L’evolució ha dotat els éssers vius de dispositius naturals per a la gestió de riscos. Tots els instints no són res més que mecanismes innats per sobreviure i satisfer les necessitats bàsiques. La fam, l’instint de fugida o lluita, els instints de reproducció i cura de la prole, i fins i tot els instints més socials, com el de pertinença a un grup, són patrons de comportament automàtics que ens ajuden a prendre bones decisions sense haver de fer cap càlcul de possibles beneficis i danys. El problema és que aquests mecanismes van ser posats a punt en un ambient natural molt diferent de l’actual i ofereixen limitacions als entorns complexos actuals. Els riscos a què ens enfrontem avui són molt més sofisticats, i les decisions que hem de prendre, molt més difícils.
La salut és sens dubte un dels epicentres més importants en la gestió de riscos. Són moltes les decisions que afecten la nostra salut, des de l’elecció d’habitatge fins a sotmetre’s a una operació que ens pot salvar la vida. Unes són petites i quotidianes, com allò que mengem o deixem de menjar, i d’altres més singulars, com sotmetre’s a un tractament d’infertilitat; unes tenen efectes immediats i altres a molt llarg termini, com ara fumar o no fumar. Però totes o gairebé totes tenen la cara i la creu, els beneficis i els danys potencials, i per poder prendre bones decisions cal conèixer-los. Els professionals de la salut solen ser la principal font d’informació, encara que per a algunes intervencions complexes s’han desenvolupat, a més, “ajudes per prendre decisions” (decision aids).
Les explicacions dels metges poden ser valuoses, però en general és complicat que transmetin de manera clara els previsibles efectes de totes les opcions, i sovint els pacients no recorden bé els missatges dels metges. Les decisions aids sobre tractaments i proves diagnòstiques, un format resumit i adaptat que sol combinar text, gràfics i números –i de vegades vídeos i continguts a la web– per clarificar els beneficis i danys, s’han revelat com a eines molt útils per prendre decisions quan cap opció sembla clarament millor. Els pacients que les usen se senten més ben informats i són més conscients del que els importa. A més, probablement tenen expectatives més precises dels efectes beneficiosos i perjudicials de les diferents opcions i participen més en la presa de decisions amb el professional sanitari. El problema és que aquests materials són escassos i és difícil elaborar-los i mantenir-los actualitzats.
Però fins i tot en les condicions més favorables, l’usuari ha d’involucrar-se activament per conèixer-ne els riscos fent-se les preguntes adequades sobre qualsevol tractament. Quins són els beneficis? Quins són els perjudicis? Quines alternatives o opcions hi ha? Què és el que vull o quines són les meves preferències? I, una cosa també important: què passaria si no faig res? Aquestes preguntes clau es resumeixen a les sigles en anglès BRAIN (Benefits, Risks, Alternatives, what do I want and what if I do Nothing?). Però això no és tot: per valorar els riscos de les intervencions, cal considerar també en quines persones s’han estudiat (s’assemblen a mi?), amb quines altres intervencions s’han comparat, i si s’han analitzat els beneficis i els perjudicis que més preocupen l’usuari.
Quan el benefici esperat és molt gran (salvar la vida amb una operació d’apendicitis, per exemple) i compensa qualsevol dany possible, és fàcil prendre una decisió. Tot i això, en la majoria dels casos els beneficis no són tan grans ni està tan clar el balanç entre danys i beneficis. L’opció de no fer res, la gran ignorada en aquests temps tan intervencionistes i oblidadissos que el primer és no fer mal, també és una alternativa que cal tenir present.
