La confiança col·lectiva en els responsables directes de solucionar els efectes de la pandèmia de Covid-19 s’ha vist seriosament afectada. Després de més d’un any de crisi sanitària global, hi ha una sensació generalitzada -basada ja en molts dades- que les coses es podien haver fet molt millor, principalment en algunes democràcies occidentals. En el focus d’aquesta pèrdua de confiança estan molts polítics, però també molts científics que els assessoren, per la seva imprevisió, falta de reacció a temps, distanciament de les evidències científiques, i per haver subestimat la importància de la confiança i la comunicació transparent.
Cada vegada hi ha més veus que demanen una avaluació profunda i independent del que ha fallat en la política i en la gestió de la ciència, no tant per buscar culpables com per extreure lliçons que permetin evitar els mateixos errors en el futur i superar aquesta sensació de fiasco col·lectiu. En l’esquerda entre l’evidència científica acumulada i la seva aplicació hi ha sens dubte moltes respostes. Mentre es fan, o no es fan, aquestes avaluacions en els diferents països, Richard Horton, el director de la revista The Lancet, ha avançat ja una actualització del seu primer anàlisi en forma de llibre. En la segona edició de Covid-19. La catasfrofe: Què vam fer malament i com impedir que torni a passar, recentment publicada en espanyol, analitza la fragilitat de les nostres societats al mateix temps que els errors comesos per alguns governs (entre ells el d’Espanya) i les mesures que caldria aplicar per no repetir-los en una pròxima pandèmia.
“La resposta dels governs a la Covid-19 suposa el major fracàs polític de les democràcies occidentals des de la Segona Guerra Mundial”, escriu Horton. “Els governs tenien la capacitat suficient per a haver evitat aquesta crisi humana. No ho van fer”. Entre els errors que han conduït a tantes morts evitables, el director de The Lancet apunta la manca de lideratge polític i el fiasco en l’assessorament científic (per què països com EUA, Regne Unit, Itàlia, França o Espanya, tot i tenir destacats científics, van ser incapaços d’aprofitar els seus coneixements per fer les recomanacions oportunes?). I assenyala també la irresponsabilitat d’esperar una pandèmia de grip i no prendre seriosament la possibilitat que aparegués un nou SARS, la manca de preparació sanitària, la resposta tardana i errors greus en la comunicació.
Ja després del primer confinament a la “primavera silenciosa” de 2020, una de les lliçons clares que es podien treure, en opinió de Horton, era que els governs necessiten generar confiança en la gent mitjançant una comunicació clara i transparent, però pocs ho han aconseguit. Generar confiança és clau per disseminar idees, com mostren alguns models de comunicació. Però els missatges escassos i tardans, les indicacions confuses i, de vegades, contradictòries, que no enganyoses (el cas de Donald Trump és paradigmàtic), han soscavat la confiança de la gent en la capacitat de donar resposta a un desafiament com aquest.
La necessària avaluació que han de fer els països podria aclarir per què els governs no van ser capaços de donar una resposta eficaç. Horton afirma que el cúmul d’errors constitueix un “exemple extrem de negligència de l’Estat”. Òbviament, no tot s’ha fet malament, ni tan sols en els països on les coses s’han fet pitjor, però el sentiment global de vulnerabilitat col·lectiva ha danyat la confiança en la política i en els mecanismes per aplicar de forma oportuna el coneixement. Horton creu que la crisi de la Covid-19 pot canviar per bé les societats, els governs, la medicina i la ciència. Per a això, bé es podria començar per exigir una comunicació basada en l’evidència i en la transparència que augmenti la confiança de la gent.
