Segons dades de l’Associació Contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), l’any 2020 es van duplicar (de 291 a 598) les visites a familiars i a persones afectades per aquests trastorns alimentaris. També les trucades de consulta es van duplicar (de 556 a 1096) i les consultes per correu electrònic varen passar de 410 a 2717. Aquests increments evidencien que les emocions, en aquest cas per la situació de pandèmia, ha tingut un impacte directe en la conducta alimentària.
Compensar amb menjar determinats estats emocionals és un acte habitual de les persones. Premiar-se o castigar-se amb capricis del paladar fan de l’alimentació un element de canvi que l’allunya de la seva funció nutricional.
La sociòloga Priya Fielding-Singh, professora assistent del departament d’Estudis de la Família i Consumidors de la Universitat d’Utah, als Estats Units, va entrevistar 73 famílies, més de 150 pares i infants, i va observar durant més de 100 hores els seus hàbits dietètics diaris, també a les botigues de comestibles. La seva investigació suggereix que l’estatus socioeconòmic de les famílies afecta no només al seu accés a aliments saludables, sinó a quelcom encara més fonamental: el significat dels aliments.
La majoria dels pares als quals va entrevistar la sociòloga –de nuclis familiars amb diferents estatus econòmics- volien que els seus fills mengessin aliments nutritius, i creien en la importància d’una dieta saludable. I en tots els casos, els fills reclamaven menjar amb alt contingut en sucre, sal o greix, menjar del que anomenem popularment ‘escombraria’. Algunes de les conclusions de l’estudi, publicades al diari The New York Times, indicaven que davant la mateixa demanda dels fills, en el 96% dels pares amb alts ingressos, almenys un dels dos pares confirmaven que regularment rebutjaven les peticions de menjar ‘escombraria’ dels seus fills. En canvi, tal com explica l’autora de l’estudi, els pares amb menys recursos econòmics varen honrar les peticions de menjar ‘escombraria’ dels seus fills “per a nodrir-los emocionalment”. Només en el 13% de les famílies amb baixos ingressos, pare o mare, de manera regular, rebutjava la petició dels seus fills. La diferència en la resposta dels pares rau en les possibilitats d’uns i altres de satisfer les demandes dels seus fills. En els d’entorn més benestant, els pares podien respondre a moltes de les peticions dels seus fills de coses materials, com l’últim iPhone o un patinet. Mentre que en el cas dels pares més pobres, acostumats a haver de dir que no a la majoria de peticions de compra de joguines i articles als seus fills, per a ells l’única cosa que de tant en tant sí podien permetre’s comprar per complaure els fills era menjar ‘escombraria’.
Un refresc i una bossa de patates fregides esdevenien així un grapat de felicitat per als seus fills i, al mateix temps, agraïment i carinyo per als seus pares. Aquests pares de situació econòmica modesta prenien, doncs, el consentiment de compra de menjar no saludable, però barat, com un acte d’estima cap als fills.
Segons explica la psicòloga Andrea Arroyo, coordinadora del Grup de Treball de Trastorns de la Conducta Alimentària (TCA) i tractament psicològic de l’obesitat del Col·legi Oficial de Psicologia de Catalunya, “en termes generals, és més comú del que ens pensem fer servir el menjar com a premi o inclús com a càstig. I normalment es fa servir el dolç com a premi per tal que un nen deixi de plorar o es calmi o, fins i tot, com a premi en les postres oferim aliments dolços per reforçar que s’ha acabat tot el plat. Però aquest fet només afavoreix que el nen es desconnecti de les seves pròpies sensacions de sacietat, a més d’afavorir que tingui una major motivació pels dolços i el menjar excessivament ric en sucres afegits”.
Ambient obesogènic
El gran poder de la indústria alimentaria i el màrqueting alimentari tenen molt a veure amb aquests aliments no saludables que s’usen com a premi. “Dissenyen productes molt atractius, especialment destinats a públic fàcil i vulnerable, com són els infants i els joves, com a exemple”, afirma la psicòloga. “Això fa que ens envolti el que es coneix com a ambient obesogènic, on l’excés de menjar i l’accés és molt disponible i afavoreix que el menjar processat esdevingui d’un alt consum”.
Però, ¿Què fa que aquests aliments siguin més apreciats? L’especialista en trastorns de l’alimentació explica que “existeix una associació entre la ingesta de sucres i greixos i l’activació de determinades àrees cerebrals que fan que la persona senti una sensació de recompensa o plaer similar al que succeeix quan es consumeix algun tipus de droga o tòxic. Això fa que es provoqui un reforç positiu de la conducta i cada vegada sigui més apreciat aquell aliment ric en greix i/o sucre, i per tant, aliment no saludable”.
Per evitar-ho, diu Andrea Arroyo, “d’entrada és molt important respectar l’autoregulació de la persona des d’etapes inicials. No obligar mai a menjar ni a acabar el menjar del plat si no se’n vol més, simplement pel fet de deixar el plat buit. Com a alternativa al premi amb el menjar, es pot fer servir qualsevol altre tipus de reforç positiu que no sigui menjar. Pot ser una joguina, una abraçada, una visita d’un familiar, etc.
Amor com a premi?
De totes maneres, davant d’aquest fenomen de premiar a través de capricis alimentaris i no saludable, Arroyo planteja que ens porta a una qüestió més profunda. “Amor en forma de menjar ‘no saludable’ equivaldria a manca de consciència del que és bo i no per als infants i joves, i també sobre què és estimar, a què en diem amor, si és complaure senzillament sense analitzar res més enllà”.
L’especialista apunta que “per cobrir les nostres necessitats afectives no necessitem menjar, per cobrir les nostres necessitats nutricionals, sí. El menjar també és plaer i està clar que existeix una forta associació emocional entre el nostre món intern i emocional i la nostra alimentació. Però demostrar afecte o amor a través de permetre o dir que sí als aliments poc saludables, no és una bona manera de practicar amor de forma funcional. Una abraçada, un petó, una mirada o simplement una carícia, són formes més adaptatives de demostrar amor”, conclou.
Entre les conclusions de l’estudi realitzat per aquesta sociòloga dels Estats Units, explica que “els pares pobres varen honrar les peticions de menjar ‘escombraria’ dels seus fills per nodrir-los emocionalment. En canvi, els pares adinerats que varen negar als seus fills els aliments processats ho varen fer per ensenyar-los hàbits saludables de per vida, i no per a privar-lo d’un gust”. Així doncs, Piya Fielding-Singh, considera que “la desigualtat nutricional als Estats Units té més a veure amb l’estatus socioeconòmic de les persones que amb la seva ubicació geogràfica”.
L’autora de l’estudi també valora que “viure en la pobresa o en la riquesa afecta més que el nostre accés als aliments saludables, perquè dona forma als significats que donem als aliments”. I com a possibles vies de canvi, la sociòloga expressa que “abordar la desigualtat nutricional requerirà alguna cosa més que obrir supermercats en barris de baixos ingressos. Aquestes intervencions no canviaran allò que signifiquen els aliments per a les famílies pobres que vaig conèixer”. I conclou que “si els pares de baixos ingressos tinguessin els recursos per satisfer els desitjos dels seus fills, potser una bossa de Doritos seria només una bossa de Doritos, en comptes d’un símbol excepcionalment important d’amor i cura dels pares cap als seus fills”.
