Entrevista

José Jerónimo Navas: “La innovació no la fa un científic tot sol, hi ha d’haver una empresa que la introdueixi al mercat”

L’activitat als grans hospitals de Barcelona i tota la seva àrea metropolitana concentra molts estímuls per a la recerca en salut. Estímuls i necessitat. Deteccions cada cop més precoces i nous tractaments en camí suposen més cervells d’investigadors i investigadores amb projectes de recerca en marxa. I tot això s’acaba fent, majoritàriament, a les grans ciutats. Mirem de curar les persones, per una banda, empitjorant la vida de l’altra, perquè la massificació en ciutats fa  pujar el preu de la vivenda, multiplica l’estrès de les persones i les diverses contaminacions.

Trencar aquesta concentració d’oportunitats que contribueix a l’aglomeració en els majors nuclis urbans ho afavoreixen iniciatives com la creació de l’Institut de Recerca i Innovació en Ciències de la Vida i de la Salut a la Catalunya Central (IRIS-CC) Té la seva seu a Vic i al capdavant hi ha el Dr. José Jerónimo Navas Palacios, catedràtic d’Anatomia Patològica de la UAB. Va ser instructor sobre la seva especialitat a la Northwestern University de Chicago, director i cap de servei d’anatomia patològica de l’Hospital Germans Trias i Pujol i director de l’Hospital del Vall d’Hebron, també director científic de l’ICS i director general de l’Institut de Salut Carlos III.

Quins són, ja de partida, els punts forts de l’IRIS-CC? 

L’IRIS-CC és el resultat de l’aliança estratègica de catorze institucions acadèmiques i sanitàries de la Catalunya Central i les seves àrees d’influència. L’aliança inclou centres d’atenció primària, hospitals d’aguts, centres sociosanitaris i de salut mental. Entre ells, dos grans centres sociosanitaris, el de la Santa Creu de Vic i el de Sant Andreu de Manresa. Comptem ja amb vuit àrees de recerca i catorze grups d’investigació reconeguts per l’Agència d’Ajuts Universitaris i de Recerca (AGAUR), un d’ells centrat en l’estudi de l’envelliment i la cronicitat. Altres equips estudien epidemiologia i salut pública, la millora dels processos en àrees de cures, i la teràpia ocupacional per als qui tenen més necessitats. També tenim un àrea molt genuïna d’activitat física, esport i salut. Amb tot això, nosaltres podem aportar el nostre gra de sorra, i potenciar el que ja és una fortalesa en la nostra investigació, com és la vellesa i les cures en malalties cròniques.

A qui involucra l’IRIS-CC?

Hem incorporat Centres d’Atenció Primària, hospitals d’aguts, sociosanitaris i centres de salut mental. No hi ha cap altre centre d’investigació que tingui aquesta integració del context assistencial, per intervenir col·lectivament en grans projectes de recerca. Des de les grans ciutats, aquest concepte de territori no es té tan ben definit, cada hospital genera la seva recerca. Amb el nostre institut, nosaltres donem impuls a l’activitat científica dels investigadors i grups preexistents en el territori de la Catalunya Central, on hi viu una població de 525.000 habitants. I treballem juntes les catorze institucions acadèmiques i sanitàries, fent recerca bàsica i clínica.

Aquesta manera de treballar tan global queda lluny de l’investigador sol davant del microscopi.

Fins a molt avançat el segle XIX, la investigació, en general, era un tema individual, gent inquieta que es feia preguntes, i així es varen fer molts descobriments. Grans científics com Einstein tenien tal capacitat d’anàlisi ells sols que varen arribar a fer grans descobriments. Avui dia això és molt difícil, i la investigació és una tasca col·lectiva, per això la ciència i el coneixement han accelerat tant, des de l’acció multidisciplinària que permet diversos prismes a l’hora d’allò que s’estudia.

Sense l’evolució tecnològica, tampoc no seríem on som en recerca en salut.

