El brot de monkeypox ha atret l’atenció i preocupació de tot el món. Va començar a Europa a principis de maig del 2022 i s’ha expandit a més de 90 països. La malaltia és endèmica a Àfrica central i occidental, i la transmissió generalitzada a tants països no endèmics en un període de temps tan curt no té precedents.
El 23 de juliol passat, l’Organització Mundial de la Salut (OMS) va fer el gran pas en declarar la verola del mico com a emergència de salut pública d’importància internacional. Això hauria de resultar en la inversió de més recursos per controlar el brot i coordinar una resposta internacional, incloent-hi la possibilitat d’encoratjar els estats perquè comparteixin vacunes per tal de protegir el màxim nombre de persones.
Seran els països africans endèmics novament els últims de la cua a l’hora de rebre vacunes contra la verola del mico?
Però hem après les lliçons de la pandèmia de la Covid-19? Es tindran aquesta vegada en compte les desigualtats en la distribució mundial de vacunes que van deixar gran part del Sud Global en espera de vacunes contra el coronavirus o els països africans endèmics tindran una terrible sensació de déjà vu en el sentit de ser, una vegada més, els últims de la cua?
Brots endèmics a l’Àfrica occidental i central
Metges Sense Fronteres (MSF) ja havia tingut experiència tractant aquesta malaltia oblidada, la més recent a la República Centre Africana el 2018. Si bé no és una malaltia nova per als nostres equips mèdics, la lluita actual per obtenir vacunes contra la verola del mico sí ho és.
La malaltia pertany a la família del virus que inclou la verola, amb símptomes semblants a aquesta però clínicament menys greus. El primer cas humà de verola del mico es va identificar a la República Democràtica del Congo el 1970. Fins ara, s’han identificat casos a onze països de l’Àfrica occidental i central.
Entre tot el boom mediàtic, la informació important ha quedat en segon pla. En les darreres dècades, hi ha hagut brots regulars a diferents comunitats de monkeypox d’Àfrica central i occidental. I, malgrat que l’evidència mostra un augment en els casos del darrer any, aquests advertiments han passat desapercebuts.
La República Democràtica del Congo ha estat el país més afectat per la verola del mico reportant casos des de fa cinc dècades. El 2020 es van detectar 6.216 casos sospitosos i 222 morts. Nigèria, el segon país més afectat, pateix un brot actiu des de setembre 2017, amb un total de 558 casos sospitosos a 32 estats. Des de maig 2022, Nigèria ha confirmat 4 morts per verola del mico, el nombre més gran que qualsevol altre país ha registrat fins ara.
Vacunes eficaces
Afortunadament, hi ha eines per prevenir la verola del mico. Les vacunes dissenyades per a la verola probablement proporcionaran un grau de protecció creuada per a la verola del mico. La segona generació de vacunes com l’ACAM2000 té força efectes secundaris. En canvi, la MVA-BN, una vacuna de tercera generació, es presenta amb un perfil molt més segur i, per tant, és la més adequada per a aquest brot. De fet, ja ha estat autoritzada per al seu ús contra la verola del mico als EUA i la UE (sota els noms de Jynneos i Imvanex, respectivament).
Hi ha més de 116 milions de dosis a diverses reserves nacionals, a causa de la por d’un atac de bioterrorisme. Això inclou 100 milions de dosis de l’ACAM2000 i 16,4 milions de MVA-BN, moltes als Estats Units.
S’estima que hi ha més de 116 milions de dosis de vacunes repartides entre diverses reserves nacionals, principalment a causa de la por d’un atac de bioterrorisme relacionat amb la verola. Això inclou 100 milions de dosis de l’ACAM2000 i 16,4 milions de dosis de MVA-BN, moltes a les mans dels Estats Units.
