La guerra no dóna treva a ningú, tampoc als malalts. Però l’exili no és menys ingrat. Ismail, un home sirià de 47, va viatjar des de la devastada Alep al costat de la seva dona, la seva cunyada i les seves tres filles petites a la recerca de refugi rumb a Europa. Com tantes altres famílies, es van veure obligats a creuar l’Egeu seguint l’estela de les màfies, arriscant la vida un cop més. Però aquest pare de família també havia -i ha- d’arrossegar amb ell l’ombra del càncer. El seu cos està condemnat a apagar per una metàstasi que afecta ja a diversos òrgans.
Així ho constata l’informe mèdic de l’hospital grec de Attikon, on està sent tractat, a 20 quilòmetres del camp de refugiats de Skaramagas, on encara romanen les seves filles i cunyada, a les que últimament només pot veure quan alguns voluntaris les acosten en els seus cotxes particulars fins al centre mèdic.
Ismail desitja sortir aviat de l’hospital per poder retrobar-se amb el seu fill gran, Zakarías, refugiat a Suècia, i descansar allà per sempre. Amb els seus. Abans de morir vol veure unit i en un lloc segur el que la guerra va esquinçar: la seva família. Però el tancament de fronteres a Europa li ho impedeix. Almenys, fins ara.
Per això, reserva els seus últimes glopades d’aire per lluitar per això. Ho fa sabent que no està sol. Diversos voluntaris i activistes, han posat en marxa una campanya en la qual sol·liciten a l’ambaixada sueca d’Atenes que “obri les seves portes”.
Segons informa eldiario.es Raquel Perianes, una jove espanyola que està donant suport a la família, l’ambaixada sueca ha comunicat que “no va a fer res i han suggerit que acudim a l’agència de migració que està a Estocolm”. Perianes lamenta que “l’alternativa que els ofereixen és que el fill viatgi a Grècia, però sense cap garantia que pugui tornar a Suècia”.
El temps juga en contra, per això els que fan costat a Ismail, no descarten opcions i reclamen qualsevol ajuda per aconseguir així, una pressió social que trenqui l’immobilisme administratiu i ofereixi una solució a la petició d’aquesta família siriana.
A Espanya també està previst llançar un pla d’enviament massiu de correus electrònics a eurodiputats que formen part de la Comissió de Drets del Parlament Europeu, entre els quals figuren Miguel Urban (Podemos), Javier Couso (Esquerra Unida), Elena Valenciano (PSOE) , Nikos Androulakis (Grup Socialista) o Lars Adaktusson (Demòcrata Cristià). A tots ells se’ls sol·licita que “gestionin els tràmits” perquè Isamil “malalt de càncer terminal, viatgi fins a Suècia amb les seves tres filles, la seva dona i la seva cunyada, per veure per última vegada al seu fill refugiat en aquest país i reagrupar la família”.
Els esforços no cessen, però els ànims de Maysun, la seva dona, trontollen. “Està molt malament, està desesperada. I ell no sé com aguanta, no sé com està tan fort”, comenta Perianes, que està en contacte diari amb la parella.
Des que, al començament de març, es tanqués definitivament la ruta dels Balcans i, aquest mateix mes, entrés en vigor l’acord entre la UE i Turquia, milers de persones es van quedar atrapades a Grècia sense poder continuar el seu camí, també aquelles especialment vulnerables, com malalts de gravetat.
El cas del Sami
Paradoxalment, una de les primeres víctimes d’aquest terrible segell de fronteres en l’abanderada terra dels drets humans, ja havia aconseguit Alemanya. Es tracta del Rami, un nen sirià de set anys malalt de càncer limfàtic, que va escapar de la guerra juntament amb la seva família, que va haver de suspendre durant mesos el seu tractament i que només va poder reprendre’l a Alemanya, després de creuar el Mediterrani i mitja Europa a peu amb el seu pare, Abu Rami.
Un cop a terra germànic, els metges van avisar a Abu Rami, del delicat estat psicològic del menor per sentir-se lluny de la seva mare i van advertir que els seus germans eren els millors candidats com a donants de medul·la òssia compatible, imprescindible per al trasplantament que necessitava. Per això, Abu Rami va tractar d’aconseguir la residència per acollir-se al programa de reunificació familiar i trobar-se amb la resta dels seus fills i la seva dona. Una burocràcia lenta, que la família no es podia permetre ja que la salut del petit demanava urgència. Per això, es van veure obligats a seguir el perillós viacrucis de l’exili, seguint les petjades que, pare i fill, van deixar mesos abans.
Però l’esperança de vida que esperaven els germans, es va truncar a Idomeni quan Macedònia va tancar el pas fronterer amb el país hel·lè, deixant atrapats als possibles donants de medul·la per al trasplantament que havia de executar-se en qüestió de setmanes. Davant aquest carreró sense sortida, Neda Kadri, una voluntària siro-americana que va conèixer a la família a Lesbos, va posar en marxa, juntament amb altres companys, una campanya de denúncia a les xarxes i a l’esfera pública que va fer efecte. Finalment, Berlín i Atenes van accelerar els tràmits i van permetre la reagrupació de la família a Alemanya. Però el que és més important, es va poder realitzar amb èxit el trasplantament, i Rami va tornar a sentir la calor de la seva mare, aquell que tant enyorava.
