Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Teresa Echeverría és infermera i coordinadora assistencial d’Urgències de nit de l’Hospital Clínic i membre de la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere d’aquest centre hospitalari, creada per atendre de manera integral a les persones víctimes de violència sexual i masclista. Echeverría explica que viure sota violència masclista i sexual empitjora molt la qualitat de vida de les persones i les emmalalteix, ja que pot generar l’aparició de malalties o l’empitjorament d’altres, així com canvis de comportament en la cura de les malalties. Explica que cal una major formació del personal sanitari per atendre a les dones víctimes d’aquest tipus de violència, però també recursos. “Els documents existents parlen de com s’hauria de treballar, però els treballadors no tenen recursos suficients per fer-ho i això resulta molt frustrant i indueix que, a vegades, es facin actuacions errònies”, assenyala.
Quan es va crear la Comissió de Violència Intrafamiliar i de Gènere? Qui en forma part?
La Comissió funciona institucionalment reconeguda des de l’any 2000, ja fa 21 anys. El fet que es reconegués oficialment és una qüestió rellevant perquè, de fet, ja existia des del 1992, però va costar vuit anys que tot el treball que van fer els professionals d’urgències -perquè aquesta és una iniciativa d’urgències- es consolidés i donés suficient entitat perquè fos reconeguda oficialment com una comissió més de l’Hospital i se li donés un tracte igualitari. Les infermeres, metges i treballadores socials d’urgències, entre altres professionals, van tenir un paper molt actiu i conscient des de fa molt de temps en la creació d’aquesta comissió. Actualment, atenem cada any uns 500 casos de violència sexual i gairebé 200 de violència masclista.
A la Comissió hi participen, doncs, diversos perfils professionals.
Sí, s’intenta que sigui absolutament transversal dins de l’Hospital. Està composta essencialment per personal d’urgències, perquè és des d’on s’han anat detectant les agressions i la violència de forma més clara, tant en el cas de violència de gènere, relacional o afectiva com en el cas de violència sexual, de la qual l’Hospital Clínic és hospital de referència des de l’any 1994. Per tant, una gran part de les persones que formen la Comissió treballen a urgències, però s’hi troben tots els departaments d’assistència hospitalària integrats, és a dir, hi formen part totes les especialitats mèdiques, infermeria en diferents vessants, treball social, psiquiatria, laboratoris… no s’exclou cap departament, perquè fins i tot un servei tan tècnic com un laboratori hi participa, per exemple, en la recerca de tòxics. Tots els departaments tenen alguna tasca assignada. En ser una Comissió que existeix des de fa tants anys, ha evolucionat de manera paral·lela amb tot el coneixement del fenomen de la violència masclista i sexual i amb el fet que aquesta sigui estructural i estigui tan arrelada a la societat. Tot això ho hem anat incorporant al nostre protocol i, malgrat que és un protocol fantàstic, encara té les seves deficiències. Per això tenim un grup d’incidències que les avalua.
Quins riscos per la salut comporta ser víctima de violència masclista o de violència sexual?
Viure sota violència és un factor de risc per la salut de les dones. Empitjora la qualitat de vida de les persones i les emmalalteix. En aquest sentit, viure sota violència és un estressor brutal, igual que viure en una guerra, i pot generar l’aparició de malalties o l’empitjorament d’altres, així com canvis de comportament en la cura de les malalties. Però el problema és que no existeix aquesta consciència de la relació entre la violència masclista i les seves conseqüències en la salut. És una relació que cal visibilitzar, i això implica una activitat molt proactiva per part dels sanitaris. Institucionalment, on s’ha fet un gran pas per atendre aquest tipus de violències és a l’atenció primària, mentre que l’atenció l’hospitalària és el gran repte que té. Estudiar a fons la relació entre violència i salut està encara pendent dins de l’àmbit de la salut. Es parla dels serveis de salut gairebé com si fossin un servei social, però des del sistema sanitari hem de visibilitzar que la violència masclista i sexual està empitjorant la qualitat de vida de les dones i la seva salut. Aquest és un gran repte que tenim des del sistema sanitari.
Com funciona el vostre protocol en els casos de violència masclista?
