Els problemes i reticències perquè a Espanya s’atengui sanitàriament al resident d’una comunitat autònoma a una altra regió són bàsicament de diners. La llei reconeix aquest dret i hi ha normes que regulen l’atenció. Però després cal quadrar els comptes perquè la comunitat d’on ve el pacient ha de sufragar la despesa amb els seus pressupostos. Aquí sorgeixen les traves burocràtiques.
El candidat de Ciutadans a la presidència del Govern, Albert Rivera, ha dit en el debat a quatre de dilluns que pretén crear un fons perquè “no es deixi d’atendre a ningú per trobar-se en una altra comunitat autònoma”. A dia d’avui, aquesta idea ja està emparada per la normativa. Encara que, a vegades, és una cosa intricada ja que les regions no volen pagar algunes prestacions no considerades obligatòries o es queixen perquè consideren que el que se’ls abona no cobreix les despeses.
Per circular per tot el territori amb accés als centres sanitaris, el 2013 es va crear la targeta sanitària única. El document està pensat per substituir les que han estat expedint els diferents sistemes sanitaris autonòmics i que identifica els pacients en centres de salut o hospitals del país “independentment de l’administració emissora”, diu el Reial Decret que el regula.
Les comunitats autònomes han d’anar implantant segons caduquin les antigues targetes i, en tot cas, en el termini de cinc anys: 2018. El document porta un codi d’identificació personal com a usuari del Sistema Nacional de Salut. Aquesta targeta hauria d’eliminar els problemes als taulells de cites o admissió. Després vindria la qüestió de com es reclama la despesa derivada del servei.
Rivera també va fer referència a la necessitat que “els informes mèdics es comparteixin”. És una altra versió dels obstacles burocràtics per a aquelles persones que són ateses lluny del seu domicili habitual. I també té una derivada econòmica perquè fer compatibles les bases de dades sanitàries amb els seus propis sistemes informàtics necessita la implantació de protocols i plataformes comunes. Pressupost al cap i a la fi.
Una cosa semblant passa amb les receptes de medicaments que es presenten a les farmàcies. Cada comunitat finança part dels fàrmacs que es dispensen. Presentar receptes d’un lloc a un altre comporta un transvasament de diners públics d’uns pressupostos regionals a un altre. I, per exemple, les farmàcies de la Comunitat Valenciana han viscut una situació d’estrangulament pels retards de la Generalitat a abonar-los els fons. L’Executiu català deu uns 200 milions als farmacèutics, segons el seu col·legi oficial.
Els fons
La qüestió dels diners sobrevola tota aquesta atenció extraterritorial. En aquest sentit, no és el mateix les poblacions limítrofes entre regions que el cas dels ciutadans que passen una temporada fora de casa i necessiten un metge. Aquestes circumstàncies s’han abordat fins ara amb dos fons específics.
Per compensar econòmicament les derivacions entre regions -habitualment a les zones veïnes-, es va crear el 2001 un Fons de Cohesió Sanitària que va arribar a tenir 150 milions de dotació pressupostària amb el qual finançar els tractaments que un sistema regional donava a ciutadans amb targeta d’una altra comunitat. No obstant això, el fons va anar disminuint fins que el Govern del PP el va deixar en dos milions per al 2015 i, per a aquest any, ja no està en els pressupostos generals de l’Estat.
Ara, funciona mitjançant el saldo que cada comunitat autònoma presenta entre pacients atesos i pacients derivats. I del tipus d’atenció que s’ha dispensat: no és el mateix una consulta al metge de família que un tractament oncològic o una operació quirúrgica. El Reial Decret preparat i presentat per l’Executiu a finals de 2015 per regular-ho especificava que es compensarà “quan [una regió] no disposi dels serveis adequats”.
D’altra banda es dóna la situació de ciutadans que es desplacen temporalment a una altra zona del país i han d’acudir al metge o continuar amb algun tractament. En aquest cas, es recorre a un altre fons: el de Garantia Assistencial (FOGA) que va instaurar l’equip de Mariano Rajoy el 2012. També es basa en la resta entre “l’atenció prestada a pacients” d’una altra regió i “l’import de l’atenció rebuda per pacients de la comunitat en una altra de les comunitats autònomes “. El FOGA arriba, especialment, a la cartera de serveis bàsica d’Atenció Primària i Especialitzada.
