Entrevista

Antoni Sisó: “L’atenció primària és el discurs polític de les promeses eternes que mai arriben, el que volem són fets”

El president de la Societat Catalana de Medicina Familiar i Comunitària (CAMFiC), Antoni Sisó, considera que l’atenció primària és la gran oblidada de l’administració. “Les persones que prenen decisions polítiques no saben que és el que succeeix a l’atenció primària, quina és la cartera de serveis que ofereix i quina és la seva la capacitat. No pots apreciar ni valorar allò que no coneixes”, diu. Sobre la decisió del Govern de construir cinc nous hospitals argumenta que li sap greu que, de cop i volta, es puguin destinar 50 milions d’euros a construir cinc hospitals quan hi ha centres d’atenció primària que tenen unes instal·lacions deficitàries, sense ventilació adequada, amb plagues d’insectes i manca d’espais.

Després de la primera gran onada de la pandèmia i amb els importants rebrots d’aquests dos darrers mesos, en quina situació es troba l’atenció primària actualment a Catalunya?

L’atenció primària és el centre de la detecció, seguiment i control de la pandèmia. Aquelles funcions que té atribuïdes com a tal les continua fent i, a més, assumeix les funcions de la pandèmia. A finals de maig, en el moment en què l’atenció primària comença a disposar de proves PCR per fer el diagnòstic, encara agafa més protagonisme del que ja havia agafat, i els professionals de la primària comencem a fer detecció, control i seguiment de la patologia. Enmig de tot això, han vingut unes vacances d’estiu marcades pels rebrots. L’administració ens va demanar a tots els professionals que féssim vacances, esperant una segona onada a la tardor, però els rebrots que s’han produït també eren una situació esperable per part d’alguns experts. Els brots s’han produït de manera desigual i heterogènia a ciutats diferents i, per tant, el control i seguiment de la pandèmia no havia de ser un control centrat en una estructura hospitalària, sinó més atomitzat.

Precisament, Catalunya es caracteritza per tenir més de 400 CAPs que atomitzen l’atenció a les persones i que són la porta d’entrada al sistema de salut. Per tant, allà on calia posar recursos i suport és a l’atenció primària. Molts sanitaris han pogut fer vacances, encara que no han desconnectat gaire, però la manca de personal a causa de les vacances i els brots que s’han produït en algunes ciutats han provocat que molts centres d’atenció primària hagin estat completament saturats. La situació actual és de saturació. Els professionals sanitaris, malgrat les adversitats, intentem continuant fent de la millor manera possible la nostra feina.

La situació problemàtica de l’atenció primària s’arrossega des de fa temps…

Abans de la pandèmia, la situació a l’atenció primària ja era molt difícil. Els professionals estan molt cremats. El dèficit de personal, concretament, de metges de família i infermeres, s’arrossega des de fa molt de temps. Ho va posar en relleu la vaga del novembre del 2018, una vaga d’intensitat mai vista. En aquella vaga es demanava dignitat, no un increment de sous; es demanava treballar amb unes millors condicions.

I això és fruit d’una evolució de més de 25 anys. L’any 1996 el 43% de les places MIR eren de medicina de família i l’any 2020 només ho és un 28%. Hi ha hagut una reducció del pes relatiu d’aquesta especialitat dins del sistema MIR. Això és igual a una descapitalització dels recursos humans i, per tant, veníem d’una situació preepidèmica amb moltes mancances en l’atenció primària. Al llarg de la pandèmia, hem viscut episodis diferents de manca de suport per part de l’administració pública, una gran quantitat de protocols poc útils i una manca de protecció individual, que va produir contagis en molts professionals sanitaris.

Al llarg de la pandèmia, hem viscut episodis diferents de manca de suport per part de l’administració pública, una gran quantitat de protocols poc útils i una manca de protecció individual.

Creu que s’ha aprofitat la vocació que tenen els sanitaris per permetre situacions com l’actual als CAPs?

Sense cap mena de dubte. La nostra feina és clarament vocacional i gràcies a això, no ara, sinó des de fa molt temps, l’administració aprofita aquest valor per, d’alguna manera, estirar la veta al màxim. Quan aquesta veta explota, com va passar el novembre del 2018 en forma de vaga, es produeix una catarsi. Quan una persona que està al límit diu ‘ja en tinc prou’ el que fa és explotar i això agafa a qui agafa: poden governar dretes o esquerres, tant s’hi val, és una catarsi per deixadesa de l’administració envers l’atenció primària, que no només garanteix l’atenció universal pública per a tothom, sinó que garanteix l’estabilitat del sistema. Quan a un sistema l’especialitzes molt el fas car i fas que tingui més dèficit. Això contribueix a posar-lo en risc des del punt de vista financer.

Fa pocs dies el departament de Salut va anunciar la construcció de cinc hospitals exprés, annexos a cinc grans hospitals ja existents. Que n’opina d’això?

