El divendres 10 de juny de 2022 es presentava a Barcelona la novel·la gràfica Seguir dibujando (Dessiner encore, 2021; Ediciones Bang, 2022). L’autora, Corinne Rey, coneguda com a Coco, mostrava el seu treball reconeixent la importància que ha tingut el desenvolupament d’aquesta obra com a part del tractament per a rehabilitar-se després de l’experiència traumàtica viscuda el 7 de gener de 2015, i del procés de dol posterior i, també, del sentiment de culpa.
Aquell fatídic dia, dos terroristes van assaltar la seu del setmanari d’humor Charlie Hebdo al centre de París, assassinant a dotze persones i deixant malferits a onze més. Coco va sortir il·lesa malgrat que va ser la primera a trobar-se als dos germans armats al carrer i va acompanyar-los obligada fins al pis on es trobaven les oficines (en primera instància els va portar a un pis diferent, però ella al·lega que va ser pels nervis i la por i que no es va adonar). Ella va ser la que va introduir el codi de l’alarma que va obrir la porta i la van apartar del camí (es va amagar a sota d’una taula de l’entrada).
Com tots els dimecres al matí, la plana major del setmanari estava preparant el següent número a la sala de reunions. Coco va voler marxar abans a casa per a recollir de la llar d’infants el seu nadó de pocs mesos. L’atzar la va convertir en protagonista, però, probablement, també li va salvar la vida. Entre les víctimes, el dibuixant i director de la publicació, Stéphane Charbonnier (Charb), i els autors Bernard Verlhac (Tignous), Georges Wolinski (Wolinski), Jean Cabut (Cabu) i Phillippe Honoré (Honoré). També van perdre la vida l’economista Bernard Maris, el corrector Mustapha Ourad, la columnista Elsa Cayat, l’organitzador d’esdeveniments convidat a la reunió Michel Renaud, el conserge Frédéric Boisseau i els policies Franck Brinsolaro i Ahmed Merabet. La tragèdia continuaria durant dos dies més a París, amb l’assassinat de cinc persones i diversos ferits, fins que es va aconseguir abatre als tres terroristes.
Després de les ràfegues amb les metralladores, a la sala de reunions de Charlie Hebdo van quedar malferits, alguns greument, els autors Fabrice Nicolino, Laurent Sourisseau (Riss, director de redacció en aquell moment i nou director de publicació com a conseqüència dels fets), Philippe Lançon i el responsable del web, en Simon Fieschi… I Coco va ser la primera a arribar i en atendre’ls un cop assegurada que ja havien marxat els terroristes. L’escena era absolutament desoladora.
A la novel·la gràfica Seguir dibujando, Coco ens mostra la seva catarsi particular. Per una banda, com s’ha sentit per dins i els pensaments que l’han afligit i, per una altra banda, el relat del qual ha viscut des de llavors, convertint l’obra en un viatge que fa comprendre al lector la seva redempció i l’ús terapèutic de l’acció de dibuixar per a poder continuar amb la seva vida. Els pensaments que la van aclaparar durant molt de temps feien referència al record dels fets i, sobretot, a la culpa de la seva actuació. Repetint contínuament «I si…?», la mateixa autora ho expressa de la següent manera: «El temps es va aturar en aquella escala, en aquella por… els trets… el silenci de la mort… M’obsessionen les preguntes: I si hagués fet alguna cosa?… I si hagués demanat socors?… I si hagués intentat fugir?… I si els hagués empentat per les escales?… I si hagués pogut alertar als altres?… I si no hagués premut el maldit codi?… I si hagués intentat desarmar-los?… I si m’hagués defensat?… I si…?… I si…?…».
Aquesta part emocional està representada en els dibuixos d’una forma inefable i onírica, abatuda com si estigués colpejada per les onades terribles a manera de records que es manifesten un cop i un altre (en un moment, afirma en una vinyeta «si em busqueu, estic a l’abisme dels meus pensaments»), i de com el dibuix la va ajudar com a teràpia en el procés de rehabilitació. Per al relat de la part de la seva vida real empra un estil més literal i descriptiu, començant per les diferents teràpies psicològiques que va seguir i els seus efectes sobre ella (no totes van funcionar, com la teràpia EMDR, Desensibilització i Reprocessament per Moviments Oculars, per exemple). També com es va alterar la seva vida quotidiana per estar obligada a viure i moure’s sempre acompanyada per la policia, amb tot el que suposa això i la percepció sobre la seva llibertat, una llibertat per la qual tant havien lluitat des del setmanari.
A la novel·la gràfica, l’autora reflexiona sobre la llibertat d’expressió en general i la llibertat de premsa en particular, i descriu els diferents esdeveniments que es van succeir des de l’atemptat a Dinamarca el 2 de novembre de 2004 i la posterior publicació de les caricatures de Mahoma en un diari danès, i que ja li havia provocat un judici a Charlie Hebdo pocs anys abans de l’atemptat, per reproduir les caricatures. Veure com, després de l’atemptat, el clam en què es va convertir l’expressió «Je suis Charlie» («Jo soc Charlie») per part de tota la societat francesa, era acompanyada per alguns amb un «però»: «però no cal fer caricatures de Mahoma» o «no cal posar més llenya al foc», entre d’altres. Imprescindible veure aquesta singladura des dels ulls d’una supervivent i, a la vegada, una autora que opina amb els seus dibuixos amb total llibertat.
