Reportatge

I si anem a viure allà on hem passat les vacances?

Tornem a ser al setembre, aquell mes de l’any on el retorn a l’horari laboral i escolar marquen novament les nostres agendes. Despertadors en hores matineres, telèfons que sonen un altre cop i missatges a la bústia de correu que ja ens reclamen feines. Tan bé que s’estava allà on érem, fins i tot durant les hores que també havíem dedicat a preparar algun tema de feina. Amb la natura a tocar, poder sortir a passejar sense planificar-ho, espontàniament, fa que el plaer i la relaxació siguin sempre a un instant de la concentració en la tasca laboral.

Postes de sol i tocs de campana relaxants, que no ens feien córrer, han retornat a moltes converses aquella possibilitat que els confinaments per la pandèmia de la Covid va posar tant sobre la taula: l’opció de deixar la ciutat i instal·lar-se a viure en un poble.

Segons dades de l’Organització de les Nacions Unides, entre el 1950 i el 2050, la població mundial haurà passat de viure en ciutats d’un 30% a un 70%. Les grans urbs continuen concentrant un major nombre de serveis sanitaris, empreses, botigues, centres d’ensenyament per a qualsevol edat i espais culturals, amb tot el ventall d’oportunitats laborals que això representa. L’alt preu de l’habitatge, el trànsit de vehicles i la contaminació porten, no obstant això, moltes persones comencen a valorar si compensa viure a la ciutat. Estan, però, preparats els pobles per a rebre nous habitants?

El primer problema és la manca d’habitatge disponible en molts pobles, especialment en els més turístics, perquè molts habitatges es destinen al lloguer de curta estada. Però els serveis sanitaris també fan que molta gent no vulgui -o no pugui- marxar, o allunyar-se de les grans ciutats. Com a pacients o futurs pacients en el cas de col·lectius de major edat, però també per als professionals sanitaris, la llunyania dels grans hospitals suposa un hàndicap. “La medicina necessita companys al costat. En un hospital com és el Vall d’Hebron, sempre estàs aprenent i es fan sessions conjuntes amb diversos metges de la mateixa especialitat i d’altres, on exposem i compartim casos”, exposa el Carles González, dermatòleg especialitzat en melanoma.

El Carles i la seva dona, la Sabina, que també és metgessa, en el seu cas amb l’especialització d’endocrinologia, volien deixar Barcelona i anar a viure en algun poble del Pirineu. “Andorra, la Cerdanya… llocs de muntanya on havíem estat i ens agradaven van ser els primers que vàrem mirar i ens vàrem oferir per treballar-hi amb les nostres especialitats, però no ens van dir res”, explica. Només al Ripollès hi va haver una oportunitat per a ell, com a dermatòleg, però només per mitja jornada. “Ens vàrem il·lusionar molt i vam apuntar ja la nostra filla a la llar d’infants, però per a la meva dona, per la seva especialitat, no hi va haver cap possibilitat. Va ser una pena, perquè era una oportunitat maca de treballar al Pirineu”, lamenta. També una llàstima per al territori, no poder comptar, diàriament, amb especialitats mèdiques com les que aquesta parella dominen.

Ara, el Carles i la Sabina tenen ja el seu segon fill i ell des del Vall d’Hebron i ella des de Can Ruti continuen fent carrera professional. Tots dos estaven disposats a renunciar a aquest major enriquiment com a metges, veient molts més pacients en un gran hospital i retroalimentant-se amb la resta de metges, i la tecnologia i instal·lacions més punteres, a canvi de viure en un espai rural al qual aportaven, a més, dues criatures més per a l’escola d’un poble. “Avui dia, a més, la telemedicina fa que tampoc no signifiqui necessàriament una desconnexió tan gran dels hospitals principals. Pots treballar en un hospital comarcal i consultar i compartir casos que portes al territori amb els especialistes a Barcelona. Amb la pandèmia hem vist que la teledermatologia funciona, pots fer un seguiment més ràpid i àgil a distància”, argumenta el Carles.

