El tercer conveni col·lectiu de treball del Sistema Sanitari Integral d’Utilització Pública de Catalunya (SISCAT) enfila el segon any de negociació sense cap mena d’avenç ni concreció. Les patronals Unió Catalana d’Hospitals (UCH), Consorci de Salut i Social de Catalunya (CSC) i Associació Catalana d’Entitats de Salut (ACES), i els sindicats CCOO, UGT i Sindicat d’Infermeria (SATSE) continuen representant els seus respectius papers en una obra de teatre amb un tercer i últim acte conegut: la signatura d’un conveni de mínims, amb renúncies respecte a les reivindicacions de partida, en pro de la sostenibilitat del sistema.
La pandèmia de la Covid ha estat un terratrèmol que ha deixat inservible el terreny sobre el qual s’edificava bona part del sistema de salut. L’empremta d’aquesta crisi és i serà inesborrable per a la sanitat pública, en general, i per als seus professionals, en particular.
El momentum reclama, doncs, altura de mires per reconstruir un sistema malmès, esgotat i sense una orientació de futur. I els fonaments de la reconstrucció no poden ser altres que la millora substancial de les condicions laborals i retributives del principal actiu que té el servei públic de salut: els seus treballadors i treballadores.
Perquè la realitat és que els sanitaris, en especial els facultatius, ja han desconnectat d’un sistema que els estressa, els desmotiva i els maltracta. Fer novament atractiu l’exercici professional a la sanitat pública hauria de ser un dels principals objectius d’aquest nou conveni, però la realitat és molt diferent.
Lluny d’expressar-se com una negociació rupturista amb els pactes anteriors, amb una proposta clara de millora de les condicions de treball, els negociadors de Metges de Catalunya (MC) observem una repetició calcada del guió viscut en els processos precedents.
Els posicionaments de les patronals es troben ancorats en l’immobilisme més absolut, sostenint com a argument que no és necessari modificar qüestions perquè “sempre han estat així”, o proposant modalitats contractuals amb un 40% de jornada “flexible”. Per la seva part, els companys de la part social també repeteixen patrons. La negociació comença amb la reclamació de millores contundents per part de les tres organitzacions sindicals que tenen un fort component d’allò que avui dia se’n diu ‘postureig’, una posició de força de cara a la galeria i per al consum extern a la qual es renuncia en els primers compassos de la negociació, sense cap mena de rubor. La sobreactuació en els comunicats i les declaracions, assegurant que no transigiran amb determinades propostes de la part empresarial, una mica més tard queden diluïdes en el mar de l’establishment.
Cadascú amb el seu guió, les patronals apel·lant a les “cotilles pressupostàries i de la funció pública”, i els sindicats defensant com a grans conquestes mesures de baix calat, acabaran signant un pacte per “responsabilitat”. Una vegada més, els representants dels prop de 60.000 treballadors i treballadores del sector malbaratarem l’oportunitat de canviar les regles del joc, i el que és pitjor, ignorarem el clam de transformació que arriba des de les plantilles dels centres de salut.
Si aquest és el final de la tercera part del sainet, els facultatius deixaran enrere la indignació d’anteriors ocasions i miraran cap a la porta de sortida. “No trobem metges” serà la frase més repetida dels pròxims anys.
Els representants de MC continuarem defensant una transformació radical del sistema públic de salut d’acord amb tres eixos: pressupost, personal i contractació. Una dotació pressupostària per a la sanitat pública a l’alçada de la demanda assistencial i suficient per fer front a les necessitats d’inversió i renovació del sistema. Una millora important de les condicions laborals i retributives dels professionals, apropant-les a les que s’ofereixen als països de l’entorn. I un pla de contractació que asseguri el relleu generacional i que tingui la capacitat de retenir el talent mèdic.
Mentrestant, continuarem sent actors d’aquesta peça teatral poc divertida, encara que còmica per moments.