Jo no soc qui per qüestionar que facin falta o no aquests hospitals. És molt possible que aquests hospitals facin falta per afrontar la pandèmia; segur que si algú ha decidit això és perquè s’ho han estudiat i analitzat i han arribat a la conclusió que cal que es facin aquests cinc hospitals nous. Ara bé, sap greu que, de cop i volta, d’un cop de ploma, es puguin destinar 50 milions d’euros a construir cinc hospitals quan hi ha centres d’atenció primària que tenen plagues i paràsits a les sales d’espera i consultes sense finestres que no permeten airejar els espais, com passa al CAP Passeig de Sant Joan, el Gòtic o el Raval Nord. O, fins i tot, centres on hi ha metges que no tenen espais per visitar i han de visitar en un magatzem. O centres d’atenció primària que tenen una màquina dispensadora de preservatius que va amb pessetes, com passa al CAP de Caldes de Montbui. Reformar aquests centres és una necessitat immediata i fa temps que es denuncia. Pot ser que facin falta més hospitals, però que de ben segur que fa falta remodelar i modernitzar les infraestructures dels centres d’atenció primària, això està claríssim, i des de fa molts anys.

Sap greu que, de cop i volta, es puguin destinar 50 milions d’euros a construir cinc hospitals quan hi ha centres d’atenció primària que tenen plagues i paràsits a les sales d’espera i consultes sense finestres.

El nostre sistema sanitari ha resultat potser massa hospitalocèntric i ha oblidat l’atenció primària?

Sí. Quan els gerents dels hospitals demanen canvis, els canvis s’efectuen. Quan l’atenció primària ha demanat canvis, no s’han produït. Jo tinc la impressió que l’atenció primària continua sent una desconeguda, tinc la impressió que les persones que prenen decisions polítiques no saben que és el que succeeix a l’atenció primària, quina és la cartera de serveis que ofereix i la capacitat que té. No pots apreciar ni valorar allò que no coneixes. A l’atenció primària només cal fer-hi una cosa: invertir-hi. L’atenció primària el que vol són fets. Es pot anunciar que es construiran cinc nous hospitals i en el moment d’anunciar-ho ja estan treballant les grues; en canvi, es poden anunciar mesures per a l’atenció primària que després no s’acaben fent. L’atenció primària és el discurs polític de les promeses eternes que mai acaben d’arribar. L’atenció primària el que vol són fets.

El 79% dels centres d’atenció primària són de l’ICS. Des de l’ICS pots gastar més, perquè com a empresa pública pots fer dèficit, però l’altre 20% dels centres no han rebut recursos extres per assumir aquesta situació de pandèmia i ho han hagut de gestionar tot amb els recursos que tenien. De ben segur que això genera inequitat ciutadana.

Tinc la impressió que les persones que prenen decisions polítiques no saben que és el que succeeix a l’atenció primària, quina és la cartera de serveis que ofereix i la capacitat que té. No pots apreciar ni valorar allò que no coneixes.

Amb el coronavirus s’ha qüestionat el model actual de sanitat pública. Què ha fallat en aquests anys? Hem pagat entre tots les polítiques de retallades i austeritat?

Jo crec que les retallades han influït, però queden lluny. Les retallades van ser transversals, van influir en l’atenció primària, però també en els hospitals. En l’àmbit estrictament d’atenció primària, el que ha influït més és el seu desconeixement. Es desconeix el seu potencial i què fa. Si es conegués el potencial de l’atenció primària, se l’apreciaria i es podria invertir. El que ha passat no es pot atribuir només a les retallades del 2008. Prèviament a les retallades ja s’havia produït una descapitalització de recursos humans.

Si ens fixem en el nombre de metges de família per cada 10.000 habitants, es veu clar. Catalunya té prou metges, quan compares el nombre de metges amb dades de la UE, estem dins de la mitjana. El que cal discriminar bé és el tipus de metge que fa falta. Fan falta metges amb visió generalista i pluripotencial, que puguin treballar en àmbits diferents. I aquest metge generalista és el que s’ha perdut. Tenim 7,2 metges de família per cada 10.000 habitants a Catalunya, a Espanya 7,6 i a la UE aquesta mitjana és de 9,6. Fent números, es veu ràpidament que a Catalunya fan falta entre 750 i 1.000 metges de família més i això no es pot aconseguir de la nit al dia, sinó fent una injecció de places metges de família en el sistema MIR, que nodreix tot el sistema públic de salut. D’altres especialitats no fan falta tants com en tenim i, en canvi, hi ha especialitats que són deficitàries i, la que més, medicina de família. Si s’injectessin més places, almenys, d’aquí a quatre anys, quan els metges acabessin la residència, tindríem els professionals que fan falta per donar cobertura a les necessitats de la població.

