És un fet conegut que Catalunya és una de les regions amb unes taxes de consum de psicofàrmacs més elevades del món. Consumim antidepressius, antipsicòtics, psicoestimulants, estabilitzadors de l’estat d’ànim i, sobretot, ansiolítics. Davant d’aquests nivells de consum ens hauríem de preguntar si això es correspon amb una mala salut mental, és a dir, a si un percentatge elevat de la població que viu a Catalunya pateix algun tipus de trastorn mental. Ara bé, si la resposta fos afirmativa ens caldria plantejar-nos una segona qüestió: Els ciutadans de Catalunya estem afectats per malèvoles alteracions genètiques que ens fan vulnerables als trastorns mentals? o, estem sotmesos a extremes pressions externes, de l’entorn, que ultrapassen els nostres mecanismes adaptatius? En relació a la primera possibilitat, la de les alteracions genètiques, no hi ha prou arguments que l’avalin, més aviat cal considerar que en aquest sentit som molt similars a la resta de ciutadans del planeta, si més no als del primer món.
Ens queda, doncs, la segona possibilitat: estem sotmesos a extremes pressions externes que ens ultrapassen, és a dir, enfront de les quals els nostres mecanismes de defensa es veuen recurrentment superats? Però, quines podrien ser aquestes pressions? I, a més, aquestes pressions són més intenses que les que pateixen altres col·lectius, per exemple, els refugiats que intenten arribar a la benestant Europa?
Algú podria argumentar que a Catalunya, igual que passa a la resta de l’Estat Espanyol, hi ha moltes persones que es troben en situació d’atur perllongat i que això les col·loca en el llindar de la pobresa i l’exclusió social. Cert! I alguns irònics podrien afegir que molts ciutadans de Catalunya, els privilegiats que encara tenen feina, són sistemàticament torturats per uns serveis lamentables de transport ferroviari. Surts al matí cap a l’estació de tren, l’estatal, i no saps quina sorpresa o sorpreses et trobaràs. A vegades, agafar el tren és un viatge al desconegut.
Atur, pobresa, pèssims transports públics, embussos de trànsit, incertesa política, etc. són tots ells factors que poden desestabilitzar el més equilibrat, però, justifica tot això que s’hagi arribat a un estat de psiquiatrització de la vida quotidiana?
Alguns, molts metges de primària i també molts professionals de la salut mental ho posen en dubte i per això, un grup de metgesses i metges d’atenció primària han elaborat un document valent, ètic i necessari. El document porta el títol: Atenció a les persones amb malestar emocional. I afegeix un subtítol: Relacionat amb condicionants socials a l’atenció primària de salut.
El document va ser presentat el dia 31 de maig a Barcelona i va comptar amb la participació de les doctores que van liderar el projecte: Maria José Fernández de Sanmamed, Elena Serrano i Francesca Zapater. En el pròleg, signat per la Dra. Ana Vall-Llosera, presidenta del Fòrum Català d’Atenció Primària (FoCAP), es diu el següent: “El malestar emocional de causa social requereix un abordatge des dels recursos comunitaris, essent l’atenció primària i els serveis socials els àmbits més propers a la població, més coneixedors de les seves realitats i amb capacitat d’una intervenció més integradora i també més eficient”.
No puc estar més d’acord amb les paraules de la Dra. Ana Vall-Llosera ja que, en efecte, el professional de l’atenció primària és el que millor coneix la persona que consulta, té la seva història memoritzada ja que, sovint, l’acompanyarà al llarg de molts anys de la seva vida i, per tant, sap diferenciar quan un patiment emocional és la manifestació d’un hipotètic trastorn mental i quan és l’expressió d’una crisi provocada per l’atur, la pobresa o l’exclusió social.
El document dóna diverses opcions d’intervenció no vinculades a l’ús de psicofàrmacs. Una d’elles és la prescripció social, entesa com la capacitat dels sistemes sanitari i social per promoure l’accés a recursos de suport de la comunitat per atendre problemes diversos i per promoure la salut.
Actualment existeixen experiències en alguns països, com el Regne Unit, en els que la prescripció social està integrada a l’Atenció Primària a través de vincles entre el sistema sanitari i el sistema social que ajuden a enfortir els lligams amb la comunitat. A casa nostra també hi ha experiències que estan demostrant la seva bondat i eficàcia. És el cas del barri de la Mina, a Barcelona, de Sabadell Sud o de Sant Feliu de Llobregat.
I és que, efectivament, el suport social ja sigui fent tasques de voluntariat, grups de dinamització social o grups de ballteràpia són menys costosos, més eficaços i no tenen efectes secundaris.
