Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Si el Sr. Pere Aragonès demostra prou habilitat negociadora, a finals d’aquest mes de març tindrem nou govern a la Generalitat. Fins que es facin els recanvis corresponents a les conselleries i als esglaons directius passaran unes setmanes i ens plantarem a finals del mes d’abril abans que puguin començar a actuar operativament els nous responsables formals, qui seran els vigents protagonistes llavors de la política sanitària catalana.
Tot i que, des de fa ja mesos, el protagonisme en la sanitat del nostre país s’ha desplaçat de forma clara de l’actual consellera Alba Vergés al seu secretari de salut pública Dr. Argimon. Tant és així que, des d’abans de les eleccions, molts dels líders polítics han dit que no dubtarien en fitxar-lo com a conseller si la seva formació triomfava. Expectativa que han assumit també bona part dels analistes polítics dels mitjans de comunicació catalans, que no han estalviat lloances a la figura del Dr. Argimon. Encara que, tot s’ha de dir, tampoc ha faltat qui, amb certa ironia, atribuïa aquesta bona valoració a la mediocritat imperant avui a la política catalana.
Nosaltres no tenim cap dubte de les grans virtuts que atresora Argimon en termes d’intel·ligència, competència professional, savoir faire i visió estratègica, malgrat que no tenir tant clar si seran suficients per vèncer la inèrcia política dels darrers dotze anys i que es pugui actuar en l’àmbit sanitari amb l’eficàcia necessària,
Fins avui, i durant els pròxims mesos, la pandèmia i els seus serrells continuaran procurant una excusa prou convincent per mantenir l’actitud immobilista dels directius sanitaris, però, esperem que més aviat que tard, s’hagin d’afrontar els reptes derivats de la darrera crisi, de les retallades indiscriminades i, el que encara és més transcendent, de la necessitat dels canvis conceptuals i estratègics que precisa, cada dia amb més urgència, el sistema sanitari català.
Tants com són no és possible abordar-los en aquest article així que només enumerem els que, a parer nostre, són prioritaris i que haurien de comportar una reorientació substantiva del sistema. Mitjançant el disseny i l’aplicació de polítiques transversals de benestar i qualitat de vida amb una participació intersectorial autèntica i no únicament cosmètica o retòrica; una genuïna priorització de la salut pública que transcendeixi la seva tradició burocràtica i contribueixi genuïnament al desenvolupament de polítiques públiques saludables i a l’efectiva protecció i promoció col·lectives de la salut comunitària, començant pels serveis sanitaris mateixos, ajudant al foment real de l’atenció primària i comunitària, que hauria de comportar simultàniament una reforma del terciarisme que equilibrés les dimensions biològica, psicològica i social del sistema sanitari; acompanyat d’una política de recursos humans capaç de motivar uns professionals immersos en el burnout, promovent la prevenció del malbaratament i de la iatrogènia com proposa el programa ‘Essencial’, si bé de manera més preceptiva i, és clar, un finançament associat a les prioritats veritablement assumides.
Un llistat llarg que no és fàcil d’abordar políticament i pressupostaria. Que requereix imprescindiblement la voluntat política de la major part de l’executiu i, molt probablement, també del suport més o menys tàcit d’altres forces polítiques interessades en la recuperació d’una sanitat de nou exemplar. Perquè ens temem que amb les reconegudes virtuts del Dr. Argimon no hi haurà prou.