En el cas del protocol de violència masclista, la detecció és molt complexa i, en aquests moments, encara l’estem desenvolupant. Les pacients venen explícitament per manifestar que han sigut víctimes d’una agressió física. És molt difícil que si estan ingressades per altres patologies manifestin aquesta relació amb la violència, entre altres coses per això mateix que comentava, que no hi ha una consciència de la relació entre violència i salut. L’estada mitjana a l’hospital d’una persona víctima de violència masclista no supera la setmana. Es tracta d’una detecció proactiva, sobretot en l’àmbit d’urgències, ja que fa molts anys que treballem en aquest tema. S’activa un protocol de treball social i de salut, per conèixer en quina situació està la persona i quins recursos necessita. En aquest sentit, és important poder trencar amb l’aïllament, dir-li a la persona que entenem la seva situació i que estem aquí per ajudar-la en tot el que puguem.
I en el cas de la violència sexual?
El protocol és molt més complex. Som el centre de referència a la ciutat de Barcelona pel que fa a la violència sexual; això vol dir que totes les agressions, abusos i casos d’assetjament ens arriben a nosaltres, de manera que s’activa tot un circuit molt complex. La majoria de dones que atenem són d’un perfil jove, d’entre 16 i 35 anys. El nostre protocol activa tot un seguit d’intervencions biopsicosocial: la persona que atenem serà visitada per estudiar els seus riscos biològics, avaluar el seu estat de salut, veure com podem tractar les lesions en el cas que en tingui, fer una intervenció psicològica i, socialment, dotar-la dels recursos necessaris per contactar amb la seva família o amb algun tipus d’institució, el consolat, per exemple, si es tracta d’una estudiant d’Erasmus, o dels recursos per fer una denúncia en el cas que ho volgués. En el cas de les menors, llavors entraria tot el sistema de protecció de l’adolescent.
Treballem en xarxa, és a dir, amb tot el que són les entitats relacionades de forma externa amb el nostre circuit per garantir una major coherència. Això vol dir que treballem, per exemple, amb el SEM, els mossos d’esquadra, la guàrdia urbana, la medicina forense i amb jutges i fiscalia. Intentem connectar-nos per comparar experiències, visibilitzar casos de conflicte i resoldre’ls.
La càrrega social que tenia abans haver sigut víctima d’aquest tipus de violència s’ha suavitzat, però encara hi ha molt sentiment de culpa.
Com funciona el programa de seguiment?
Després de passar per totes aquestes avaluacions físiques, psíquiques i socials, la persona atesa pot entrar als programes de seguiment. Tenim, per una banda, un seguiment de les seqüeles emocionals per l’impacte de l’agressió, en el marc del programa de xoc posttraumàtic, i, per l’altra, un seguiment pel tema de les infeccions, per garantir que hi hagi un control sobre el risc de patir-ne. La duració del seguiment depèn de molts factors. Depenent del tipus de contacte, si és de risc alt, mitjà o baix, pot durar entre tres mesos i un any en el cas de les infeccions i, en el cas del seguiment emocional, normalment dura entre sis mesos i un any, depenent també de l’impacte psicològic i d’altres factors com l’acompanyament familiar i social.
Durant els últims anys han augmentat les agressions i casos de violència sexual? O és que ara hi ha més casos que es notifiquen?
Jo crec que la dada de l’augment d’agressions és molt qualitativa i transmet poca informació. La violència sexual és estructural i, segons l’OMS, el 30% de la població adulta n’és víctima en algun moment de la seva vida. Nosaltres estem arribant a molt poca gent. En els últims cinc anys hi ha hagut un increment molt alt de la demanda de visita, que valorem molt positivament. Això no vol dir que hi hagi un increment de les agressions, sinó de sol·licituds d’ajuda. Per dir que hi ha un increment hauríem de superar aquest 30%, però la violència sexual i la violència masclista continuen sent una xacra absolutament enfosquida. Hem augmentat el nombre d’atencions, això sí. Van baixar durant la primera onada de la pandèmia, durant el confinament més estricte, però ara, que cada vegada s’està obrint més la capacitat d’interacció amb els pacients, estem arribant als nivells de l’any 2019.
S’ha normalitzat més el fet de demanar ajuda?
