“103, un número sobre la porta, un número associat al pànic que, vaig pensar en aquell moment, ja seria per sempre, un número maleït en el meu record. Al final, resultaria el refugi que em permetria sortir del pou on havia caigut”. Així recordava en Fernando Domínguez l’habitació en la qual va estar intubat. En total, va passar 18 dies d’incerteses i aprenentatges a l’hospital, dels quals ha deixat constància en la missiva “Agrair. Sobre pors, persones i humanitat (Cola de vida)”.
Va anar a Urgències de l’Hospital de Bellvitge el 13 de març del 2020, després de diversos dies de febre i cansament. Recorda que el van aïllar en un box, van guardar la roba en bosses, li van posar una bata i el van estirar en el llit. A partir d’aquí, i sense saber precisar durant quant temps, van venir la por, la diarrea i la morfina. Quan va recuperar la consciència, va notar una cosa a la boca que no li permetia parlar i va sentir els braços lligats al llit. “És per la teva seguretat”, li van dir.
“Amb la boca ocupada per un tub no es pot parlar, així que la voluntat d’algunes infermeres intentava superar l’inconvenient. La paciència, la seva, feia que al final aconseguíssim entendre’ns”, va relatar en la carta el Fernando, arquitecte de professió i veí del Prat de Llobregat. Ara que han passat 16 mesos, reconeix que no és una cosa que tingui molt present en el seu dia a dia: “Revius més la situació quan es repeteix en algú que tu coneixes”.
Quan encara estava lligat al llit, es fixava en els ulls de les infermeres, del doctor, de la doctora, del zelador, perquè els seus ulls eren l’única cosa que podia veure darrere dels equips de protecció, les ulleres i les mascaretes, però les sensacions anaven més enllà de les mirades. La Gwen, la infermera de trets asiàtics (després va saber que era de la Xina), li va agafar la mà i va fer sentir al Fernando que “fora hi havia un món”.
Va sortir de l’UCI entre aplaudiments
Nou dies després d’entrar a l’hospital i encara feble, el Fernando va sortir de l’UCI entre els aplaudiments dels sanitaris, que li van confessar que necessitaven un cas com el seu, ja que fins aleshores només hi havia morts per Covid en cures intensives. A partir d’aquí, la seva recuperació va transcórrer a les plantes 16 i 11.
La primera vegada que va intentar escriure el seu nom, a penes va poder amb la primera lletra. Va tenir diverses primeres vegades: caminar de nou, beure aigua, aixecar-se del llit, dutxar-se… “En el meu cas, vaig anar recuperant-me. He tingut molta sort, vaig sortir de l’hospital pel meu propi peu. Conec amics que encara tenen dificultats per caminar o que han de fer-ho amb una fèrula. La meva sensació física és que faig una vida suposadament normal d’una persona de 62 anys”.
Amb el temps, allò que més aprecia dels petits moments quotidians és la dutxa. El primer dia que va poder fer-ho per ell mateix a l’hospital va ser inoblidable: “El plaer de sentir l’aigua calenta córrer des del teu cap als peus, juntament amb el plaer esbufegant de l’esforç realitzat en eixugar-te amb la tovallola, no va passar desapercebut a les assistents, mentre anava repetint: Quina meravella! Quina meravella!”. Encara avui ho reviu com una de les millors sensacions: “Quan em van deixar dutxar-me va ser un espectacle, una explosió d’alegria. En aquest moment estàs més sensible i l’aprecies més. Coses petites del dia a dia a les quals abans no donaves importància, aquí es converteixen en una cosa important”.
A la carta, el Fernando agraeix el tracte rebut per les infermeres Jessica i Gwen, entre d’altres, el “Doctor X1”, la “Doctora X2”, perquè llavors no sabia els seus noms, o la “senyora X3 de la neteja” (després va saber que es diu Núria) qui, en descobrir que el seu carregador era compatible amb el mòbil del Fernando, li ho va deixar fins a l’endemà perquè pogués comunicar-se amb la seva família.