Charlie Hebdo va néixer per a analitzar l’actualitat i riure’s d’ella. I calia fer-ho de forma clara i contundent. Coco va arribar a Charlie Hebdo el 2009 i va aprendre dels seus reconeguts companys la importància de la vinyeta de premsa, que ha de ser sintètica, impactant i vehicular una idea contundent. En paraules de l’autora: cal «dibuixar a la gent, els paisatges, les perspectives. Caricaturitzar. Sintetitzar el traç. Optar per la llegibilitat. Compondre. Explicar. Escriure. Trobar la idea, la fórmula que ho faci esclatar, que doni just en el clau. Que no sigui redundant amb el dibuix. Atrevir-se, sense pietat. Sorprendre el lector. Fer-lo riure, reaccionar. Portar-lo a on no s’ho esperi». I, afegeix, tenir sempre present la següent frase: «Una bona vinyeta és com un cop de puny!», exclamació que li deia François Cavanna, escriptor i periodista, que va fundar la revista Charlie Hebdo el 1992.
«Hi ha alguna cosa insuportable a la bellesa», diu Coco en un moment de la seva obra. I, precisament, la bellesa va ser fonamental en el procés de rehabilitació de l’autora Catherine Meurisse i així ho va explicar a la seva novel·la gràfica La levedad (La légèreté, 2016; Editorial Impedimenta, 2017), que ja va per la segona edició en castellà i és tot un èxit de vendes a França. Meurisse es va adormir (no li va sonar el despertador després d’una nit nefasta on la va deixar la seva parella), i va perdre el bus, tot plegat amb el retard suficient per a arribar a la reunió dels dimecres de tota la redacció quan just s’estava produint l’atemptat. Una redacció en la qual feia una dècada que treballava i que va deixar poc després per a centrar-se en els seus projectes més personals.
A La levedad, igual que Coco, també mostra la seva intimitat i les seves emocions, la pèrdua de la llibertat personal per haver d’anar sempre amb escortes, l’avanç amb les teràpies i les tècniques proposades… i la seva solitud, a la vegada que reconeix l’acompanyament de la seva família i amics. Explica molt bé els símptomes que suposa l’estat de dissociació a la qual ens porta el nostre cervell després d’un trauma tan descomunal com el que va viure ella. “Tinc la sensació de ser espectadora de la meva pròpia implosió”, exclama ella mateixa, confirmant efectivament la dissociació i com, un cop “reassociada”, tindrà la força suficient per a explicar-ho en una novel·la gràfica, com així ho va fer.
Meurisse és optimista amb el remei: «No som titans. No hem de lliurar cap combat temerari contra les preguntes insidioses, no hem de respondre a les seves provocacions, sinó, ajupint el cap, deixar passar l’instant difícil per després somriure de nou i aspirar a la felicitat», exclama un divan en una vinyeta, a imatge del seu suposat psicòleg. A manera de teràpia, Catherine Meurisse va decidir cercar la síndrome de Stendhal com a contrapunt a la síndrome del 7 de gener de 2015… i ho va cercar a Roma. «La bellesa et tornarà la memòria», sembla que li exclami el seu subconscient. I així ho va fer i així ens ho va relatar a la seva obra: com l’obsessió per la bellesa la va ajudar a recuperar l’equilibri i la percepció, com es reanima la raó i com va recuperar la constància de l’ànim. I sense deixar de ser mordaç, com quan dibuixa en una de les pàgines una factoria en un país asiàtic on unes treballadores en condicions infrahumanes estan cosint a correcuita les samarretes amb el lema «Je suis Charlie»… les contradiccions del món desenvolupat.
Les dues autores coincideixen en homenatjar als seus companys de redacció, tant als que malauradament no van sobreviure com els que van continuar amb el projecte, i agraïm la sensibilitat amb què descriuen els moments més durs. No necessitem els detalls escabrosos de la matança, malgrat que siguin les preguntes habituals que li fan els mitjans, com elles mateixes denuncien. També, ambdues, reconeixen els conflictes interns a la redacció que es van viure els mesos posteriors als atemptats. Albirem que tots van patir un trauma difícil de superar i cadascú ha hagut de fer la seva particular rehabilitació. Nosaltres hem d’estar agraïts de la generositat de les dues autores per exposar la seva intimitat i el de reivindicar el clam «Je suis Charlie» perquè no es perdi amb el pas del temps. No s’han de sentir culpables per estar vives, han de continuar dibuixant per a defensar les seves idees. No hi ha una arma més contundent avui en dia que la llibertat de premsa, i aquestes obres serveixen per a recordar-ho i donar una lliçó als que fan un mal ús d’aquesta llibertat.
