les pressions són tan fortes que és molt difícil fer un canvi de paradigma. El feminisme està guanyant més pes i s’intenta situar la vida al centre, però això demana canviar un sistema estructural. Hi ha molts interessos de persones -sobretot homes– privilegiats que no estan disposats a fer un canvi de paradigma, perquè suposaria perdre poder, influència i capacitat de decisió.
Estem en un punt en què davant nostre s’obren dos camins. Podem seguir en un model, per mi absolutament anacrònic i desfasat, que ens porta a la destrucció absoluta com a societat que és el capitalisme, o podem apostar per aquestes polítiques plantejades des del feminisme que situen la vida la centre, que implica descarregar a les dones d’aquesta doble jornada i que s’equilibrin les cures, en què els homes han d’estar més presents en l’acompanyament a la criança, etc. Això passa per un canvi de perspectiva molt important i no tinc massa clar que realment tot això es porti a terme. La pressió del sistema capitalista i patriarcal és tan gran que, o moltes persones estem disposades a fer aquest canvi, o no ens en sortirem.
No ens conformem en ser més dones, sinó en ser més dones i canviar les coses. El fet quantitatiu ha d’anar acompanyat del qualitatiu.
Sembla que, en la teoria, hi ha força consens per avançar en la igualtat entre home i dona.
Hem de tenir clar que podríem dir que al paper hi ha una igualtat formal, però a l’hora de la veritat hi ha una desigualtat informal claríssima. A vegades no es tracta només d’un aspecte numèric, per exemple, del nombre de dones diputades al Parlament, sinó al fet que entrin aquestes dones impliqui un canvi de paradigma o no. No ens conformem en ser més dones, sinó en ser més dones i canviar les coses. El fet quantitatiu ha d’anar acompanyat del qualitatiu. No es tracta només d’incorporar més dones sinó canviar el plantejament, començar a posar sobre la taula temes com la salut emocional, un tema que ha estat absolutament tabú. Segons assenyalen alguns informes, l’any 2030 la depressió serà la principal afectació que tindrem com a societat. Una societat trista, on un 40% dels joves està en atur i un de cada dos joves pateix ansietat o depressió arran de la pandèmia, és una societat que està fracassant. Les dones no només hi volem ser, sinó que hi volem ser per canviar les coses. Si el sistema està absolutament en fallida, intentem trobar una alternativa.
Per on passa la solució?
Del que es tracta és d’anar construint aquests altres camins diferenciats, alternatius, que aportin una altra mirada. Que, per exemple, les dones puguem entrar en espais de decisió i que en aquesta nova legislatura moltes de les polítiques públiques estiguin absolutament tenyides per aquest plantejament que incorpora el feminisme. Això implica canviar la perspectiva des de la individualitat per després col·lectivitzar-ho, i que tot això s’acabi convertint en l’acció política, en unes accions grupals. La nostra acció quotidiana també és acció política. Es tracta de treballar en el fet concret per transformar el global. Hem de plantejar-nos, des de totes les disciplines -la psicologia, el periodisme, la medicina, el dret, l’esport, etc.-, que hi ha una altra cara de la moneda, que no ens havien explicat. Que les coses poden ser diferents.
Les coses ens les han explicat des de la perspectiva patriarcal, però hi ha una alternativa que ens han negat. Hem de començar a pedalejar totes en aquest sentit i tenir la valentia per portar a la pràctica les accions que estan en el marc teòric. I no tenir por. També tenir en compte que en el camí hi haurà errors, però que no passa res. Hem d’acabar amb aquesta síndrome de la impostora que ens han imposat i començar a canviar les coses al preu que calgui. El que no pot ser és que acceptem una història que ens han explicat a mitges.
La psicologia mateixa és una disciplina absolutament patriarcal. Tots els referents que tenim són masculins i els estudis s’han fet amb uns paràmetres molt masculins. Hem de fer un esforç per posar aquesta mirada crítica i veure que hi ha una part de la història que no ens han explicat. Les dones hem patit d’una manera extrema la invisibilització, en totes les disciplines. Per exemple, en el cas de la depressió postpart. Hi ha un factor fisiològic, però també una expressió social que té molt a veure amb el que s’espera de tu com a mare, quins valors estan relacionats amb la maternitat, quines exigències hi ha en el fet de ser mare. També s’ha patologitzat molt el que ens passa a les dones.
El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, se les medicalitza.
Hi ha una sobremedicalització de les dones? Les dades mostren que el 85% dels psicofàrmacs s’administren a dones.