Els centres d’investigació requereixen, primer de tot, talent, capacitat de generar coneixement. En segon lloc, tecnologies. Un físic deia la capacitat de generar nou coneixement sobre la matèria depèn del nivell de resolució de la tecnologia que faci servir. Fins a finals del XIX, la màxima capacitat d’observació la donava el microscopi òptic del XVI o XVII, que arribava a multiplicar per mil vegades. Els microscopis electrònics ja aconsegueixen 300.000 augments. I avui, per aportar coneixements, tenim els acceleradors de partícules. Els més potents d’Europa són a Grenoble. I cal infraestructura i organització que permeti adquirir o accedir a aquesta tecnologia i captar equips amb talent. A banda, convé tenir una massa crítica mínima per donar-li el caràcter multidisciplinari a la recerca, fa falta l’ajuda dels estadístics, els químics, bioquímics, biòlegs, i professionals de la medicina i la infermeria.

Els països capdavanters en recerca en salut com ho han aconseguit ser?

Alemanya, els Estats Units, Anglaterra i Japó, ja a finals del segle XIX varen començar a fer grans centres de referència. Els alemanys introdueixen en la investigació acadèmics, tecnòlegs i la indústria. Aquí ha trigat molt a entrar aquest concepte, fins als anys 80 no es comença a parlar d’innovació en el camp biomèdic, on el que necessites, sobretot, perquè sigui aplicable i que solucioni problemes de la societat, és la indústria. La innovació no la fa un científic tot sol, la fa una empresa, perquè innovar és introduir un producte nou al mercat, que pot ser una televisió o un GPS. Hi ha d’haver una empresa que ho desenvolupi i aleshores es pot consolidar la investigació, perquè soluciona problemes. La innovació dona el servei, però l’empresa sap com introduir al mercat els productes.

Trencar els compartiments de disciplines per avançar més en la recerca també està passant a nivell de l’atenció clínica.

Hi ha més de 40 especialitats mèdiques, 6 d’infermeria, més les de farmàcia. Els professionals s’enfoquen en la seva especialitat, i tracten de solucionar amb les seves capacitats. Quan era gerent de Can Ruti, al anys 90, vàrem rebre una nota del defensor del poble sobre el retard entre la detecció d’un nòdul a la mama i la seva solució terapèutica. No estem sent eficients -vaig pensar-. I, havent vist les modernes unitats de mama a l’hospital de Chicago on havia treballat, vaig voler introduir el mateix aquí. Una coordinació que permeti respondre el més ràpidament possible. Quan algú arriba de primària amb un bony per fer un mamografia, en primer lloc farem un espai del servei de radiologia al voltant del mamògraf i en 48 hores respondrem. Si la mamografia és negativa, res. Però si és sospitosa, en aquell mateix espai, el patòleg farà la punció, aspiració, extensió i diagnòstic. Si l’aspiració és positiva, l’oncòleg, el radioterapeuta, el cirurgià, el rehabilitador i el psicòleg, depenent del perfil i criteris, veuen la pacient i es programa la intervenció en una setmana. Introduir aquest model d’unitat de mama fa que sigui precoç tant la detecció, com la programació i la intervenció, incorporant-ho tot, augmentem la seguretat i la satisfacció. Però canviar un procés d’atenció és complex, has de tenir visió clara i autoritat. Eficàcia no és posar l’especialista ni l’especialitat al centre del sistema, sinó el pacient.

Quins són els grans desafiaments de la recerca biomèdica?

Són les malalties que suposen més càrrega per a la societat. El càncer està empatat amb les malalties cardiovasculars. Ens morim, sobretot, per això. En tercer lloc, les neurociències i la salut mental, i en quart lloc, les malalties infeccioses.

D’on ve i com es distribueix el diner en la innovació biomèdica?

Bàsicament es destina a medicaments i a tecnologia. La primera inversora en recerca en salut és la indústria farmacèutica. Les millors hi dediquen fins al 15 o 20% del seu pressupost. Després ve la indústria de reactius, necessaris per fer diagnòstics, detectar marcadors en analítiques…. El tercer lloc de les inversions el tenen els dispositius i equipaments, tota la revolució de la imatge, tacs, pets, el necessari per al diagnòstic per imatge, les TIC de la salut, la informació aplicada a la salut. Un cop tens el coneixement i les idees, es creen spin off, empreses petites nascudes d’una gran universitat o d’un institut, dedicades a enfocar un tema concret. Però al final, sempre cal una aliança amb la indústria.

