Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La setmana passada vaig anar al cinema a veure Cronos. La pel·lícula em va retornar molts sentiments que havien quedat dormits durant els últims nou anys. Em van fer recordar la immensa tristesa que va acompanyar-nos aquell estiu del 2017. Després de veure la gran rebuda que la pel·lícula ha tingut pels espectadors m’agradaria fer algunes reflexions al respecte sobre què va passar i què ha passat en aquests anys. Em va cridar l’atenció la poca referència que es fa de la trama a Ripoll. Segurament el fet de la baixa supervivència dels joves que van dur a terme els atemptats pot tenir a veure. Però també l’origen del malestar d’aquests joves és potser un fet que no ha obert massa interrogants, i segur que va obrir una ferida que s’ha tancat en fals.
Si mirem allò que el pas dels anys ha fet a Ripoll ens trobem que la fractura social entre persones provinents de diferents cultures s’ha anat fent més i més gran, i els interessos polítics han fet la seva feina i han convertit la població en un oasi per l’extrema dreta a Catalunya. Per què aquells joves que havien nascut i/o crescut a Catalunya no tenien sentiment de pertinença? el van perdre davant d’alguna altra alternativa? Per què els seus educadors i les seves famílies no van ser partícips d’aquell canvi? Per què la por és més forta que la curiositat? Per què no hem estat capaços de donar-li la volta a aquells fets que ens van trastocar tant? La realitat que veiem anys després és que la política local escollida pels qui tenen el privilegi de votar és la més llunyana a l’acolliment i a la construcció del sentiment de pertinença que va ser la llavor d’aquells atemptats. Hem passat pàgina sense fer una reflexió col·lectiva i amb poques lectures i aprenentatges pel futur.
Aquest estiu ens ha colpit una altra història esgarrifosa. Un nombre enorme de persones ha creuat una frontera en poques hores, mogudes i promogudes per missatges difícils de conèixer i amb el resultat de moltes persones mortes i moltes més sotmeses a situacions de precarietat i indefensió davant dels atònits ulls dels ciutadans de Ceuta, que han vist que les seves ganes no eren suficients per donar resposta a la situació creada. Un cop més el rèdit polític d’aquesta situació és molt més gran que la cerca de causes i possibles solucions. El soroll i la divisió social davant d’aquest nou episodi de la nostra història sembla que ens porta a un futur similar. Les persones amb recursos baixos integren que persones amb menys recursos són les que provoquen la seva situació. Moltes persones surten al carrer a expressar el seu malestar, sense que estigui clar quin és aquest malestar. La integritat territorial? La prioritat nacional? La manca d’oportunitats per als uns o per als altres? La distribució de les riqueses en funció dels determinants socials?
I això no passa nomes a casa nostra. La vella Europa fa polítiques migratòries cada cop més llunyanes a l’humanisme i a la justícia que la caracteritzava. Les últimes votacions a Alemanya així ens ho confirmen. Em preocupa molt qui vota, com vota i per què vota. Però em preocupa més que les relacions entre ciutadans estiguin marcades per un racisme cada cop més evident en tots els àmbits de la vida. I la sanitat queda també marcada per aquests matisos que em porten a adquirir el compromís de alçar la veu i fer-ho evident des de la recerca i amb la formació que sigui necessària per a revertir-ho.
