Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Jo no volia ser infermera, però després de 35 anys d’exercici professional puc dir que no podria haver triat millor a que dedicar-me. El món vist a través dels ulls d’una infermera és diferent i aquesta mirada diferent et posiciona d’una manera particular en la societat, perquè formem part de la història de vida de les persones. Tothom tindrà contacte amb una infermera en algun moment al llarg de la seva vida.
Quan parlo de ser infermera parlo d’estar al costat del vulnerable i del patiment, però sobretot parlo de reivindicar l’alegria com a fortalesa de vida. De defensar-la com una trinxera, que diu Benedetti.
Parlo de prendre consciència del poder que té cuidar en col·lectivitat, d’ entendre que no estem soles. Parlo de la solidaritat i el suport mutu entre els iguals, però també entre els diferents com a xarxa que sosté a les persones quan els condicionants socials no son favorables.
Quan parlo de ser infermera parlo d’incorporar en el dia a dia la tendresa radical com a resposta transgressora al sistema que castiga la fragilitat, a on la tendresa es converteix en un acte de rebel·lia. La tendresa, que moltes vegades menystenim dintre de la nostra professió, però que, ens agradi o no, és un dels valors que tenim com a infermera.
Parlo dels vincles i la gratitud dels pacients com a factor de protecció dels professionals i com a exercici de pedagogia. Quan us agraeixin la vostra feina aprofiteu per explicar què heu aportat vosaltres perquè existeixi aquest agraïment. Potser són les converses mantingudes, els consells de salut que heu donat o l’acompanyament en la presa de decisions i l’afrontament de situacions complexes.
Parlo de liderar projectes per construir coneixement i dotar d’evidència les activitats que desenvolupem com a infermeres. Aquests projectes que han de donar resposta a necessitats de la població o de la comunitat per i amb la qual treballeu i que cal avaluar per conèixer si milloren la vida de les persones.
Quan parlo de ser infermera, parlo de compartir coneixement, com han fet durant aquests dos anys les vostres tutores amb vosaltres i la resta de professionals que han col·laborat en la vostra formació. Això de vegades no és fàcil, podem trobar contradiccions entre allò que pensem, allò que fem i allò que ens demanen que hem de fer. Ens pot crear sentiments molt ambivalents, però és sense cap mena de dubte part de l’essència de la nostra professió, una professió que ha de convertir-se en ofici. Un ofici que moltes vegades és invisible però essencial.
Quan parlo de ser infermera parlo d’ocupar espais a on tradicionalment no hi havia infermeres sinó d’altres disciplines i en els que, afortunadament, ara teniu referents amb qui poder emmirallar-vos.
La participació activa de les infermeres en processos en els quals es prenen decisions és una necessitat. I també és necessari ocupar espais des de la base, perquè és important que expliqueu el que feu cada dia en els vostres llocs de treball i perquè si no ho feu vosaltres algú altre ho farà en el vostre lloc. La política juga un paper decisiu en la distribució dels recursos sanitaris, la regulació de les pràctiques professionals i la definició de les prioritats en salut, les infermeres han de poder tenir veu en aquests espais donat que, recordeu, formem part de la història de vida de les persones.
De què parlo quan parlo de ser infermera especialista en atenció familiar i comunitària? doncs parlo de formar i sentir-se part d’una comunitat, d’un barri, i el meu és: el Raval.
Parlo del compromís per detectar persones, grups o comunitats que estan en situació de vulnerabilitat. De la capacitat que tenim des de la nostra posició per advocar pels drets d’aquestes persones i defensar polítiques i pràctiques que siguin justes i socialment equitatives per poder disminuir les desigualtats. Els problemes de les persones passen per les nostres consultes en forma d’insomni, pics hipertensius o crisis d’ansietat, i els del barri els veiem de manera més palpable quan fem els domicilis. Som l’únic dispositiu per a on passen totes les veïnes sense distinció de gènere, edat ni nacionalitat.
Ser infermera especialista en atenció familiar i comunitària és lluitar per un equipaments dignes, és saber que només el barri salva la primària, ja que sense ell no tenim sentit, és lluitar per l’habitatge i fer informes de vulnerabilitat per poder aplaçar un desnonament. És sortir un migdia en horari de sessió a fer la paella a l’àgora de Juan Andrés, espai llibertari del barri per escoltar els malestars de les veïnes de primera mà. És participar en rodes de premsa per disminuir les desigualtats de la població. En definitiva, és entendre que la salut està principalment en el barri i que haig de posicionar-me al costat del que és beneficiós per les veïnes, des de la consulta i els domicilis però sobretot des de la comunitat. Quan parlo del què és ser infermera especialista en AFiC parlo de tot això.
Avui us acomiadem amb els millor desitjos per totes vosaltres, teniu el privilegi i el deure de millorar la vida de les persones i les comunitats en les que treballareu. Cada acció, per petita que sigui, contribueix a construir una societat més justa i equitativa. Sentiu-vos afortunades pel que això representa. Gaudiu!
Agraïu cada moment, cada somriure i cada paraula d’ànim que rebeu dels vostres pacients. És aquest reconeixement el que ens impulsa a seguir endavant, a superar les dificultats. I recordeu que ser infermera especialista en AFiC és sentir un compromís profund amb la comunitat.
Gràcies per la vostra dedicació, per la vostra passió i per ser el pilar fonamental del nostre sistema de salut. Avui, us encoratjo a seguir endavant, orgulloses de la feina que feu i de l’impacte positiu que genereu en el vostre entorn.