De fet, des de la seva experiència en l’intent de viure i treballar en un poble, troba que “potser s’han de reinventar els hospitals petits, tenir més especialistes, i valorar no només el fet de visitar pacients, sinó també que es puguin formar igual de bé que a la ciutat, i que puguin formar part, des de la distància, d’un equip. Això seria l’ideal”, diu. “També així es descongestionen els grans hospitals. La teledermatologia que vam posar en pràctica a moltes consultes és de les poques coses bones que va aportar la pandèmia. Vam poder veure imatges que enviaven els pacients; així els melanomes es poden diagnosticar de seguida. Això, si es fes sempre, seria meravellós”, exposa l’especialista.

Per no renunciar totalment a la seva pràctica al món rural, finalment va aconseguir obrir una consulta privada a Ripoll, on passa consulta com a dermatòleg especialista en melanomes un cop a la setmana. “És un centre de revisions mèdiques, un metge de medicina general m’ho va proposar i vam muntar un equipament. Perquè, en l’atenció pública, els casos greus de dermatologia s’atenen, en general, molt ràpid, però la resta tenen llistes d’espera llargues”, explica. Com a metge, considera que “no és bona una centralitat tan acusada, això va en contra dels hospitals petits de comarques, que no s’haurien de quedar només amb medicina interna”. També aquest professional sanitari es qüestiona sobre si la densitat de població hauria de ser la que marqui els recursos per a les persones: “Qualsevol atenció, allà on sigui, ha de ser bona i de qualitat, i això hauria d’incloure les especialitats”, expressa. Igualment, planteja si no hauríem de considerar molt greu que una sola persona tingui un metge o l’opció de fer-se una ressonància magnètica tan lluny d’on viu.

Des de la comarca del Segrià, l’alcalde de Torrebesses, Mario Urrea, que presideix Micropobles de Catalunya, l’associació que aplega municipis de menys de 500 habitants, explica que, a la seva zona, “dels cinc o sis metges que hi ha, tots passen de 60 anys i dos ja es jubilen i es preveu que se’n jubilin més i no n’entrin de nous. És un greu problema per a la salut”, declara. “Si vols que la gent vagi a viure als pobles, has de garantir-los una casa, un sou que compensi i, si són una parella, que tots dos tinguin feina. Aquesta és la manera d’atraure enginyers, metges…”, puntualitza el dermatòleg Carles González.

Mario Urrea també lamenta que les UCI que tenen més a prop siguin molt petites, i tampoc no siguin gaires. De fet, segons l’última actualització de l’IDESCAT, del maig del 2022, les comarques de l’Alta Ribagorça, Conca de Barberà, Moianès, Pallars Sobirà, Pla d’Urgell, Priorat, Segarra, Terra Alta, Urgell, no tenen cap mena de llit hospitalari.

@Repoblem

La manca de serveis sanitaris, comercials, educatius i culturals condicionen la tria de la vida en un poble. “Ens calen pobles vius, que generin riquesa, que tinguin activitat econòmica i diversificada. Les noves tecnologies ens permeten fer teletreball, sempre que tinguem una bona connexió d’internet. La carretera ens uneix amb el poble veí, però la connexió d’internet ens uneix al món. Cal innovar i reinventar-se perquè l’agroindústria -base tradicional i cabdal encara de l’economia rural- necessita poca mà d’obra i temporal, i també fa falta promoure el transport públic en els pobles, per no dependre del vehicle privat”. Algunes d’aquestes valoracions, Urrea les exposa en l’inici del llibre Repoblem. L’any que vam tornar al poble (Cossetània). El seu autor, Ton Lloret Ortínez, ara fa dos anys -el 26 d’agost del 2020-, al final del segon confinament per la pandèmia, va crear el compte @Repoblem, amb un missatge que deia: “Frenem el despoblament a Catalunya. Busquem persones amb ganes d’omplir de vida els pobles i pobles amb ganes d’omplir-se de gent”.

