Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Ara fa cinc anys érem a l’inici de la pandèmia de COVID-19 provocada per un virus poc conegut i que s’estava escampant per tot el món de manera ràpida. Les primeres xifres de morts a la Xina i a Itàlia van causar alarma i van desencadenar reaccions dels governs amb l’objectiu de minimitzar la propagació viral i les seves conseqüències. Tots els estats van haver d’adequar els sistemes sanitaris a les necessitats emergents i, en major o menor grau, van prendre mesures de restricció de l’activitat social i econòmica, malgrat que no hi havia una evidència científica que les refrendés. Una de les més dures va ser el tancament de les escoles i la prohibició que les persones –inclosos els infants– sortissin de casa.
Justament aquests dies es rememoren el fets i a casa nostra es reivindica amb escassa perspectiva crítica l’actuació dels diferents governs. Encara que s’ha reclamat, les administracions públiques no han fet una avaluació rigorosa dels beneficis i els perjudicis que van comportar les polítiques empreses enfront la pandèmia. Comptem, però, amb estudis d’altres països que ens apropen a l’anàlisi i a la valoració del seu impacte. Des de Suècia, un dels països que va instaurar normes menys dures de confinament social i econòmic, ens arriba una publicació que cal tenir en compte: The Covid-19 lesson from Sweden: Don’t lock down, i que es resumeix a continuació.
Quan es complien quatre anys de la pandèmia, els autors es van preguntar si els costos econòmics i socials havien compensat els beneficis i quines lliçons es podien treure per a futures pandèmies. Per respondre les preguntes van examinar els efectes de les polítiques de tancament sobre l’excés de mortalitat i sobre la macroeconomia. També van analitzar la resposta fiscal i monetària dels estats i les seves conseqüències. L’estudi es va centrar en Suècia i va comparar les seves dades amb les d’altres països nòrdics i països econòmicament avançats de l’OCDE.
En els primers moments, tots els països van establir mesures de tancament, però van ser més lleus en els països nòrdics, que es van situar a la banda baixa del conjunt de països de l’OCDE. Suècia es va posicionar al mateix nivell de Dinamarca i una mica per sobre de Finlàndia i Noruega, però va ser un dels primers països a aixecar les restriccions, a la primavera del 2021.
Durant els anys de la pandèmia, 2020-21, els països nòrdics van tenir les taxes d’excés de mortalitat més baixes de tots els països europeus. Suècia, si bé va tenir una mortalitat més elevada els primers mesos, que es pot explicar per l’efecte de les vacances d’hivern, posteriorment es va situar en taxes inferiors, juntament amb Noruega. A finals del 2022, Suècia i la resta de països nòrdics van registrar una taxa d’excés de mortalitat negativa respecte el període de referència dels anys 2016-2019, malgrat que van adoptar menys limitacions que la resta de països europeus. Així, doncs, de manera contrària al què es pretenia, els països que van instaurar directrius de bloqueig més dures no van experimentar menors taxes de mortalitat. Els resultats d’una metaanàlisi de 22 estudis refereixen que l’única mesura que va impactar en la reducció de la mortalitat va ser la restricció de viatges a l’estranger durant el primer trimestre del 2020, tot i que més endavant no s’observa aquesta correlació.
Pel que fa referència a mesures concretes, la prohibició de sortir de casa més que per estricta necessitat va tenir un impacte molt limitat en la propagació de la infecció. El tancament de les escoles va ser, probablement, una mesura ineficaç des del punt de vista sanitari, ja que les criatures i els joves van ser poc infectats i no eren una font important de propagació del virus. Així es constata quan observem que Suècia, tot i mantenir l’educació primària oberta durant tota la pandèmia, només va registrar 21 morts de criatures i joves de menys de 20 anys d’un total de 20.000 morts.
Si bé l’impacte sanitari dels tancaments va ser dèbil, els costos econòmics van ser elevats. Les dades revelen que els països que van optar per majors restriccions van presentar un creixement econòmic més pobre, fins i tot negatiu, durant el període pandèmic. Suècia només va perdre aproximadament un any de creixement, mentre que altres països de l’OCDE en van perdre entre un i tres.
Per tal de mitigar els efectes de les polítiques de limitació de l’activitat es van posar en marxa mesures fiscals i monetàries altament expansives, que van ser més considerables quan més gran era l’abast del bloqueig, fet que va comportar un dèficit pressupostari. Suècia va aconseguir contenir el dèficit pressupostari per sota del 3%, mentre que el Regne Unit va arribar al 27% i Itàlia al 17%. Per la dimensió de la crisi, es pot considerar que era necessari donar suport a les empreses i a les llars, tanmateix, el cost fiscal va ser excessivament alt en els països que van optar per una major taxa de bloqueig.
Els principals costos econòmics van ser la caiguda de la producció, l’augment de l’atur i el descens del comerç internacional. I, una cosa important, les restriccions obligatòries van incrementar les desigualtats socials, atès que van afectar de forma desproporcionada els grups econòmicament vulnerables.
Els costos socials observats són nombrosos, com l’augment de malalties mentals degudes a l’aïllament de les famílies, l’augment de violència –principalment la dirigida contra dones i infants–, i l’ajornament i cancel·lació de cirurgies i de l’atenció sanitària per processos no relacionats amb la COVID. El tancament de les escoles va perjudicar les criatures i podria tenir impacte en posteriors etapes de la vida, perquè gaudiran de pitjors oportunitats. En tots els països la qualitat de vida de la població en general es va veure afectada, fins i tot a Suècia, si bé en menor mesura.
En l’àmbit polític sembla que les restriccions han inspirat una creixent polarització, idees conspiratives i protestes en diferents països. En general, es va debilitar la democràcia i la confiança que la ciutadania tenia en ella quan es va impedir moure’s lliurement. En els països amb règims autoritaris, va augmentar la repressió.
Els autors conclouen que malgrat les dificultats d’avaluar els costos econòmics, socials i polítics, les dades disponibles en aquests moments apunten a què han estat excessius si tenim en compte els baixos beneficis en termes de reducció de mortalitat. Vist amb perspectiva, cap país ha deixat de cometre errors, que es podien justificar al començament per l’escàs coneixement de les característiques del virus i l’amenaça per a la salut que representava. No obstant, les restriccions rigoroses es van mantenir quan ja hi havia proves que tenien poc impacte en la reducció de la mortalitat. Les mesures de política fiscal i monetària probablement també van ser exagerades.
Quines lliçons es poden extraure de la pandèmia? Potser la més important és que durant una crisi les administracions públiques no s’han de deixar endur pel pànic, ni copiar models de països autocràtics. Encara que els responsables polítics hagin de fer front a reptes difícils en moments de crisi, les polítiques s’han de basar en proves científiques i centrar-se a llarg termini tenint en consideració els danys potencials que poden ocasionar en cada moment i procurar que no siguin superiors als beneficis obtinguts.