A tot això se li afegeix que les comunitats autònomes han estat oferint, abans de la recent targeta única, una targeta sanitària temporal als residents que passin fins a sis mesos en els seus territoris per incorporar a les seves bases de dades sanitàries. Un cop passats aquests mesos, els ciutadans havien de renovar-la. De fet, si es viu més de sis mesos en una localitat, cal empadronar-se a aquest municipi (amb el que s’adquiria la targeta d’aquest sistema regional de salut).
Els convenis
Moltes comunitats autònomes tenen signats diversos convenis de col·laboració perquè els seus ciutadans de zones limítrofes puguin utilitzar els serveis sanitaris de la comunitat veïna.
Sense anar més lluny, la Generalitat Valenciana i el Govern d’Aragó van anunciar l’11 de juny un acord pel qual 11.000 persones de la zona propera de Terol i Castelló podran acudir a la sanitat aragonesa o valenciana indistintament.
Fórmules semblants apareixen, per exemple, entre Galícia i Castella i Lleó (que entre 2010 i 2014 van intercanviar gairebé un miler de pacients entre atenció primària i hospitalària segons els seus sistemes sanitaris). El País Basc té subscrits convenis similars amb la Rioja o Navarra perquè algunes de les seves poblacions utilitzin els hospitals veïns alhora que ofereixen diversos serveis especialitzats a ciutadans de la Rioja o de Navarra dels pobles propers al límit administratiu.
També és cert que aquest assumpte de l’atenció limítrof serveix per a la contesa política. Castella la Manxa i Madrid van signar un acord perquè la població del nord de Toledo (i pacients de processos complexos de Guadalajara) utilitzessin dos hospitals madrilenys a Aranjuez i Parla.
El conveni es va rubricar quan ambdues administracions estaven dirigides pel Partit Popular i van idear un sistema molt semblant al que s’aplica a Madrid per pagar a les empreses privades que gestionen alguns dels seus centres externalitzats: un cànon per càpita anual per cada targeta sanitària assignada a aquests hospitals.
No obstant això, l’Executiu castellanomanxec, que ara presideix el socialista Emiliano García-Page, ha considerat que aquest model és massa costós i demana que només es pagui pels pacients que, de fet, utilitzin els serveis de Madrid.
Els programes electorals
Més enllà de les paraules llançades per Albert Rivera en el fragor del debat televisiu, el que proposa el partit que presideix en el seu programa electoral és que hi hagi “iguals serveis i prestacions bàsiques en totes la comunitats autònomes. Consensuarem una cartera de serveis comuns per evitar diferències injustificades en la cobertura”.
Aquesta figura com a tal ja està en funcionament. La seva definició oficial, segons el Ministeri de Sanitat, és “el conjunt de tècniques, tecnologies o procediments, (…) mitjançant els quals es fan efectives les prestacions sanitàries”. També és cert que l’últim decret sanitari del Partit Popular va treure diverses prestacions d’aquesta cartera el que ha fet que, mitjançant carteres supletoris, algunes comunitats autònomes sí ofereixin serveis als seus ciutadans que altres territoris no fan (i per tant no financen totalment o parcialment).
El Partit Socialista per la seva part sí esmenta explícitament el Fons de Cohesió Sanitària que pretén recuperar com a figura finançada mitjançant els impostos. La seva proposta és alimentar-lo “amb una adequada dotació pressupostària” per llimar desigualtats i eliminar problemes “a la mobilitat dels pacients”.
Mentrestant, el Partit Popular recorda que l’Executiu de Mariano Rajoy va crear el Fons Assistencial i abunda en la idea de “lliure elecció” de sanitari en Atenció Primària i especialitzada “en tot el territori nacional” per al que anuncien una genèrica “eliminació de barreres administratives “.