Veient com tanta gent buscava i trobava la manera d’escapar a un poble a passar-hi uns dies o a quedar-s’hi a fer tot el confinament, alguns amb la idea d’allargar-ho tant com poguessin o de traslladar-s’hi definitivament, va crear aquest senzill pont. En poques setmanes van ser centenars i, en pocs mesos, milers els seguidors d’aquest fil que casa -i continua casant avui- necessitats i oportunitats en un enriquidor tàndem de camí a l’equilibri poblacional. I amb una agilitat que mai cap organisme oficial ha tingut. Gent dels pobles amb terres, cases, masies per llogar o vendre i qui les vulgui comprar o llogar per gaudir i treure’n profit personal o professional, o fer-se masovers, tenen a l’espai de Twitter Repoblem una eina per trobar-se.

Lloret és pare de dos fills i coneix bé la realitat, els condicionants de la vida en un poble, perquè ell també en el seu dia va triar un petit nucli rural de l’Anoia per viure-hi amb la seva família, i també perquè és fill de Ton Lloret Grau, que va ser el fundador de Micropobles. En els 337 municipis de menys de 500 habitants que hi ha a Catalunya -uns 200 socis de Micropobles- hi viu l’1,8 de la població catalana, però des d’aquests pobles es gestiona el 35% de tot el territori, font d’energia, aliments i aigua, per tant, de salut i benestar. El 27,6% de la població que habita fora de les grans zones urbanes de Catalunya viu en el 85,5% del territori.

Amb una quinzena de testimonis, casos reals de noves vides instal·lades als pobles, repassa esperances i vicissituds del repoblament, en primera persona. I ho fa contextualitzant i documentant l’evolució del despoblament, amb dades com ara que “entre els anys 1900 i 1950, Catalunya va perdre ja gairebé la meitat dels habitants que vivien en municipis de menys de 100 veïns per quilòmetre quadrat”. També repassa les principals causes de la migració a les ciutats, amb veus com la de Mario Urrea, en nom dels més petits municipis, i d’Eduard Trepat i Gemma Estany.

Agenda Rural

Eduard Trepat és geògraf i coordinador d’ARCA, l’associació d’iniciatives Rurals de Catalunya, que és l’ens impulsor de l’Agenda Rural, el document que ha recollit amb agents de tot el territori 892 accions a fer per a l’equilibri territorial (277 de les quals considerades prioritàries i 59 estratègiques), que s’han d’anar implementant a partir d’ara. 350 entitats han fet propostes i han redactat l’agenda l’Associació de Micropobles, l’Associació Catalana de Municipis (ACM), el Consell Assessor per al Desenvolupament Sostenible (CADS) i ARCA, a través dels seus Grups d’Acció Local del Programa Leader, a tot el territori.

“No s’és conscient, com a societat, de l’important que és mantenir i augmentar els espais agraris, per a l’abastiment d’aliments de proximitat. I per a tenir una bona transició energètica, cal que el territori estigui ben gestionat i per això hi ha d’haver gent que el gestioni, en l’àmbit forestal i agroramader. I perquè el territori rural estigui viu, hi ha de viure gent que pugui treballar en tots els sectors econòmics, i per això cal accessibilitat als serveis bàsics”, exposa Eduard Trepat. També segons ell, la principal barrera que troba l’equilibri territorial és la dificultat de trobar una oferta d’habitatge adequada, habitatge públic de lloguer. “El mercat de l’habitatge és un problema: hi ha molts habitatges dedicat al turisme i no a l’habitatge social”, diu. Gemma Estany, coordinadora també d’ARCA, explica que la promoció de micros i petites empreses per a diversificar l’economia en els territoris rurals és un treball prioritari per al programa Leader, però els seus esforços també topen amb la manca d’allotjaments. “La feina fins ara era el més important, però ara el que frena és l’habitatge. Que n’hi hagi de disponible és clau per al repoblament”, declara Estany.

Habitatge, feina i comunicacions dibuixen, doncs, el triangle més qüestionable i d’actuacions urgents si es vol gaudir dels pobles com a espais de vida i no de fugida.