Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquest article s’ha publicat originalment a LaMarea
“Hola, que hi és, la Flora?” Amb una simple salutació i una pregunta innocent n’hi havia prou per activar tot un grup clandestí i fer que les dones amb menys recursos econòmics poguessin accedir a un avortament en les condicions més segures possibles. A Espanya encara era il·legal fer una interrupció voluntària de l’embaràs. En aquella època, sobretot al País Valencià, es van fer milers d’avortaments, es van expandir a altres ciutats i les dones van ser perseguides. N’hi havia prou amb pisos francs, pots de Nescafé, bombes de bicicleta i una complicitat inusitada.
La periodista Paula Boira Nacher acaba de publicar Un aborto, 8.000 pesetas (Libros del KO, 2025), una minuciosa investigació plena d’encertats i reveladors testimonis de les protagonistes, on dissecciona la lluita i les tècniques exercides al voltant de l’avortament a l’Estat espanyol: des de l’ideari franquista fins a la regulació de la interrupció voluntària de l’embaràs l’any 2010.
La dictadura va relegar la dona a l’àmbit privat, on cosir, cuinar i procrear es van convertir en les activitats a què el nacionalcatolicisme imperant a Espanya les reduïa. Tot i així, per més que el règim reprimís, els embarassos no desitjats continuaven existint. Per evitar-los, com en tantes altres ocasions, la situació econòmica marcava les dues vies que es podien seguir: una, per a les noies pobres, i una altra, per a les que procedien de famílies una mica més benestants. «Les primeres se sotmetien a avortaments clandestins practicats per conegudes, comadrones o avorteres, que s’hi dedicaven. També alguns metges, però molts menys i amb un preu una mica més elevat», explica Boira.
En aquell moment, l’avortament es feia mitjançant un raspat, és a dir, l’extracció de l’endometri. «Amb una cullereta de metall rascaven tot el contingut uterí. Era molt dolorós i perillós a causa de la propensió a les hemorràgies», apunta la periodista. Altres mètodes eren molt més casolans i també perjudicials, com ara la introducció a la vagina de julivert, agulles de punt o, fins i tot, d’un jonc que, en ocasions, perforava l’úter. Boira ha trobat als arxius casos de dones que també ho van intentar amb plomes de gavina.
Avortar amb unes mínimes garanties no només suposava desembutxacar una important quantitat de diners sinó que, per fer-ho, calia comptar amb mitjans únicament a l’abast d’una minoria. «Anaven a Londres i a Holanda, però també a França, on des del 1973 podien recórrer al Mouvement pour la Liberalisation de l’Avortement et la Contraception (MLAC), que era un grup organitzat de metges i activistes que feien avortaments mitjançant el mètode Karman, un mètode que es fa servir encara ara», afegeix l’escriptora.
Comença l’organització clandestina
1978 va ser l’any en què el mètode Karman es va introduir a Espanya. Ho va fer Françoise, que va arribar a València des d’Itàlia, a petició del ginecòleg Pere Enguix, que era mebre del MLAC. «A partir de llavors es va començar a democratitzar aquesta manera d’avortar mitjançant aspiració», afegeix. Boira anomena aquestes dones les “Jane” valencianes, ja que la seva forma de treballar s’assemblava molt a la de les Jane de Chicago. El seu modus operandi consistia a llogar un pis franc, on no es practicaven avortaments tret que fos estrictament necessari. «Allà hi havia un telèfon al qual les dones trucaven, parlant en clau. L’última clau que van fer servir va ser: «Hola, que hi és, la Flora?». D’aquesta manera sabien que la dona estava interessada i se la citava al pis per fer-li una primera exploració», explica l’escriptora.
Així comprovaven que l’embaràs no fos de més de dotze setmanes, que era el límit més segur per continuar amb la interrupció voluntària amb les eines de què es disposava en aquell moment. Al pis els explicaven com seria tot el procediment i, fins i tot, s’autoexploraven. “Moltes dones havien tingut fills, però ni tan sols sabien com havia estat ni coneixien el seu aparell”, afegeix Boira.
El grup clandestí ajuntava unes cinc o sis dones en el mateix estat i, els dies següents a la primera trobada, quedaven amb elles en algun punt reconeixible de la capital del Túria ―això ho feia més fàcil per a les dones que venien de fora de la ciutat―. Els avortaments es feien en algun pis de les dones disponible per fer-ho. Si no era possible, hi havia una xarxa de col·laboradors que també cedien els seus domicilis.
El material, molt rudimentari, es transportava en bosses d’esport i consistia en un pot de Nescafé al qual feien un tap especial amb tres obertures. En elles s’hi col·locava una cànula ―que també s’introduïa dins la vagina per aspirar-ne el contingut―, un vacuòmetre per mesurar la pressió a l’interior del pot i una bomba de bicicleta, amb la particularitat que es posava al revés. En lloc d’inflar, aspirava. Al final, el contingut de l’úter acabava dins del pot de Nescafé. “Aquest mètode va funcionar durant moltíssims anys, fins ben entrada la dècada dels 80, amb la despenalització”, diu Boira.
