Molts titulars amb frases d’experts en mitjans de comunicació diuen que “la primera meta és convertir el càncer en una malaltia crònica”, i això podem extrapolar-ho a moltes altres malalties. Jo dic que no: la primera meta per millorar la salut de la població és investigar més i actuar més i millor abans del càncer, en les seves causes i factors determinants per actuar en la prevenció.
Convertir el càncer en una malaltia crònica és el que interessa a les empreses privades de diagnòstic i tractament, és el seu negoci i el dels interessos corporativistes: els volem crònics, però que no es morin, volem allargar-los la vida ni que sigui en molt males condicions. Segurament és l’enfocament més clàssic de l’ésser humà: actuar quan es presenta el problema, recordar a santa Bàrbara quan trona, matar mosquits o virus quan n’hi ha molts i ens afecten, pensar en mesures “d’adaptació” al canvi climàtic i l’escalfament global enlloc d’actuar sobre les seves causes. Igual passa amb el càncer (i moltes altres malalties).
Els càncers, a més de factors genètics predisposats, tenen uns factors ambientals i d’estils de vida i sobre aquests no s’investiga prou i, sobretot, no s’actua (o molt poc). També és veritat que actuar sobre alguns d’ells és un tema difícil econòmicament i políticament, perquè és enfrontar-se amb interessos de la cultura consumista i de les grans corporacions.
Posem l’exemple del càncer de mama en la nostra societat. Cada dia surten als mitjans de comunicació notícies sensacionals sobre mètodes nous de detecció precoç de càncers, alguns mètodes per detecció genòmica, altres per VOMIT (Víctimes de Tecnologia d’Imatges Mèdiques). També són molt volgudes les notícies sobre nous tractaments, sobretot mèdics, que retarden les metàstasis, etc. Tot amb la bona intenció de convertir els càncers amb una malaltia crònica o evitar alguna mort prematura. Aquest camí de la nostra sanitat, reflectit pels mitjans, forma part de la “cultura” i els “valors” hegemònics avui en la medicina i en la societat: actuar i actuar amb la malaltia ja instaurada, amb noves tecnologies, nous fàrmacs, noves tècniques quirúrgiques, potser allargant l’esperança de vida (potser no la qualitat d’aquesta viuda). Això, a més, fa cada cop més insostenible el sistema públic de salut.
Per altra banda, tenim les taxes d’incidència del càncer (nous casos per 100.000 habitants a l’any). En el cas del càncer de mama, que és el més freqüent en les dones, les taxes d’incidència estan creixent en països com el nostre cada any un 2,2% i no trobem notícies ni estudis de les causes d’aquest creixement a mig món. Seria important poder fer front a les causes (amb evidència científica i mitjans) per prevenir la malaltia i evitar sofriments a les persones.
Creiem que unes causes són l’envelliment creixent de la població, encara que això no explica l’augment també en dones de mitjana edat. Sabem també que moltes causes no són genètiques, són externes a la persona, com el tipus d’alimentació, el consum de tabac i alcohol, l’obesitat o la manca d’exercici físic. Aquí si podem actuar amb fermesa. Altres causes de la incidència més gran són el major nombre de diagnòstics a causa dels avenços en els sistemes de detecció precoç del càncer, com són les mamografies. Així, el 1976 les taxes eren de 112 per 100.000, apareixen les mamografies i 30 anys després (2006), les taxes han augmentat a 234 per 100.000 (més del doble). Per tant, augmenten els diagnòstics (i sobrediagnòstics, falsos positius), però també han passat 30 anys, amb aparició d’altres causes (ambientals, estils de vida, alimentació, etc.). També està molt menys estudiat en profunditat altres causes, que són més ambientals i socials. Entre aquestes, hauríem de parlar de les dioxines i altres contaminants químics pel càncer de mama i del tipus del treball de les dones, l’estrès i altres factors.
Mentrestant, seguim mitificant el miratge de l’anomenada “detecció precoç” i les altes i noves tecnologies, amb programes de mamografies i biòpsies poblacionals sofisticats, que comporten més “medicalització”, programes amb costos elevats i per alguns poc eficients, a més de possibles efectes no desitjats, falsos positius i sobrecàrrega innecessària dels ja saturats serveis assistencials. Programes de cribratge que salven algunes vides, però no pararan el creixement dels nous casos cada any.
El mateix podríem dir ara sobre els virus i tantes altres “patologies”. Hem de pensar en la Salut i no en Santa Bàrbara.
Referències
- https://www.sciencedirect.com/science/article/pii/S002577530671911X
- Panel d’experts. Universitat de Malmor. Lancet 2012;380:1778-86