Sí, es pot dir que cada vegada s’és més conscient que el fet de patir violència sexual i masclista no és responsabilitat de les víctimes, sinó que és un comportament delictiu d’una persona, majoritàriament homes, que no respecten les dones, essencialment. En aquest aspecte, la càrrega social que tenia abans haver sigut víctima d’aquest tipus de violència s’ha suavitzat, de manera que permet que les persones que ho han patit vinguin a sol·licitar ajuda per aquest fet. Però encara hi ha molt sentiment de culpa.
Com afecta emocionalment el fet de patir una agressió sexual o masclista?
Si be és cert que l’agressió sexual té un component de risc físic molt important, l’emocional és brutal. I ho és en tots els casos. Fins i tot en casos d’assetjament. Segons com s’hagi manifestat l’assetjament pot generar una marca emocional molt important, que s’ha de treballar, perquè sinó, a la llarga, pot provocar una alteració del comportament i la forma de vida de la persona. S’ha d’entendre la dimensió real que té el fet d’haver patit violència sexual, no pensar que perquè no t’hagin arribat a fer mal físicament és més lleu. L’impacte emocional es produeix sobre la seguretat de la persona, la seva ‘autoestima… són molts els aspectes que es barregen. En el cas de la violència masclista passa el mateix. Té un impacte emocional que altera la manera de viure de la persona. En el cas de la violència masclista, les dones agafen un rol defensiu, estan constantment en alerta i defensant-se sistemàticament de tot, i això consumeix moltíssim a les persones. Les seqüeles, fins i tot, poden aparèixer mesos després. Es produeixen petits canvis en el comportament que van calant amb la persona. Per exemple, si vaig ser agredida en un lloc, no tornaré a passar per allà. També es produeix encara un sentiment de culpabilitat. Les persones, per intentar entendre perquè ens ha passat alguna cosa, les justifiquem culpabilitzant-nos. Però es tracta d’un problema estructural. I per això cal fer molt treball de divulgació encara, perquè les dones vegin que no han tingut res a veure amb el que els ha passat.
Hi ha moltes dones que han de superar dues coses: la violència masclista i la violència institucional.
Les xifres de denúncies encara són baixes.
Sí, perquè és un procés duríssim. I ho és també perquè hi ha un problema estructural en el sistema judicial. Els jutges habitualment no estan formats i es converteixen en jutjadors socials. Les dones passen per tot un calvari, perquè se les qüestiona i es dubta de la veracitat del que expliquen. Veure com el sistema és còmplice pot desincentivar la denúncia. Els jutges estan dictaminant per valors personals basats en una llei patriarcal antiquíssima. Hi ha moltes dones que han de superar dues coses: la violència masclista i la violència institucional.
El procés de denúncia requereix, primer de tot, molta estabilitat, i per això la persona necessita temps per assimilar el que li ha passat, entendre-ho i afrontar-ho. Requereix molta energia i treball. Sempre s’ha de fer amb garanties, amb un bon suport legal, amb professionals que sàpiguen del que estan parlant i, sobretot, s’ha de tenir molta força personal i suport familiar o de gent que t’acompanyi durant tot aquest procés.
Pel que fa als professionals de la salut, falta formació en l’atenció a les víctimes de violència sexual i masclista?
Falta capacitació. Amb el Pla de l’Estat s’han destinat molts diners per a formació, però, a més de formació, necessitem recursos. La formació s’ha de fer per capacitar als professionals per intervenir amb garanties i seguretat, perquè moltes vegades els professionals no intervenen perquè no se senten segurs en la seva actuació. Per això han d’estar formats i capacitats, per atendre millor a les víctimes. Necessitem recursos, actuacions creatives, més temps per poder discutir casos entre companys i veure quina és la millor solució, per fer xarxa… Els documents existents parlen de com s’hauria de treballar, però els treballadors no tenen recursos suficients per fer-ho i això resulta molt frustrant i indueix que, a vegades, es facin actuacions errònies.
Quins són els errors més freqüents?
La teva intervenció l’has de fer sempre des d’una perspectiva professional, que implica neutralitat. Però les víctimes moltes vegades no tenen aquest tracte neutral, sinó que passen pel filtre dels valors personals dels professionals. Jo diria que el més freqüent és el paternalisme, que a vegades implica fins i tot que et diguin: ‘Vinga, si has aguantat això, pots amb tot, dona’. El paternalisme no estimula positivament, sinó que és angoixant i confós. Per això hem de professionalitzar molt la nostra intervenció.
