Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Davant de l’increment de malalties respiratòries agudes ateses als centres sanitaris de Catalunya, el govern ha decidit que a partir d’avui, i fins a nova ordre, els professionals, treballadors, pacients i, en general, la ciutadania dugui mascareta en qualsevol hospital o ambulatori.
La mesura s’adopta amb el propòsit de prevenir, a la pràctica limitar o disminuir, la propagació dels gèrmens que causen les malalties respiratòries agudes mitjançant la infecció d’hostes susceptibles que, al seu torn, esdevenen fonts d’infecció escampant els microbis arreu en tossir, esternudar i, encara que amb menys intensitat, en cantar, cridar o simplement respirar.
No hi ha dubte que els concerts d’esternuts, tos i maniobres de mocar-se en espais tancats i concorreguts, sobretot si els autors no prenen cap cautela, a més de sorolls inconvenients, estimulen la cautela preventiva. I el desig de dur, més que taps a les orelles, una mascareta protectora de l’eventual contacte amb els microbis vehiculats per les gotetes de Flügge, els nuclis de Well o qualsevol aerosol.
Serveixi el paràgraf anterior per il·lustrar els arguments dels sanitaris més conspicus en reclamar a la conselleria aquesta mesura preventiva. Si els espais esmentats són concorreguts per malalts infectats per aquests gèrmens i per d’altres no infectats, però tenen altres problemes de salut que els fan més susceptibles, no solament a contagiar-se sinó a desenvolupar una malaltia que pot ser més o menys greu, el raonament encara és més taxatiu.
Com dèiem el setembre de l’any 2022 ( veure: https://diarisanitat.cat/mascaretes-si-mascaretes-no/) la qüestió és si la mascareta protegeix de debò, en quin grau i durant quan de temps. L’experiència amb la pandèmia de la COVID-19 ha estat molt variada. En els nostres entorns, predomina la percepció que ha estat útil. La veritat és que, aparentment, interposar un obstacle davant les nostres mucoses i vies respiratòries és lògic i comprensible. Millor fins i tot que tapar-se la boca amb la mà en tossir o esternudar, com ens ensenyaven les nostres àvies.
És clar que no totes les barreres són equivalents; com a mínim en teoria. No és el mateix un tros de tela que una mascareta quirúrgica, ni que un filtre N 95. Tampoc són iguals les mascaretes i els respiradors homologats que els no homologats. Encara que el més important és l’ús que se’n fa. Que ha de ser adient. Ben ajustades i netes. Sense apurar el seu ús massa temps.
Teòricament també cal pensar en els eventuals efectes adversos potencials que el seu ús pugui comportar. Perquè gairebé totes les intervencions tenen pros i contres. Encara que en ocasions els possibles perjudicis poden ser limitats si aprenem a fer-les servir adequadament. No tots, però. Alguns més polític-ideològics, perquè en ser una barrera, la mascareta ho és a tots nivells, que diuen ara. I obstaculitza les relacions humanes, incloses les dels sanitaris amb els pacients. Però d’altres són més directes, per exemple la limitació de visió que pot significar per a algunes persones, sobretot més grans, amb problemes d’equilibri i de visió. I no caldria dir-ho, per a les persones sordes.
Centrar la prevenció gairebé de forma exclusiva en l’ús de la mascareta també podria potenciar una sensació de falsa confiança en la població, perquè en totes les situacions, i per tant també fora dels centres sanitaris, convé el que podríem anomenar seny preventiu, és a dir no pretendre a tota costa evitar qualsevol risc de contagi, perquè el risc zero no és practicable, sinó prendre aquelles mesures que siguin proporcionades, com ara limitar al màxim les interaccions estretes i perllongades de les persones infectades amb altres, sobretot amb les que es troben en una situació de risc de patir formes greus i/o complicacions de malaltia respiratòria.
I, com ens ensenya la dita “Val més poc i ben guanyat, que molt i enllotat”, sembla que el més assenyat és recórrer a la mesura preventiva quan aquesta és clarament pertinent. No només per si de cas. Així doncs, posar-se una mascareta per passejar pel bosc pot ser més que innecessari, arriscat. Segons per a qui, és clar.
Tot plegat en teoria perquè, lamentablement, no és fàcil avaluar des d’una perspectiva estrictament científica l’efecte protector i els eventuals perjudicis potencials en la pràctica de l’ús de la mascareta. D’aquí que fora bo aprofitar l’oportunitat per avaluar, d’una manera el més rigorosa possible, les conseqüències d’aquesta iniciativa, mitjançant alguns estudis ben dissenyats i executats en algunes de les poblacions usuàries dels CAPS i dels hospitals de Catalunya.
