Anàlisi

Les revisions periòdiques, medicina per a persones sanes

Una part important de la població consulta un metge, es fa alguna prova o pren algun producte farmacèutic encara que no estigui malalta, i és una pràctica habitual fer-se revisions de diversa mena: laborals, esportives, del «nen sa», ginecològiques, analítiques, etc., encara que no es tingui cap símptoma de malaltia. Per aquest motiu, el sistema sanitari dedica una part de la seva activitat a persones sanes. La pregunta que cal fer-se és: De què serveix? Quins beneficis aporta?

No totes les intervencions sanitàries en persones sanes tenen la mateixa consideració; n’hi ha que estan plenament justificades i n’hi ha d’altres que són de dubtosa o nul·la utilitat i són potencialment perjudicials. Les que són motiu de reflexió en aquest escrit són les últimes. La raó que motiva a anar al metge tot i estar sa, és la creença que val més prevenir que curar i que la detecció precoç de certes alteracions pot evitar el desenvolupament de malalties i allargar la vida. Són hipòtesis que no s’han demostrat verídiques amb caràcter general i que han estat objecte d’estudi per la rellevància que tenen en la pràctica sanitària, tant pel volum d’activitat que representen com pels costos que suposen i pels efectes nocius que produeixen.

Les revisions mèdiques i les analítiques de sang periòdiques a persones sanes són recomanades per les assegurances privades i, amb menys freqüència, pels professionals del sistema públic malgrat que fa temps que es qüestiona la seva utilitat. Un dels exemples més coneguts és fer una determinació de colesterol en la sang perquè s’ha fet creure que a partir d’unes determinades xifres és perjudicial per a la salut. Si bé aquesta afirmació és certa per a les persones que pateixen una malaltia isquèmica del cor, com l’angina de pit i l’infart de miocardi, no ho és per a la població general.

La Fundació Cochrane ha actualitzat una revisió publicada l’any 2012 que tenia com a objectiu quantificar els beneficis i els danys dels reconeixements mèdics en adults sans en comparació amb no fer cap control. Els resultats van mostrar que no tenien cap efecte significatiu en les taxes de mortalitat general, per càncer o per malalties cardiovasculars ni en la presentació de cardiopatia isquèmica mortal o no mortal.

Un altre estudi fet a l’entorn de l’atenció primària a càrrec del National Health Service a la ciutat de Liverpool va veure que les polítiques específiques com la millora de la dieta i la reducció del tabaquisme eren més rendibles que les revisions en la prevenció de la malaltia cardiovascular, primera causa de mortalitat en el món occidental.

Organismes com la U.S. Preventive Service Task Force (USPSTF) o la Canadian Task Force fa anys que desaconsellen aquesta pràctica rutinària. Degut al sobreús sanitari han sorgit algunes iniciatives com la Choosing Wisely que emeten recomanacions de «No fer», cosa que també fa la Societat Espanyola de Medicina Familiar i Comunitària (SEMFyC), que s’afegeix a aquestes recomanacions. A Catalunya, el programa Essencial conclou en el mateix sentit que «no està indicat realitzar anàlisis de sang de manera rutinària anual en la població adulta sana i asimptomàtica, excepte en els casos en què existeixi un risc elevat per a alguna de les malalties que es pretenen cribrar, atès que no hi ha evidència dels seus beneficis i que existeixen riscos potencials que no han estat adequadament avaluats».

Tot i que no es té massa en consideració, la pràctica d’anàlisis o d’altres proves comporta un risc que no s’hauria d’assumir quan es tracta de persones sanes. Sovint es detecten petites alteracions en algun o varis paràmetres que no es corresponen a cap trastorn però que porten a la repetició de proves o a realitzar-ne d’altres per descartar que realment no hi hagi alguna «cosa important». Moltes persones acaben amb diagnòstics fútils i tractaments innecessaris. Això comporta angoixa i un seguit de visites que no serien necessàries però que ocupen un temps considerable dels professionals. És el que s’anomena cost d’oportunitat, que vol dir que el temps i els recursos sanitaris que es dediquen a unes determinades intervencions no es poden dedicar a altres. Dit d’una altra manera, l’atenció a les persones sanes resta temps i recursos a l’atenció de les persones malaltes.

Les persones que pertanyen a classes socials més afavorides acostumen a demanar i a realitzar exàmens de salut amb major freqüència que les persones de classe social menys afavorida. En canvi, alguns col·lectius amb major vulnerabilitat i alt risc d’emmalaltir tenen problemes per realitzar seguiments periòdics, a causa de la seva situació laboral, barreres administratives, o altres dificultats. És un exemple del que es coneix com a Llei de cures inverses, que significa que es dóna més atenció a qui més la demana, no a qui més la necessita.

No cal dir que el cost econòmic de les revisions generals és no gens menyspreable. Als Estats Units (que els agrada comptabilitzar els costos) calculen que dediquen més de 5.000 milions de dòlars a fer un examen anual al voltant del 20% de la població adulta. Seria interessant conèixer les xifres de casa nostra.

Les revisions periòdiques de salut s’ofereixen amb gran desplegament de propaganda per part d’assegurances i centres privats, fet que genera confusió i atrau a nombrosos «clients» que es pensen que per un preu mòdic se’ls valora el seu estat de salut, com si es fes una revisió de la caldera de la calefacció o del cotxe. La salut de les persones no funciona com una caldera o un cotxe i no se li pot aplicar la mateixa lògica. Potser el que es compra és una mica de tranquil·litat si les proves surten bé. Si no surten bé, aleshores el més probable és que s’ha creat un problema del no res. En un món en el que hem perdut el criteri sobre què és estar malalt o estar sa, i en el que sembla que la mort es pugui demorar indefinidament, es precisa que des del camp professional es doni la seguretat que de moment tot està bé, amb unes xifres que ho demostrin. Malauradament, la realitat és molt diferent.

Gaudir d’una vida saludable i prevenir la malaltia està vinculat a les condicions de vida, no a la pràctica d’exàmens mèdics rutinaris. Més que esperar que des del punt de vista professional i biomètric ens diguin com estem, pot ser molt més interessant escoltar el nostre cos, percebre allò que funciona i allò que no i apropiar-nos de la nostra salut. I si tot funciona bé, dedicar els esforços a viure plenament, a dedicar el temps a allò que ens fa créixer com a individus i com a éssers socials i deixar que el sistema sanitari se centri en el benefici de les persones malaltes.