Malgrat totes les problemàtiques, també s’han produït efectes positius en l’atenció primària durant la pandèmia.

Sí. A mi m’agrada sempre projectar una visió positiva de la professió. A vegades projectem una imatge instal·lada crònicament en la queixa. És clar que tenim problemes, molts. Però també tenim aspectes positius, molts. Amb la pandèmia, en primer lloc, ens hem redefinit; hem atès urgències, hotels medicalitzats, residències, carpes… hem sortit del nostre binomi típic centre d’atenció primària-domicili. I això és molt positiu. El pavelló d’Ifema, per exemple, estava replet de metges de família. En segon lloc, ens hem reorganitzat. Malgrat la burocràcia, hem allargat horaris sense demanar res a canvi i hem encetat noves eines de relació metge-pacient a través del teletreball, que en alguns perfils de població permet resoldre motius de consulta.

Per altra banda, amb la pandèmia també hem innovat. Des de la CAMFIC per exemple vam oferir un curs d’ecografia pulmonar per detectar lesions Covid-19 a tots els metges que ho volguessin i se’ns han inscrit més de 3.000 metges catalans i, fora de Catalunya, més 7.000. Hem instal·lat l’ecografia a peu de la consulta, hem demostrat que els metges de família som experts en ecografia pulmonar. Els metges de família hem fet una aportació en innovació i això és un llegat que deixem. L’atenció primària ha estat capaç de proveir coneixement. El primer estudi de seroprevalença, per exemple, es va fer a l’atenció primària.

Durant la pandèmia, hem fet atenció comunitària en estat pur. Molts centres han seguit les cadenes de contacte abans que salut pública ho fes, perquè el sistema estava col·lapsat. Hem fet seguiment de les cadenes de contacte i traçabilitat del virus, hem cooperat, hem assumit nous rols. I tot això ho hem fet per vocació, per responsabilitat, professionalitat, valors i ho hem fet, a més, sense esperar contrapartida. Conèixer tot això positiu que fa l’atenció primària ens permet apreciar-la i invertir-hi.

Durant la pandèmia, hem fet atenció comunitària en estat pur. Hem fet seguiment de les cadenes de contacte i traçabilitat del virus, hem cooperat, hem assumit nous rols. I tot això ho hem fet per vocació, per responsabilitat, professionalitat, valors i ho hem fet, a més, sense esperar contrapartida.

Amb la tornada de l’escola i la possibilitat que els infants s’infectin, es preveu una allau de baixes laborals. Es podran assumir aquestes baixes per part de l’atenció primària?

Cal recordar que una baixa és un acte clínic i un document medicolegal. És també un document administratiu, evidentment, però la baixa és un acte de caràcter clínic i és unipersonal, nominal i intransferible. Fins ara, quan teníem un pacient Covid-19, al seu contacte estret, que conviu amb ell, se li ha pogut fer la baixa per cuidar-lo, si es requeria. Però en el cas dels infants que no estiguin malalts però que hagin d’estar aïllats a casa per un contacte, aquesta baixa no té sentit. Aquests familiars necessiten un document que pugui justificar que puguin cuidar del seu fill perquè, evidentment, els pares han de poder tenir cura dels fills, però ho han de justificar en un document que està en l’àmbit laboral i social, no en l’àmbit de la salut. Perquè aquell pare que ha de cuidar dels seus fills el que té és un problema de caràcter laboral, no de caràcter mèdic o sanitari. Això requereix una solució social i laboral i la millor és un permís. Si no, el que passarà amb les baixes és que les pervertirem. Si realment hem de fer baixes a pares i mares que tenen els fills en quarantena per contacte, la devaluació que tindrà un document com el que és la baixa serà terrible. Estarem destruint un document. Cal recordar que les baixes són elements terapèutics; fem la baixa perquè les persones necessiten repòs. La baixa és un acte clínic en el qual subministres repòs. Estarem desvirtuant completament un mecanisme que el metge de família té actualment que és proporcionar repòs a una persona, tant físic com emocional.

Aquestes baixes laborals, a més, suposaran una major càrrega als metges, que com ha dit, ja es troben saturats.

Sí, però els professionals, per vocació, ho acabaran fent, per ajudar a les persones que tenen al voltant. Sempre dic que els metges han de ser bones persones, això és inherent a la professió, perquè intentem millorar la qualitat de vida i tenir cura de les persones. Per vocació ho acabarem fent, però el que haurem fet és pervertir la baixa i menystenir-la. Això, si realment es fa així, és d’aquells aspectes que incorporarem en la motxilla i en la càrrega de burnout dels professionals de la medicina de família. Hem de trobar immediatament un mecanisme alternatiu. Un permís que, fins i tot, podria fer-se des de la mateixa escola, ja que qui detectarà més aviat aquesta situació i necessitat d’un permís laboral serà l’escola.