El títol que l’escriptora ha triat per a la seva monografia no és fútil, ja que 8.000 pessetes va ser el preu que el grup clandestí va fixar per fer els avortaments. Cal dir que si alguna dona no podia fer front a aquesta suma de diners, l’avortament se li practicava igualment. «La quantitat de dones que hi acudien era tan gran que gairebé es tractava d’una activitat amb dedicació exclusiva. En un moment determinat es van plantejar que, o bé es feia possible aquesta dedicació o bé haurien de deixar de fer tants avortaments», explica l’autora. Aquesta decisió va comportar la desvinculació d’algunes de les integrants, com ara la Consuelo, una de les fonts principals que la Paula Boira ha utilitzat en la seva investigació.
Repressió judicial, avenç legal
El grup es va expandir a Sevilla, en un centre anomenat Los Naranjos, però l’experiència andalusa va durar amb prou feines uns deu mesos. Les va denunciar una de les parelles d’una dona que havia avortat i el 24 d’octubre del 1980 el centre va ser desmantellat. Va caldre esperar gairebé nou anys per al judici. El 3 d’abril de 1989, dels dotze treballadors investigats originalment, van processar-ne vuit, cinc dels quals van ser condemnats per un delicte d’avortament, entre ells alguns fundadors del centre i participants de l’experiència valenciana. Els altres tres encausats van ser absolts.
En tot aquest temps, la lluita per la despenalització de l’avortament inundava els carrers. Partits polítics d’esquerra i sindicats clamaven, de vegades més amb actes simbòlics que amb posicionaments a nivell institucional, per aquest dret del que ja gaudien en altres països europeus. Es van succeir les autoinculpacions múltiples a comissaria en solidaritat amb els detinguts i la signatura de manifestos que la premsa no deixava de publicar. El món de la cultura també va estar present en aquesta lluita amb noms com Maruja Torres, Rosa Montero, Mercedes Milá, Massiel i Ana Belén, o bé homes, com Víctor Manuel i Pedro J. Ramírez.
La lluita no només va tenir recorregut en l’àmbit judicial i policial: «Hi havia grups feixistes i ultrareligiosos que amenaçaven aquestes dones. L’Opus Dei va fer una campanya tremenda de denúncia contra ginecòlegs que feien avortaments. Parlem de la salut de les dones. N’havien mort moltes per aquest motiu i era una cosa que removia molt», sosté Boira.
El 1985, a Espanya es van aprovar els tres supòsits pels quals sí que es permetia la interrupció voluntària de l’embaràs. Aleshores, les clíniques Acuario, amb Enguix al capdavant, ja havien obert al País Valencià tres centres, on van practicar l’avortament a 15.000 dones. Amb el PSOE a la Moncloa, els cinc integrants de Los Naranjos condemnats encara havien de complir condemna. «Moltes de les detencions, fins i tot a ginecòlegs, es van produir amb Felipe González com a president. Als cinc de Los Naranjos els van acabar indultant», afegeix l’escriptora.
Boira també recull el que va passar amb les conegudes com a “Les Onze de Basauri” a partir de l’octubre del 1976. El judici no va començar fins al 1982. Des del seu punt de vista, “allà es va començar a veure que les dones que acabaven al davant d’un jutge eren les pobres, les que no podien marxar fora d’Espanya, sobretot quan vivíem ja en democràcia i es feia patent que l’avortament no havia d’estar perseguit”.
Trencar el tabú per no oblidar
Any i mig després de començar la preparació d’aquest llibre, Boira va aplegar desenes d’entrevistes amb dones que van decidir avortar. Carolina, Tania Martínez, Sonia, Elia Rosique, Matilde, Alma Carmona, Consuelo Catalá, Françoise, May i Adela són només uns quants noms anònims de dones, alguns reals i altres inventats per protegir-ne l’anonimat, que un dia van decidir avortar o ajudar d’altres a fer-ho. La seva experiència queda immortalitzada a Un aborto, 8.000 pesetas, un llibre que també ens recorda que no hi ha cap dret conquerit per sempre.
Per a l’escriptora, queden les trucades a hores intempestives de dones que, per primera vegada, relataven el seu avortament a algú. Per al públic, queda un llibre on seguir reconeixent com només l’organització social i solidària, guiades per un sentit transparent i honrat de la justícia és capaç d’avançar-se moltes vegades a les lleis. «Hi ha molt tabú sobre l’avortament, molt de silenci. Ha costat molt trobar els testimonis», conclou la mateixa Boira.