I en la investigació sobre càncer, com a punta de l’iceberg en els desafiaments, quin és el principal repte?

El càncer es dona per un canvi genètic que produeix un creixement anòmal de les cèl·lules. Per tant, el desafiament principal del càncer té molt a veure amb la genètica. I la gènesis del càncer és un tema molt complex, directament relacionat amb el mateix procés vital. L’essència de la vida és a l’ADN, a la genètica, als cromosomes. L’ADN està sotmès a agents físics i químics contínuament. En cada divisió cel·lular, hi pot haver errors de lectura. I l’error en una base ja modifica la síntesi d’un munt de proteïnes. Tenim un corrector d’errors, molècules que quan hi ha un error de base el corregeixen. Però qualsevol d’aquestes molècules correctores pot patir també una mutació, i aleshores qualsevol gen-proteïna que intervé en el funcionament de les cèl·lules de la pell, el pulmó, el cervell, el ronyó… pot tenir una mutació. Si la molècula correctora pateix una mutació i no corregeix, pot donar lloc a un, dos, quatre càncers en una mateixa persona. Ara bé, pocs tumors són produïts per un canvi genètic únic. En general, succeeix per molts canvis. El gran repte és aconseguir medicaments que impedeixin que el canvi genètic es transformi en càncer.

Per tant, el podríem veure erradicat com a malaltia?

El càncer acompanyarà la humanitat sempre, perquè podem aconseguir corregir mutacions, però no aturar-les. Podem dir que millorarà la supervivència, com ja passa, però desaparèixer al càncer és molt difícil.

També la prevenció hi té el seu paper en la lluita contra el càncer, juntament amb la tasca dels investigadors.

Sí, perquè encara que la base genètica és fonamental, les modificacions físiques i químiques importants del sistema orgànic, els contaminants, venen de fora. I en això nosaltres hi podem fer molt. El 30% dels càncers són evitables. El de fetge, per virus o cirrosis, és evitable, si no es consumeix alcohol i altres factors de risc. El de pulmó, ronyó i bufeta, també ho és, si no es fuma. El carcinoma de cèrvix, la promiscuïtat i els virus els poden fàcilment propiciar. Factors interns i externs atempten contra la viabilitat del codi genètic, encara que de manera diferent. Però sabem que la obesitat, el tabac, l’alcohol, la falta d’higiene bucal, l’obsessió de bronzejar-nos poden fàcilment facilitar l’aparició de càncer.

La investigació sobre tot això ara podrà tenir també referents de recerca a la Catalunya Central.

En un territori que era bastant orfe de centres d’investigació, hem aconseguit atraure, a més dels centres sanitaris de la Catalunya Central (Althaia, CHV i ICS), hospitals d’altres comarques: el de Campdevànol (Ripollès), el d’Olot (Garrotxa) i el de Martorell (Baix Llobregat), i també treballem amb la facultat de disseny i enginyeria de Barcelona, Elisava. Aquí a Osona, fins al 1997 no hi havia universitat, i fins al 2017 no hi va haver facultat de medicina. A Manresa hi havia uns cinc hospitals petits. Els processos de concentració hospitalària (2004) de Manresa i Vic van crear institucions amb una massa crítica. Tot el treball de cadascun d’aquests llocs els unim amb l’IRIS-CC.

Quines són les fites d’aquest treball conjunt ara?

Des del 4 de juliol passat ja som operatius. Aquest any ja podem dir que anem a ritme de creuer. Hem de competir amb projectes europeus, i això requereix un canvi de mentalitat. Hem presentat projectes a concursos molt competitius, com el Plan Estatal de Investigación Científica, La Marató de TV3 o l’Institut de Salut Carlos III de Madrid. Ara ens falta captar més talent i, per fer-ho, hem d’oferir alguna cosa que convidi a deixar els grans hospitals de Barcelona i radicar-se a la Catalunya Central. Aquí els investigadors poden tenir contracte de professor a la Universitat de Vic, feina a l’hospital i plaça d’investigador en equips que participen de recerques internacionals.