Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Durant el darrer mes de febrer diverses plataformes i grups en defensa de la sanitat pública de ciutats del Vallès (Terrassa, Rubí, Sant Cugat, Viladecavalls) i Olesa, del Baix Llobregat, que depenen de la gestió de Mútua de Terrassa es van mobilitzar per una sanitat pública 100%. L’últim dia de febrer l’indret escollit va ser el petit poble de Viladecavalls. De camí parlem amb la Núria Martí i la Carmen Roca, activistes de la Plataforma en Defensa de la Sanitat Pública de Terrassa-Marea Blanca.
La Núria és una de les fundadores de l’entitat, l’any 2011, en temps de retallades dràstiques en sanitat, educació i altres serveis. El motiu de la conversa és que totes dues van ser empresonades a la presó de dones de la Trinitat com a conseqüència de la repressió del franquisme durant els anys previs a la mort del dictador, tot i que no hi van coincidir en el temps. Trinitat. La presó de dones ignorada (1963-1983) és també el títol del llibre de César Lorenzo Rubio i Carlota Falgueras i Marsal publicat l’any passat per Memorial Democràtic i la Generalitat de Catalunya, dins de la col·lecció Referents 24. Entre les seves pàgines hi trobem 40 entrevistes a dones –la majoria preses polítiques– que van estar retingudes en el que va ser l’escenari de la repressió penitenciària contra les dones a Catalunya durant els últims 15 anys del franquisme.
Tan la Núria Martí com la Carmen Roca podrien formar part d’aquella categoria de persones que «lluiten tota la vida», les «imprescindibles» de qui parla Brecht en una de les seves poesies i que, anys més tard, el cantor i poeta cubà Sílvio Rodríguez va repopularitzar o donar la difusió que fins llavors no havia tingut. Martí i Roca no són de posar-se condecoracions; consideren que aquell «va ser un episodi important que els va marcar la vida» –reconeix la Núria–, però que «en tot cas, va ser una estació més del llarg recorregut de lluites». La Carmen matisa: «Per a mi va ser una mena de confirmació dels meus convenciments i compromisos, perquè d’allà en vaig sortir encara més militant, si es pot dir».
La revolució feminista
Durant els primers anys dels setanta Erich Fromm afirmava que la revolució en marxa més important del segle XX era la de les dones. Actualment, aquesta afirmació pot semblar que no digui res de nou, però la realitat és que –com afirma la Núria– «avui encara són les dones les que carreguen amb la responsabilitat de la casa i de les criatures. I en alguna reunió encara he escoltat a algun home que deia que marxava perquè tenia el plat a taula».
En César i la Carlota, autors de Trinitat. La presó de dones ignorada (1963-1983), recorden que «les mateixes organitzacions i moviments de l’oposició antifranquista van produir, a través de les seves publicacions i manifestos públics, un relat en què homes i dones represaliats eren presentats de manera diferenciada: uns, com a herois; les altres com a víctimes. Mig segle després, totes les ex-preses polítiques amb qui hem pogut parlar rebutgen aquesta condició. Vist amb perspectiva, consideren que el seu empresonament fou un episodi més de la seva militància», expliquen, i així ho corroboren la Carmen i la Núria.
Tot i els avenços reals i els bons auguris, la realitat és que aquest llibre sobre la Trinitat és el primer que parla d’aquesta presó anys després «en certa manera, pel seu caràcter de presó de dones», escriuen els autors, tot i que va ser un «important escenari de repressió i lluita política». Amb aquesta recerca sobre dones a les presons «volíem omplir el buit de coneixement»; en el cas de les presons franquistes, però de dones en general també, perquè «la invisibilitat de les dones als estudis sociològics i criminològics sobre els sistemes penitenciaris ha estat una constant en el temps que tampoc entén de fronteres, i tot i que se sol justificar pel baix percentatge de recluses respecte al d’homes presos, en realitat amaga una concepció androcèntrica tan del sistema penitenciari mateix, com de les agendes acadèmiques que determinen aquests estudis», apunten.
De la presó a la lluita per la sanitat
Amb aquest treball també pretenen confirmar algunes hipòtesis. La primera, que les preses «no són víctimes». Les mateixes entrevistades rebutgen aquest adjectiu perquè se senten «algú les decisions del qual procedeixen d’una insurrecció ètica que considera necessària per poder viure amb decència i d’acord amb els seus projectes i esperances», tal com diu en Ricard Vinyes (citat al llibre). És el mateix Vinyes qui proposa el concepte de «resistència ordinària» a més de fer servir un altre concepte: «moralitat de la resistència», en aquest cas de l’italià Claudio Pavone.