Abans del brot, els estats més rics s’havien compromès a repartir 31 milions de dosis de vacunes si l’OMS les sol·licitava com a part de la Reserva d’Emergència de Vacunes contra la Verola en un moment de necessitat internacional; la situació d’aquest acord i el que passa amb aquestes dosis no són clares. L’OMS ha dit que desenvolupa un mecanisme d’intercanvi de vacunes, però hi ha escassos detalls. Des del moment que es va redactar l’acord, cap país no ha compartit dosis.
Tot i l’existència d’aquestes reserves, els problemes recents d’accés a la vacuna de la Covid-19 en països d’ingressos baixos i mitjans ens han donat una lliçó.
El 2020, fins i tot abans que es desenvolupés la vacuna de la Covid-19, els països rics van començar a realitzar grans comandes de les primeres possibles vacunes candidates. Quan les vacunes ja estaven fabricades, la gran majoria de les existències ja s’havien venut o preassignat als països rics.
Mentrestant, COVAX, un mecanisme creat per proporcionar una distribució equitativa de les vacunes limitades a tots els països, inclosos els de rendes mitjanes i baixes, es va quedar al final de la cua.
Això va donar lloc a que els estats rics acaparessin les vacunes contra el coronavirus, de manera que van poder vacunar amb la pauta completa i administrar més dosis a la gran part de les seves poblacions, fins i tot abans que els països menys avançats poguessin vacunar les seves poblacions de alt risc. I ja estem veient que els països més desenvolupats comencen a repetir un patró fent grans comandes de la vacuna MVA-BN. No podem permetre que aquesta situació es repeteixi amb la verola del mico.
Ja estem veient que els països més desenvolupats comencen a repetir un patró fent grans comandes de la vacuna MVA-BN. No podem permetre que aquesta situació es repeteixi amb la verola del mico.
Barreres econòmiques i de subministrament
Necessitem un subministrament assequible de vacunes a tots aquells països africans que ho necessitin. Tot i que la informació és difícil d’obtenir, la vacuna de la verola del mico MVA-BN té un preu de 100 euros per dosi. Es tracta d’un preu inassequible del tot per a les poblacions dels països de rendes mitjanes i baixes que, una vegada més, depenen de les donacions de vacunes dels països rics.
El problema és que els preus assequibles no estan garantits. Tot i que el desenvolupament de la vacuna va ser finançat majoritàriament pel Govern nord-americà amb una suma de 2.000 milions de dòlars, el control sobre el preu i la disponibilitat d’aquesta segueix estant en mans de l’empresa danesa Bavarian Nordic, que té el monopoli de patents de la vacuna.
Dependre d’un sol fabricant és desastrós. Bavarian Nordic ha declarat recentment que no està segura de poder satisfer la demanda actual de vacunes, i està considerant una transferència tecnològica a un fabricant nord-americà.
La sud-africana Aspen Pharmacare s’ha ofert a participar en l’acabat de vacunes contra el monkeypox, però rebre una transferència tecnològica completa podria anar molt més enllà, donant pas a l’autosuficient africana a llarg termini.
Però allò que realment es necessita per poder abordar l’equitat és una transferència tecnològica a empreses del continent africà. Així, els països africans no haurien de dependre únicament de les donacions dels estats rics. La companyia sud-africana Aspen Pharmacare s’ha ofert a participar en l’acabat de vacunes contra la verola del mico, però rebre una transferència completa podria anar molt més enllà, donant pas a l’autosuficient africana a llarg termini
A més, els països endèmics també necessitaran suport a la programació d’administració de vacunes, ja que no es poden permetre extreure recursos dels sistemes de salut, ja sobrecarregats.
Ens trobem en un escenari on l’accés equitatiu a la vacuna a poblacions de l’Àfrica occidental i central és pràcticament impossible, atès que hi ha un monopoli que controla la fabricació de vacunes i que es tradueix en una dependència creixent de donacions dels països rics.
Sharmila Shetty és assessora mèdica de vacunes de la Campanya d’Accés de Metges sense Fronteres.
Aquest és una article publicat originalment a l’Agència SINC. Llegeix-lo en castellà aquí
