Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
En l’àmbit de la biologia marina, les proliferacions massives i la introducció d’espècies invasores de meduses en nous ecosistemes comparteixen característiques molt específiques: sovint, la seva aparició inicial passa desapercebuda, prosperen en condicions on altres espècies pereixen i, finalment, quan les condicions els són favorables, es multipliquen exponencialment i solen ser imparables mitjançant mètodes convencionals. A l’article Anthropogenic causes of jellyfish blooms and their direct consequences for humans: a review ([Causas antropogénicas de las proliferaciones de medusas y sus consecuencias directas para los humanos: una revisión], 2007), Purcell, Uye i Lo enumeren les conseqüències directes d’aquestes invasions per als sistemes humans, com el bloqueig dels sistemes de refrigeració de les centrals elèctriques o la destrucció de xarxes de pesca.
Aquest comportament biològic de «bloqueig físic» és exactament el motiu pel qual l’autora canadenca Boum va decidir escollir aquestes masses gelatinoses per referir-se, amb simpatia, als problemes de visió que patia al seu ull dret, i que la van acompanyar durant tres lustres, des del 2007 fins a la pèrdua completa de la visió l’any 2021. En realitat, el que ella veia eren escotomes, és a dir, punts cecs o zones de visió borrosa o fosca dins del camp visual, com mosques volants, que estan envoltats per una àrea de visió normal. La paraula ve del grec skotos, que significa literalment «foscor». Existeixen diferents tipus d’escotomes i són un símptoma característic de la degeneració macular, en la qual les cèl·lules de la màcula es van deteriorant progressivament, la majoria de les vegades associada a l’edat, i que pot portar a la pèrdua total de visió, amb més o menys velocitat, però gradualment.
A les entrevistes promocionals, Boum explica que aquestes mosques volants i la ceguesa parcial van afectar greument la seva percepció de la profunditat i la seva capacitat per dibuixar en paper, causant-li mals de cap i visió doble. Va voler explicar la seva experiència personal per mostrar el procés de dol anticipat que travessen les persones que viuen un compte enrere inexorable davant d’una discapacitat visual imminent que, en el cas d’una persona jove, irromp inesperadament, trencant els plans de vida i obligant-la a readaptar-se a aquesta nova identitat personal, acceptant que es pot ser algú independent sense el sentit de la vista.
El resultat és la novel·la gràfica La medusa (La méduse, 2022), amb guió i dibuix de Boum, publicada en castellà el gener de 2026 per Ediciones La Cúpula i amb traducció del francès de Sara Díez Santidrián. La història està protagonitzada per l’Odette i el seu esdevenir al llarg de les quatre estacions d’un any complet; una jove de vint-i-pocs anys, amb una feina estable en una llibreria, que viu en un petit apartament a la ciutat de Quebec. Un personatge fictici que va resultar alliberador per a l’autora –com ella mateixa reconeix– en representar el procés que va experimentar en primera persona, però en pell aliena, a manera de catarsi que li permetia mostrar als lectors i als professionals mèdics el calvari que viu un pacient que pateix aquests símptomes. I el recurs gràfic no podia ser un altre: la medusa a la qual ella es referia col·loquialment és representada a les vinyetes com una molèstia perenne que acompanya la protagonista al llarg de tot el dia, empipant-la en primera instància, limitant-la al final del relat.
La novel·la gràfica s’emmarca en el concepte de «medicina gràfica», i destaca especialment pel recurs escollit d’integrar la discapacitat en el mateix format del còmic: la taca negra amb tentacles no només tapa la visió de l’Odette, sinó que bloqueja físicament les vinyetes, impedint al lector veure la història completa, d’una manera similar al que li passa realment a ella mateixa. Aquesta decisió creativa es va convertir en una eina pedagògica per mostrar als seus éssers estimats l’ansietat constant amb què vivia i la por a no saber què passaria amb la seva vista, davant d’uns símptomes que resulten invisibles per a la resta. Curiosament, va escriure la història abans de perdre la visió completament, com una manera de canalitzar aquesta por. Ara, aquesta medusa dibuixada a manera de taca a les vinyetes obliga el lector a empatitzar amb la protagonista davant la pèrdua sensorial, visualitzant el seu efecte sobre el dia a dia, en accions quotidianes i davant d’una professional que treballa en una llibreria.
Utilitzar aquesta metàfora visual de manera estesa (i expansiva, ja que va empitjorant a mesura que canvien les estacions) al llarg de l’obra implica que aquesta no només es narra amb paraules, sinó que altera l’arquitectura de la pàgina i modifica la percepció del lector, obligant-lo a esforçar-se per desxifrar les vinyetes enfosquides. En aquest sentit, tal com explora el seminal assaig Graphic Medicine Manifesto (2015), de Czerwiec et al., el còmic elimina la distància entre el pacient i l’observador, convertint la lectura en un acte d’empatia somàtica (sentir la dificultat i l’asfíxia en el mateix acte de llegir). Aquesta és una publicació fonamental per comprendre la importància de la intersecció dels còmics i l’atenció mèdica, escrita a manera d’invitació a repensar les formes en què ens involucrem amb la medicina, la malaltia, la discapacitat i la cura a través del poder de la narració visual.
