Les metgesses de l’atenció primària de tot l’estat es queixen dia sí i dia també de la feina que els suposen les baixes laborals, incrementada durant tota la pandèmia. En plena pressió assistencial que no permet atendre en un temps adequat molts problemes de salut, les nostres metgesses dediquen una part important del seu temps a complimentar comunicats de baixa, de confirmació i d’alta.
La prescripció d’una incapacitat laboral temporal és una atribució i competència de la professió mèdica, de manera especial dels metges i metgesses de capçalera, i forma part del procés de tractament i de recuperació d’una malaltia. És un dret social reconegut en el nostre ordenament jurídic que ha permès que les persones malaltes puguin continuar rebent un sou -total o parcial- durant el procés de malaltia i, per tant, no veure’s abocades, elles i les seves famílies, a la misèria o a l’obligació de treballar malgrat no estar en condicions de salut per fer-ho. Les metgesses entomem aquesta responsabilitat que ens dóna la societat i l’integrem dins les nostres activitats habituals. Fem de valedores de la persona malalta davant l’empresa, les assegurances, siguin públiques o privades, i la societat en general.
Ara bé, la certificació d’incapacitat és exigida tant si es tracta d’una malaltia greu com si es tracta d’un procés lleu i autolimitat. Si en el primer cas la intervenció mèdica és clarament necessària i convenient, en d’altres, necessària no ho és. És el cas d’un refredat, una grip, una contusió o ferida lleu, una diarrea, i molts altres processos que es resolen en pocs dies i rarament requereixen una atenció sanitària. Quin sentit té, en aquests supòsits, que un professional mèdic hagi de visitar la persona per certificar la malaltia i la incapacitat laboral? Un refredat, una grip o una gastroenteritis són processos que es resolen en pocs dies i els seus símptomes només requereixen repòs i poca cosa més. És més, si no hi ha signes de gravetat, és desaconsellable anar a un centre sanitari per evitar el contagi a altres persones.
Aleshores, com resoldre l’absència laboral? En el nostre país, el recurs legal és la baixa, tot i que en algunes administracions públiques es concedeixen dos o tres dies a l’any per «assumptes propis» o es toleren absències per malaltia, també per un temps curt. Alguns països ho tenen regulat d’una altra manera. És el cas del Regne Unit, que accepta baixes autodeclarades per un període total de set dies anuals. És una mostra de societat madura i que confia en la ciutadania, que reconeix la responsabilitat de la persona treballadora i li atorga total validesa legal. Aquesta mesura té un gran impacte en la disminució de la demanda en els centres assistencials i incideix en la cultura que no cal acudir al centre d’atenció primària per qualsevol problema de salut, sobretot si és banal. El benefici és per a les persones que realment precisen atenció i per a l’eficiència de professionals i sistema.
Si la burocràcia ja suposava un treball absurd i era motiu de reivindicacions del col·lectiu de la medicina de família, que assumeix a la pràctica el 100% dels tràmits, amb la pandèmia ha adquirit unes dimensions que ocasionen enuig i patiment a unes professionals que veuen reduït el temps tan necessari per atendre persones malaltes. A la baixa de les persones amb malaltia s’hi ha afegit l’obligada dels contactes o dels casos que presenten dubte diagnòstic. Només a Catalunya, en els últims dies hi ha hagut més de 80.000 persones de baixa, moltes d’elles per complir l’aïllament decretat per les autoritats sanitàries. Davant el col·lapse de l’atenció primària, les comunitats autònomes han ideat diferents solucions per tramitar les baixes per Covid. A Catalunya, es pot demanar a través de «la meva salut» -quan funciona-, acreditant un test positiu, però continua sent necessària la certificació del metge. Cal tenir en compte que la valoració mèdica no aporta cap valor si es presenten símptomes lleus, perquè si la persona ha estat diagnosticada de Covid haurà d’estar de baixa com a mínim 7 dies.
El FoCAP va denunciar en una entrada titulada «Baixes laborals: així mai més. N’estem fartes», que les MATEPSS (Mútues d’Accidents de Treball i Malalties Professionals de la Seguretat Social) no han assumit cap responsabilitat en els casos que els contagis o les quarantenes siguin deguts a l’exercici de la professió, com és el cas de les treballadores de cures a domicili i residències, treballadores de la neteja, de supermercats, del transport públic, distribució de mercaderies, membres de les forces i cossos de seguretat, o el personal sanitari. I afirma «En tots aquests casos el seguiment clínic, les baixes laborals i la dels seus contactes estrets, els comunicats de confirmació amb la seva rigidesa de cadències insuportable i la negociació i gestió de l’alta han estat transferits a les metgesses de família en la pitjor crisi sanitària que ha viscut el nostre sistema públic».
Una altra qüestió no menor que empitjora la situació és el sistema de funcionament de les incapacitats laborals, la seva continuïtat i la seva resolució. Aquí ens topem amb un munt de burocràcia que la digitalització només ha resolt parcialment. Ni les bases de dades laborals (nom de l’empresa, tipus d’activitat, adreça..) estan actualitzades, ni els mecanismes de control (per evitar abusos suposats o reals) són proporcionals a la gravetat o durada prevista de malaltia. Tampoc l’organisme oficial que supervisa les incapacitats, l’Institut Català d’Avaluacions Mèdiques (ICAM), ajuda a fer més lleugera la tasca. Més aviat al contrari: la fa més feixuga, obligant a fer informes o imposant altes no sempre compartides per qui té la responsabilitat clínica ni pel malalt, que comporten encara més càrrega de treball.
El nombre de professionals és limitat, com ho és la jornada laboral, per més que la feina es continuï fent fora d’horari o al vespre des de casa. El temps, encara que a vegades ho sembli, no s’estira com un xiclet, i les hores que es dediquen a la burocràcia són hores que es deixa de visitar malalts. Què fan les metgesses tancades al despatx, sense visitar, i «sense fer res» segons algunes opinions? Doncs probablement estan fent informes, baixes, altes, comunicats de confirmació, responent els requeriments de l’ICAM i altres coses que es podrien resoldre d’altres maneres. Quin malbaratament de professionals (10 anys d’estudis, una especialitat, anys d’experiència, gran expertesa en resoldre situacions complexes) en un sistema que en va curt i en un moment d’altes necessitats assistencials! Entre una i dues hores al dia, o fins i tot més en moments d’alta incidència, dediquen molts metges a la gestió de baixes i altes.
Des de diversos sectors professionals es reclamen canvis legislatius urgents per fer més lleugera la càrrega burocràtica de les consultes. Ja abans de la pandèmia es va fer arribar al Congrés dels Diputats la petició “Descolapasar los centros de atención primaria”, en la que es demanava la instauració de les baixes autodeclarades per a processos curts. Ara ja és un clam i una urgència sanitària i social. Se’n comença a parlar i des d’alguns sectors empresarials n’han sortit opinions contràries amb l’argument que hi ha molta picaresca i es produirien abusos. Sens dubte hi poden haver abusos, com n’hi poden haver amb les baixes certificades per metges. També hi ha conductes abusives per part d’alguns empresaris, i en tots els àmbits. Però aquest no pot ser l’argument per mantenir milers de professionals de la medicina fent tràmits que es poden resoldre fora del sistema sanitari.
Tot canvi genera resistències que s’hauran de vèncer des de la bona argumentació i fent les coses ben fetes i més senzilles. Hem de pensar si regulem i funcionem en funció dels abusos d’uns quants o ho fem en funció de la confiança que es mereix la majoria. O si optem perquè els metges es dediquin a atendre malalts o els tenim fent burocràcia. El moment és prou crític per a prendre decisions.