El sistema patologitza les dones i, en lloc d’anar a l’arrel del problema, se les medicalitza. El mateix professional de la salut queda més tranquil en medicalitzar determinades situacions, és una zona de confort. Però aquestes dades no menteixen i no és normal que tantíssimes dones estiguin medicades. La societat ens ha estat agredint constantment i en lloc d’explorar els motius que duen les dones a estar així, en lloc d’anar al fons de la qüestió, les mediquem perquè tot això baixi d’intensitat. Això ha passat històricament. A les dones sempre ens han intentat callar i se’ns ha dit que som unes histèriques. Però són tantíssimes les situacions de desigualtat i opressió que és normal que acabem explotant per algun lloc.
Després hi ha un altre factor que és que com que en el capitalisme les emocions molesten, s’ha dit que és un tema de dones. Per tant, les dones estem més acostumades a parlar de les emocions i de com estem. Ens han ensenyat que hem de ser més empàtiques, perquè aquesta qualitat té molt a veure amb el tema de les cures, en estar pendent dels altres. Això fa que, probablement, posem més paraules a allò que ens passa. Als homes el patriarcat també els limita i els diu que l’àmbit emocional no els pertoca, que això està vinculat amb la feblesa i vulnerabilitat. És un àmbit en què molts probablement ni entren, perquè no el consideren prou important.
Com ha afectat al confinament a les dones que pateixen violència masclista?
Hi ha hagut un augment de casos de violència masclista en les parelles convivents, amb l’afegit que l’entorn i el context social jugava a favor de l’agressor. L’agressor tenia el control sobre la dona durant les 24 hores al dia els set dies de la setmana, perquè la dona no podia sortir de casa. Això ha fet que les donen se sentissin molt més soles, molt més aïllades i atrapades. Durant aquests moments, em deien que se sentien segrestades, com en captiveri. La sensació de no poder escapar, de no poder dir res. Sabem que per trencar el silenci les dones necessiten un entorn fort que les sostingui. En aquest moment, els serveis d’atenció a les dones que pateixen violència masclista han intentat ser-hi, però en moltes ocasions no estaven preparats per fer front a una situació de pandèmia. Moltes dones van haver de fer front a situacions duríssimes. Els agressors sobretot exercien molta violència psicològica. Durant el confinament, van baixar moltíssim les denúncies de violència masclista, ja que les dones estaven controlades per l’agressor tot el dia, però sí que van augmentar molt les trucades a serveis d’atenció telefònica i en línia.
A més, les crisis econòmiques suposo que no són un bon aliat per a dones que pateixen violència masclista.
Moltes dones, a causa de la crisi social i econòmica derivada de la sanitària no s’han vist amb la possibilitat de fer el pas i deixar les seves parelles, perquè no tenen on anar. No tenen una alternativa. Per tant, la incertesa ha jugat en contra d’aquestes dones, que no saben cap on tirar. La pèrdua de llocs de feina, els ERTOs i la crisi social i econòmica galopant ha fet que moltes d’elles segueixin en situacions de violència.
A més, el confinament ens va obligar a allunyar-nos de les xarxes de suport i de cures extrainstitucionals, com veïnes, amistats…
Sí, i en molts casos aquelles persones que els hi poden donar suport potser no viuen ni al seu municipi o la seva comarca. Si la policia et para i encara no has fet el pas de denunciar, què dius? Que vas a veure una amiga teva, arriscant-se que et posin una multa? A vegades, per no arriscar-se a una sanció, les dones que pateixen violència prefereixen no moure’s de casa i es queden cada cop més aïllades.
Hi ha molts serveis que s’han intentat posar les piles i estar més presents, intentant incorporar l’atenció en línia, però és cert que encara falta un tema important, que és poder oferir a les dones una mena de servei de llarga durada. Amb la situació actual, on moltes dones s’han quedat sense feina, es podrien plantejar acudir un servei de curt o mitjà termini, però no saben quan es normalitzarà la situació. Et poden oferir un pis de curta durada, però no saps quan podràs trobar feina. Les dones per fer el pas de sortir d’una relació de violència necessiten poder construir una certa projecció de futur o seguretat. Per tant, cal canviar el model. Els pisos d’urgència són molt necessaris, però cal apostar també pels recursos de llarga durada, perquè les dones puguin construir un futur. Falten moltíssims recursos econòmics i habitacionals per poder donar sortida a les dones que estan atrapades en situacions de violència masclista.