El gest humanitari va topar amb un moment de terror quan el Fernando no va aconseguir recordar la contrasenya del mòbil, però després de diversos intents, la memòria va jugar a favor seu: “Mai un carregador, mai un mòbil, va ser tan important per a mi; el meu es va convertir en la bassa que acull el nàufrag, encara enmig de la tempesta. Mai abans havia dit tantes vegades en tan poc temps ‘t’estimo, us estimo'”.
El telèfon també li va portar notícies personals del seu món exterior. Quan dies després ja li van fer arribar el seu carregador, el seu germà mitjà el va trucar i li va explicar que la seva mare, de 97 anys, havia mort mentre ell estava a l’UCI. “Va ser delicat quan em va explicar com l’havia trobada quan el van avisar: la sensació de pau, els ulls tancats, com adormida en el seu llit. Va sentir les meves llàgrimes, la meva veu inexistent, vaig sentir la seva proximitat, el seu afecte, la seva tendresa”. La mare vivia amb el fill petit, per la qual cosa el Fernando tot seguit va trucar al seu germà petit i el missatge que va rebre va ser: “Tu no et preocupis, ara el que has de fer és recuperar-te”. Els seus pares eren gallecs i, així com quan va morir el pare el van portar a la seva terra natal, tal com ells havien demanat, ara tenen pendent “una urna i un viatge” perquè descansin tots dos junts.
“Atenció, interès, afecte, comprensió”
Amb sensacions i sentiments tan oposats, el Fernando destaca que, més enllà dels imprescindibles coneixements mèdics, “hi havia alguna cosa més que m’havia ajudat, que m’havia fet aferrar allà on estava, i això havia estat la demostració per part d’unes persones que sí que estaven fent la seva feina, però que alhora em van transmetre atenció, interès, afecte, comprensió: una cola insuperable que t’ancora a les ganes de viure”.
En Fernando Domínguez va rebre l’alta el 31 de març. “Cada dia aprenia una cosa més, anava avançant i anava creixent, físicament. El més complicat és el tema psicològic; el cap és molt més complex”, reconeix el Fernando, que va decidir acudir al psicòleg per primera vegada per intentar assimilar tots els canvis. Les conferències telemàtiques, encara amb cansament i cert dèficit d’atenció derivats de la Covid, se li van fer dures, com ho va ser també el confinament propi de la pandèmia. “Si les teves capacitats estan disminuïdes i tu creus que no, et trobes amb un xoc brutal. Tu vols arribar, però no arribes. Això es queda al teu cap. Et menystens”.
La història del Fernando ha quedat plasmada en un curtmetratge realitzat per David Airob i José Bautista que relata la por d’aquells dies a l’Hospital de Bellvitge i la humanitat dels sanitaris enmig de la pandèmia. El treball porta com a títol “103”, el número d’habitació en la qual el pànic inicial va anar desdibuixant-se mentre afloraven les ganes de viure.
“Ens vam poder tocar”
Gràcies a aquest curt, el Fernando va conèixer els rostres i els noms de gran part de l’equip hospitalari que el va atendre i que va acudir a l’estrena el passat 8 de juliol. “No sabia quines cares tenien, només veia els seus ulls. Primer els vaig veure en fotos, al documental. Se’ls veien les cares i aguantaven un cartell que posava “Jo sóc el doctor X1” o “Jo sóc la doctora X2″. Algun d’ells em va escriure, i el dia que van estrenar el curt, molts d’ells van venir i ens vam poder tocar”.
Així va culminar l’anhel que el Fernando havia expressat en sortir de l’hospital en la seva carta: “Espero poder posar-vos cara i nom a tots”. “La meva història és una de tantes i segur que en cada cas hi haurà persones com les que a mi em van cuidar, persones que, a més de la seva feina, demostren la seva humanitat”, conclou en les 17 pàgines que va escriure entre l’1 i el 16 d’abril del 2020.
