L’art de contar històries no està ni més ni menys de moda que en la profunda prehistòria. Contar històries és una habilitat que ens ve de sèrie i que s’ha valorat des de sempre. Els relats van ajudar a modelar el cervell de la nostra espècie i a convertir-nos en el que som. Això és una cosa que tenen cada vegada més clar paleontòlegs, biòlegs evolucionistes, genetistes i altres científics que tracten de conèixer els nostres orígens. El que està de moda no és, per tant, aquesta habilitat, sinó més aviat els seus nous usos i escenaris, o potser tan sols les noves denominacions.
L’storytelling, un nou nom per al vell art d’explicar històries, ha viscut un cert auge amb les sèries de televisió i per vendre tot tipus de béns i serveis. Els relats personals ajuden a cridar l’atenció, despertar emocions, recordar el missatge i diferenciar-se de la competència. Els storytellers i els copywritters, redactors de textos persuasius que inclouen històries personals i usen eines com l’email màrqueting, són dos dels nous perfils del narrador d’històries, encara que la novetat tingui més a veure amb el nom i els canals i eines que usen.
Conec un periodista freelancer que, fart de la precarietat i frustrat pel declivi dels mitjans, va començar a fer servir el seu talent per explicar un altre tipus d’històries, no necessàriament basades en fets. En la seva targeta professional va canviar el devaluat perfil de periodista pel de storyteller, i va començar a veure com se li obrien més portes i perspectives laborals. Aquest podria ser material per a una bonica història de frustració i penalitats amb un cop de sort i final feliç, però no és qüestió de generalitzar amb una anècdota.
En el periodisme, allà per la dècada del 1960, molts reportatges de l’emergent informació mèdica arrencaven amb una història personal, generalment d’algú amb una malaltia greu o desconeguda. La fórmula incloïa testimoniatges i aportava aquest factor humà que desperta emocions i empeny a continuar llegint. El problema d’aquest recurs, utilitzat després en altres tipus de periodisme i del qual potser s’ha abusat, està precisament en la seva eficàcia emocional, la qual cosa pot desenfocar la realitat i magnificar un problema si no s’aporten dades de context per quantificar-ho.
L’storytelling ha arribat també a la comunicació científica. En principi, és una bona notícia, perquè l’eficàcia comunicativa d’una bona història està fora de dubtes. Però el repte no està només en que la història sigui bona i ajudi a comunicar, sinó sobretot en què ens expliqui la veritat científica i no una altra cosa. En ciència hi ha alguna cosa per sobre del poder de les històries, que són les dades objectives i els fets. Introduir un relat per a comunicar temes de ciència massa tècnics o complexos pot ser una tasca gairebé impossible. Però sempre queda l’eficaç recurs de l’analogia per explicar alguna cosa complexa en termes de coses més familiars. Tampoc és fàcil trobar una comparació adequada, però el repte és estimulant i hi ha cursos sobre com crear analogies per comunicar conceptes científics complexos.
Potser cal repensar la comunicació per integrar els relats. Però la veritat és que encara no es coneix bé l’eficàcia real de les històries en la comunicació científica. Alguns estudis ja apunten que són necessaris assajos controlats a doble cec per conèixer l’eficàcia de diferents estructures informatives. La comunicació científica pretén transferir una imatge clara d’un aspecte concret de la ciència a la ment d’una altra persona. I qualsevol recurs narratiu per aconseguir-ho, siguin històries, analogies o altres, pot ser vàlid, però sempre que la imatge sigui veraç.
