Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Els i les esportistes d’alta competició sovint són vistos com a models a seguir per bona part de la societat; exemples i imatges de força, de disciplina i de superació. El que no transcendeix tant –i forma part del seu dia a dia– és la pressió a la que estan sotmesos per obtenir resultats, l’exigència dels entrenaments, la por al fracàs, l’impacte dels comentaris a les xarxes socials o la incertesa al final de la seva carrera esportiva i l’assumpció de la seva desaparició del focus mediàtic… tot aquests factors poden repercutir profundament en la seva salut mental. Amb la finalitat d’ajudar a trencar l’estigma que suposa tenir problemes de salut mental essent un esportista d’alt nivell, l’associació DSAS va organitzar la taula rodona “Esport, salut mental i prevenció del suïcidi”, que va comptar amb les intervencions de dues exesportistes d’elit –Clara Basiana (exnedadora olímpica de natació sincronitzada i activista feminista) i Victòria Cid (exremera d’elit i investigadora)–; dos periodistes esportius –Paco Ávila i Alberto Martínez–, autors del llibre “Jesús Rollán Eterno: Vida y Muerte de una leyenda”; i el Dr. Narcís Cardoner, director del Servei de Psiquiatria de l’Hospital de Sant Pau i professor a la UAB.
Basiana va explicar que, durant la seva etapa a l’equip espanyol de natació sincronitzada, amb el qual va guanyar la Medalla de bronze als Jocs de Londres 2012, “l’esport era el primer, t’havies d’entregar en cos i ànima al projecte: entrenaves 10 hores diàries sis dies a la setmana; t’exigien moltes disciplines, com l’acrobàcia, la flexibilitat i la força fora de l’aigua, però amb una duresa important dins de l’aigua, d’ofec i de portar el cos al límit tota l’estona. També, com que és un esport molt feminitzat, s’exalten els cànons d’estètica i bellesa al màxim exponent”. L’exnedadora destaca que hi havia moltes mesures de control sobre les persones, i es donen situacions d’humiliació, pèrdua de la pròpia identitat… que poden derivar en una pressió excessiva i considera que, dins d’aquest marc i amb aquestes normes, “la competició d’esports d’elit no pot ser sana”.
Per la seva banda, Victòria Cid va destacar que “en el món del rem la debilitat no està ben vista, s’ha de ser forta”. L’any 2020, en plena preparació per a la repesca olímpica de Tòquio, Cid va patir un atac d’ansietat que va marcar l’inici d’un procés de reconeixement i recuperació d’una depressió profunda que la va portar a un intent suïcida. Cid rema des dels 7 anys i ho va fer fins als 23. Els darrers vuit anys va formar part de l’elit en aquesta disciplina, fins que “el meu cos va petar”, diu. Cid va ser la primera professional del rem que va introduir la figura del psicòleg a la competició, perquè va viatjar amb el seu psicòleg particular –“jo ara no puc viure sense un psicòleg, per a mi és com una cama més i és imprescindible”, reconeix–, però critica que actualment encara no hi ha un acompanyament psicològic per als esportistes olímpics d’aquesta disciplina. Victòria Cid va decidir finalment explicar la seva història en un llibre – Simplement, jo. Victòria Cid i Centelles. La meua victòria contra la depressió– per ajudar a trencar l’estigma sobre les malalties mentals.
La salut mental, el motor de tot
Està demostrat que la pràctica habitual d’esport i d’exercici físic millora la salut física, psicològica i social. En el cas dels esportistes d’alt nivell, però, l’exigència extrema, la pressió o la por al fracàs, entre d’altres, són factors de risc que poden derivar fàcilment en problemes de salut mental. I més, tenint en compte que els professionals de les diferents disciplines comencen la seva activitat des de ben petits i han de fer grans renúncies des de ben joves. Clara Basiana es va dedicar a la natació des dels cinc anys als vint-i-cinc, i destaca que “has de sortir fantàstica davant de tothom i has de fer la teva millor actuació, però de portes endins sents fatiga extrema, dolor, tristesa, frustració… Hem entrenat de vegades a 40 de febre, i en situacions vitals molt complicades, com la mort d’un familiar… tot se centra en la pràctica esportiva i això suposa un nivell de renúncia tan gran que haver acceptar després que no t’ha anat bé o que tot aquest camí ha estat un infern, és molt difícil”.
En aquest sentit, El Dr. Narcís Cardoner assenyala que “la pressió mental pot arribar a provocar tant dolor i patiment que pot impulsar algunes persones a buscar la mort com a solució; el dolor emocional és un determinant absolut, i està totalment relacionat amb la conducta suïcida”. El waterpolista Jesús Rollán va ser un d’ells. Considerat un dels millors waterpolistes del món, va debutar en uns Jocs Olímpics a Seul, l’any 1988 , amb només 20 anys. Va participar en cinc olimpíades guanyant una medalla d’or i una de plata. També dos campionats del món i nombroses medalles d’argent i bronze en d’altres campionats. Ho va guanyar tot i va ser un referent en la seva disciplina i de la història de l’esport espanyol. Es va acabar suïcidant en una clínica de rehabilitació on rebia tractament dos anys després de retirar-se de les competicions. La seva història la recullen en un llibre –Jesús Rollán Eterno: Vida y muerte de una leyenda– els periodistes Paco Ávila i Alberto Martínez, els quals apunten que “no hi havia un pla per al dia després de la retirada i no hi havia eines d’acompanyament psicològic per als esportistes ni estava ben vist per la societat que un esportista necessités ajuda psicològica. Era un estigma que estava per resoldre i aquesta història es coneixia en l’àmbit privat, però no va transcendir fins més tard”. Jesús Rollán “era un referent dintre de la piscina, però quan va sortir es van apagar els focus”, van afegir.
Les xifres del suïcidi
El suïcidi s’ha convertit en un greu problema de salut pública. Segons l’Organització Mundial de la Salut, més de 700.000 persones moren cada any víctimes del suïcidi i, per cada persona que se suïcida, n’hi ha entre 10 i 30 més que ho intenten. En l’adolescència aquesta xifra augmenta fins a entre 100 i 200 temptatives. I, a més, per cada mort per suïcidi queden afectades entre 6 i 10 persones. A Catalunya, ja suposa la primera causa de mort no natural en la població i la segona en la població jove d’entre 15 i 29 anys.
Davant d’aquesta realitat, el ministeri de Sanitat va aconseguir el passat mes de febrer aprovar el primer Pla nacional d’Acció per a la Prevenció del Suïcidi 2025-2027 que inclou 40 mesures per a reduir i prevenir les conductes suïcides, entre les quals es preveu: la creació d’un Observatori per a la Prevenció del Suïcidi, la millora de la coordinació i del suport del telèfon 024 i l’organització d’equips d’atenció al risc suïcida en els serveis de salut mental de les comunitats autònomes. A Catalunya, el departament de Salut ja va desplegar l’any 2021 el 1r Pla de Prevenció del Suïcidi 2021-2025 per tal de reduir l’estigma social, i està treballant ja en un segon pla de cara al proper any. També compta amb un servei especialitzat en l’atenció telefònica a persones amb conducta o ideació suïcida, i als seus familiars o persones properes, a través del telèfon 061, que funciona les 24 hores els 365 dies de l’any.