Aquest recurs que Boum utilitza a la novel·la gràfica, on els tentacles de la medusa bloquegen les vinyetes i les bafarades de text, és el que l’historiador belga Thierry Groensteen anomenaria «una disrupció de l’equilibri espai-tòpic de la pàgina«. El seu assaig Sistema de la historieta (Système de la bande dessinée, 1999) està considerat «una de les obres fonamentals per als estudis teòrics sobre còmic, impulsant noves maneres d’analitzar aquest mitjà i comprendre la seva especificitat davant d’altres llenguatges artístics«, segons indica Ediciones Marmotilla a la seva pàgina promocional. Groensteen sosté que el còmic no es llegeix vinyeta a vinyeta aïlladament, sinó a través de l’arquitectura de la pàgina sencera: l’equilibri «espai-tòpic» és la relació de mida, posició i espai en blanc que organitza la lectura. Aplicant aquesta teoria a l’obra, quan un element (com la medusa de Boum o una taca negra) trenca aquestes vores i envaeix altres vinyetes o l’espai en blanc, l’autora està destruint la sintaxi habitual de la pàgina. Aquesta disrupció arquitectònica genera en el lector una sensació immediata de caos, pèrdua de control i ruptura de la normalitat, reflectint l’estat clínic del personatge.
Boum pren també una altra decisió estètica crucial: l’obra està dibuixada principalment amb tons grisos de llapis, suaus i texturitzats, que representen el món quotidià i fràgil de l’Odette. No obstant això, la medusa està dibuixada amb un negre sòlid, pla i opac. Aquest contrast reforça la sensació d’asfíxia de tres maneres: l’espai en blanc (el fons de la pàgina, els marges entre vinyetes) és devorat de mica en mica per la foscor, provocant que, visualment, la pàgina es torni més fosca, pesada i claustrofòbica; la vida de l’Odette té matisos (els grisos de les vinyetes), la qual cosa implica esperança, dubtes i vida; en canvi, la medusa, en ser un negre digital sense textura ni gradació, representa la irreversibilitat de la ceguesa, sense matisos en aquesta foscor; per últim, al final de l’obra, el negre inunda pàgines senceres, la qual cosa porta el lector a experimentar una «ceguesa» temporal en no poder distingir els límits dels dibuixos ni llegir els textos, sentint la mateixa desesperació i asfíxia sensorial que la protagonista.
Totes aquestes eleccions artístiques sens dubte han contribuït a les nombroses nominacions i premis obtinguts en diferents esdeveniments nacionals i internacionals. De tots ells, destaca especialment el Will Eisner Comics Industry Award aconseguit el 2025, un dels premis més prestigiosos de la indústria del còmic atorgats als Estats Units des de 1988, amb una variada proposta de categories que permeten considerar les diferents especialitats del sector. En concret, va guanyar el premi a la Millor Edició Estatunidenca de Material Internacional, el mateix any que va obtenir el Graphic Medicine Award per aquesta mateixa edició en anglès.
Aquests reconeixements posen en valor, una vegada més, la importància del llenguatge del còmic com a eina pedagògica, en aquest cas per mostrar una història profundament humana, universal i aterridora per moments, que captura perfectament l’ansietat d’enfrontar-se a una crisi de salut en la joventut mentre s’intenta mantenir la independència. L’autora s’alegra d’haver-se decidit a realitzar una novel·la gràfica, ja que la idea original era un curtmetratge d’animació tradicional. Va arribar a presentar el guió gràfic al National Film Board del Canadà i va quedar entre els tres finalistes. Boum valora a les entrevistes no haver guanyat, «ja que la pel·lícula hauria durat només cinc minuts i hauria estat una versió molt superficial de la història que finalment vaig poder explicar al còmic«.
Boum venia de publicar Boumeries (2011-2020) durant gairebé una dècada, unes tires còmiques autobiogràfiques lleugeres i episòdiques. Al final d’aquesta dècada, va publicar la novel·la gràfica Nausées matinales et autres petits bonheurs ([Nàusees matutines i altres petites alegries], 2019), que, tot i que tractava de respondre a les preguntes associades a l’embaràs a través de la seva pròpia experiència, també utilitzava tires còmiques autoconclusives d’una pàgina. Una novel·la gràfica de l’extensió de La medusa, i amb un arc dramàtic tan profund, va suposar un repte creatiu que ha superat satisfactòriament d’acord amb les crítiques i guardons. Però, malgrat la duresa de la trama, cal reconèixer que les pàgines transpiren un optimisme reconfortant.
En l’any en què es desenvolupa la història, des de l’hivern inicial fins a la tardor final, la família, els amics i la seva incipient parella són una palanca fonamental per sobreposar-se davant del que es coneix com un «dol anticipat», el procés psicològic que comença en el mateix moment en què es rep el diagnòstic d’una pèrdua irreversible que succeirà en el futur. A diferència del dol tradicional (que comença després de la pèrdua), aquí la persona plora i processa la ceguesa mentre encara pot veure-hi. Com assenyalen els experts, «més que oferir simple consol, un entorn afectiu sòlid i ben informat actua com un ancoratge vital: evita el parany de la sobreprotecció incapacitant, valida les pors inherents als constants deterioraments visuals i ajuda a reconstruir la identitat de l’afectat«. És precisament aquest acompanyament el que permet a la persona comprendre que, encara que el paisatge visual s’esvaeixi, la seva capacitat per portar una vida plena, independent i connectada amb el seu entorn roman absolutament intacta. I, com sempre, caldrà donar-li la raó a la seva mare, quan apareix carregada de tàpers amb menjar i recull la roba de l’Odette per rentar-la, davant la qual cosa la jove exclama cridant que no necessita la seva ajuda. La seva mare, mentre obre la porta de l’habitatge carregada amb el farcell de roba, li contesta amb serenitat: «Amor meu, hauries d’acceptar l’ajuda quan se t’ofereix«.