Igual que per atendre una persona amb diabetis has de conèixer la malaltia i el comportament del pacient, aquí has de comprendre el fenomen, que és un problema estructural.
Quines són les claus d’un bon acompanyament?
Al meu entendre, bàsicament, el respecte, l’empatia i la complicitat, en el sentit que el treball s’ha de fer de forma acordada i l’evolució ha de ser compartida. L’acompanyament i seguiment del cas requereix totes les actituds bàsiques per empoderar la persona i ajudar-la a resoldre el seu problema. I, per dir alguna cosa, això és igual que en la diabetis. No és excepcionalment complicat. El que demanem per les víctimes de violència masclista és el mateix que per qualsevol altra persona. Així, igual que per atendre una persona amb diabetis o qualsevol malaltia crònica has de conèixer la malaltia i el comportament del pacient, aquí has de comprendre el fenomen, que és un problema estructural, el comportament de les víctimes i el teu paper de suport i ajuda.
Com es pot treballar en la prevenció de la violència sexual i masclista?
La prevenció està molt lligada a aspectes que estan poc potenciats en aquests moments, com la salut escolar, que és un servei que té el sistema públic de salut. Els centres escolars haurien de tenir programes de detecció a les escoles, on els nois i noies es passen tres quartes parts dels dies. Tenir bons programes d’intervenció i d’abordatge en xarxa és clau, però això sempre és complex. Evidentment, els valors estructurals i socials haurien de canviar en molts aspectes, s’haurien de potenciar molt els valors del respecte i la igualtat. Els valors socials s’han de rectificar urgentment i el millor lloc per fer-ho és l’educació, perquè és des d’on es pot prevenir aquest tipus de violència. Aquí també hi juga un rol important l’atenció primària, que ha de dur a terme un paper molt proactiu. Al final, tots els nanos passen per la primària i el pediatre té un paper clau. També la figura de la infermera escolar.
Fan falta serveis de llarga durada?
El procés de recuperació requereix recursos i una major inversió en cases d’acollida o de readaptació estaria molt bé. No només s’ha de pensar en l’emergència, sinó en el llarg termini. Però desubicar les persones dels seus mitjans i entorns a vegades tampoc és bo. Els recursos haurien d’estar dissenyats en funció de les necessitats de les dones, i per això cal preguntar-los-hi a elles. En primer lloc, jo crec que s’haurien de crear espais on elles participessin, perquè al final són les que millor coneixen la situació en la qual es troben. L’important és conèixer el que elles volen i necessiten. Per tant, haurien de ser serveis bastant interdisciplinaris.
Amb el desconfinament, les dones tornen a sortir al carrer, que és una cosa que els agressors no suporten; el fet que allò públic entri a les seves vides.
Com ha afectat la pandèmia a les dones que pateixen violència masclista i, especialment, el confinament domiciliari?
Durant la primera onada de la pandèmia va haver-hi més ocultisme i més problemes perquè les dones poguessin acudir als centres sanitaris. Ara estem tornant a tenir la confiança per part de les persones que pateixen agressions d’aquesta mena, però la difusió que l’hospital no era un entorn segur va ser terrible i va impedir que moltes dones vinguessin a visitar-se, perquè consideraven que podien infectar-se i contagiar a la seva família. Moltes van deixar de venir per això. Socialment, la pandèmia ha implicat tot el que implica l’aïllament. Les dones han estat en una situació de més estrès que mai, pel tema del control i la negociació amb l’agressor. Amb el desconfinament, l’índex d’agressions i d’assassinats de dones ha augmentat moltíssim. S’ha produït un efecte de descontrol, i l’emoció agressiva també està a flor de pell. Les dones tornen a sortir al carrer, que és una cosa que els agressors no suporten; el fet que allò públic entri a les seves vides.
Suposo que les crisis econòmiques com l’actual tampoc ajuden.
Sí, aquesta és una situació molt complicada. Hi ha més atur i dependència que mai, i això va en contra de la recuperació. Per això és important escoltar-les i que elles ens diguin que és el que necessiten.
