Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Avui és 12 de maig i aprofito per aturar-me i mirar enrere. No tant per celebrar –que també–, sinó per recordar per què vaig començar a cuidar i per què, malgrat les dificultats, encara ho faig.
Per a les infermeres que treballem dins l’àmbit penitenciari, aquesta mirada la fem moltes vegades des d’un lloc discret, poc conegut i encara menys reconegut. Les presons són escenaris complexos, on la vulnerabilitat sovint es concentra i s’amaga rere reixes i murs gruixuts. Cuidar en aquest entorn no és només assistir; és escoltar, observar, ajudar, contenir, sostenir.
Treballem amb i per a persones que arrosseguen vides marcades per l’exclusió social, la salut mental, les addiccions i la falta d’oportunitats. A dins, moltes d’aquestes realitats esclaten. I nosaltres som allà, a la nostra consulta, assumint rols que van molt més enllà de l’assistència habitual. Perquè cuidar en una presó és, també, ser interlocutora i, molt sovint, ser referent emocional i social. La nostra tasca exigeix sensibilitat, fortalesa i una gran capacitat d’adaptació.
En el context actual, dins d’un sistema sanitari cada cop més tensionat, amb professionals esgotades, manca de reconeixement i una sobrecàrrega assistencial desbordada, les infermeres de presons vivim una doble invisibilitat: la de la professió i la del context. Poques vegades se’ns inclou en espais de decisió, sovint ens obliden en els grans debats de salut pública, i encara menys es reconeix la complexitat del nostre dia a dia.
Aquest 12 de maig no tenim gaire a celebrar, però tenim molt a explicar i a reivindicar, i, sobretot, molt a valorar: una professió que, fins i tot entre reixes i forts murs, continua mirant les persones als ulls i decidint cuidar.