Una altra hipòtesi que volen confirmar és aquella que considera les preses anomenades «comunes» com a «resistents», encara que sigui en l’àmbit de la «infrapolítica», matisen, tot concloent que «podem considerar, per tant, que les empresonades per delictes comuns durant el tardofranquisme i la transició també van ser «resistents quotidianes» a la dictadura? Foren les seves accions «armes de les dèbils», en la línia proposada per James C. Scott? Des del nostre punt de vista és una hipòtesi plausible, però ens manquen elements de judici per confirmar-la i matisar-la».
D’altra banda, i tornant a l’inici de l’article, en aquesta ocasió la Núria es felicitava per aquesta jornada de lluita a Viladecavalls. «És molt important el que fem, perquè si no ho fem, si no ens organitzem entre nosaltres, si no parlem i sortim al carrer, aconseguiran que no ens quedi res», afírmava fent referència a la lluita en defensa de la sanitat pública. «Ara prometen un augment dels pressupostos i solucions per les llistes d’espera!, però no ens ho creiem! Ho diuen per por a perdre la cadira. No podem parar, cal pressionar més!»
«La lluita és aquí i ara«
Aquesta és la síntesi del discurs de la Núria i la Carmen: «la lluita continua». I cal deixar constància que elles són també prova irrefutable que l’actitud davant la vida pot frenar una mica el rellotge del temps. Als seus 82 anys, la Carmen no es perd ni una manifestació, participa, ajuda i organitza dins del moviment per la sanitat pública, així com per Palestina, pel dret a l’habitatge, per les pensions i com a militant de la CUP.
«Des de petita, al poble (Rágol, Almería), ja era molt rebel, encara que no diferenciava classes. Als 16 anys, en arribar a Terrassa, vaig començar a treballar en una fàbrica de mitges i, paral·lelament, freqüentava moviments socials clandestins i la Joventut Obrera Catòlica, fins que vaig entrar a formar part del Partit Comunista Revolucionari. Però sempre he sigut molt crítica amb totes les organitzacions, si veia contradiccions molt fortes, deia que no hi estava d’acord».
Cap els anys 60, la Carmen va començar a ser «sospitosa» i vigilada per la policia; va marxar de Terrassa a Barcelona i, finalment, va ser detinguda el desembre del 1970. En declarar-se un estat d’excepció, passà uns dies «horribles» a Via Laietana i 6 mesos a la Trinitat.
D’altra banda, la Núria, nascuda a Manresa el 1956, tampoc encaixava massa bé en els esquemes socials i laborals que anava coneixent. Amb 14 anys va començar a treballar, també al tèxtil: «el primer dia que vaig anar a treballar plorava –recorda– havia de fer un gran esforç per resistir, i pensava que la meva vida no es podia resumir a allò». Va estudiar en horari nocturn a l’institut Blanxart, va conèixer els primers moviments i organitzacions, concretament el CJR (Colectivos de Jóvenes Revolucionarios), que més tard esdevindrien PORE (Partit Obrer Revolucionari d’Espanya), partit del qual va formar part de la direcció o «buró polític». La seva primera detenció va ser el 1973 a causa d’unes pintades; va passar per comissaria, la van fitxar i va haver de pagar un multa i canviar d’empresa; es va passar al sector del metall. Aquí formà part del comitè d’empresa i va ser molt activa sindicalment. El 1975 va ser detinguda en una manifestació de solidaritat amb Xile, i ja fou portada directament a Via Laietana i, després, a la Trinitat, on s’hi va estar dos mesos. Va sortir en llibertat 10 dies abans de la mort del dictador.
Continuïtat de la lluita: «ens hi va la vida«
La conversa amb la Núria i la Carmen ens permet mirar amb prou perspectiva sobre aquell fil roig de les lluites per l’alliberament social. La Núria considera que «no s’ha fet un balanç prou seriós de les etapes viscudes i de les conseqüències per als moviments i partits de progrés». Però, tot i la necessitat de fer balanç, hi ha una agenda indefugible; la Carmen apunta que «davant de la situació d’agressió tan greu als drets assolits en aquest temps cal reforçar la solidaritat i sumar molta més gent; som majoria, i és que, a més, ens hi va la vida!».
«Ens hi va la vida». Aquesta consigna del moviment per la sanitat pública, plataformes locals i Marea Blanca no és cap metàfora, diu clar de què es tracta quan parlem de defensar la sanitat pública.
