El SARS-CoV-2, el virus que causa la Covid-19, no entén de classes socials, però l’afectació que causa sí que ho fa. En la mateixa línia, el nou coronavirus no entén de fronteres, però s’ha expandit i ha deixat una empremta molt diferent segons l’estat o fins i tot segons les regions d’un mateix país.
Per tal d’entendre el comportament divergent del SARS-CoV-2 en la seva expansió arreu de l’Estat espanyol, un estudi ordenat per l’Institut de Salut Carlos III i elaborat pel Centre Nacional d’Epidemiologia (CNE) i el Consorci d’Investigació Biomèdica en Xarxa d’Epidemiologia i Salut Pública (CIBERESP) analitza els diferents motius que van afavorir o atenuar l’expansió del nou coronavirus a les comunitats autònomes.
“Les diferències es deuen, segons aquest estudi, a diferents factors que estan influint de forma diferent a cada territori”, apunten a l’informe ‘Factores de Difusión Covid-19 en España’. En concret, troben cinc variables que expliquen les diferents velocitats i intensitats de la pandèmia arreu de l’Estat. Són el nombre de places de residències per cada 100 persones de més de setanta anys, el percentatge de personal sanitari infectat sobre el total, el risc infectiu de la mobilitat interna i els de la mobilitat externa des de la Comunitat de Madrid i des d’Euskadi.
La comunitat autònoma catalana forma parella amb la de Madrid quant als resultats obtinguts de l’estudi del CNE i el CIBERESP. Els motius que han portat a una ràpida expansió del virus i una gran afectació a aquestes dues regions, les que tenen més casos proporcionals per habitant, són la mobilitat interna dins de la regió quan ja hi havia transmissió i un alt percentatge de personal sanitari infectat sobre el total de casos reportats.
L’estudi, referent a Catalunya, resumeix: “La intensitat de l’efecte ha estat molt alta en el risc infectiu de la mobilitat interna així com el percentatge de personal sanitari infectat, mentre que les places de residències per cada 100 persones de més de setanta anys tenen un efecte moderat”. Els altres dos factors analitzats, la mobilitat externa des de les zones de l’Estat on el virus es va començar a transmetre abans com són la Comunitat de Madrid i Euskadi, “és moderat-baix” en el cas de visites rebudes des de la comunitat madrilenya i “és molt baix” en el segon.
El factor mobilitat interna
Per calcular el risc infectiu dins de cada comunitat, l’equip científic ha creuat el nombre de viatges comptabilitzats dins de la regió amb el risc infectiu (taxa Rt) d’aquell dia. Segons les dades del Ministeri de Mobilitat de què veu l’estudi, el dissabte previ al decret d’alarma (7 de març), més de 3’1 milions de catalans van fer més de dos viatges interns a Catalunya, entenent viatge com “el desplaçament entre dues activitats”, que dins d’una demarcació es considera quan l’aturada supera els 20 minuts.
El mateix dia, 1’3 milions de catalans van fer un parell de viatges i 436.000 van fer-ne un. Si bé el nombre de desplaçaments varia, fins que no es va decretar l’estat d’alarma, cada dia uns 5 milions de catalans feien un o més viatges interns.
Amb tot, la mobilitat interna a Catalunya no és l’explicació única de l’alt risc infectiu que va causar. Per exemple, les dades de l’estudi apunten que el dimecres 11 de març la mitjana de mobilitat interna catalana va ser de 2’71 viatges per persona. Mentrestant, la gallega era de 3’05, l’asturiana de 2’88 i la murciana de 2’72. L’altre factor que va formar un còctel explosiu de la mà de la notable mobilitat interna catalana va ser la taxa de tret de la pandèmia.
L’estudi de l’Institut Carlos III determina la taxa de tret com el moment en què la incidència de la pandèmia supera els cinc casos per cada 100.000 habitants. Catalunya va tenir la sisena taxa de tret més primerenca, fixada el 3 de març. Només la van tenir abans la Comunitat de Madrid (24 de febrer), La Rioja (27 de febrer), Euskadi (29 de febrer), Castella-la Manxa (1 de març) i Castella i Lleó (2 de març).
El factor dels sanitaris infectats
Els aplaudiments de les vuit del vespre durat l’estat d’alarma van començar com un homenatge al col·lectiu sanitari. A banda del paper cabdal per ajudar a la societat a sortir de la pandèmia, també es volia reconèixer la dura situació en què estaven treballant. Durant les primeres setmanes la manca d’equips de protecció individual pels sanitaris i la falta de protocols i procediments clars van ser la tònica del gruix de centres de salut arreu de l’Estat. Això ha situat Espanya al top 10 mundial de països amb més sanitaris morts per la Covid-19.
A més del greuge -mental i físic- que ha suposat per a les facultatives, el fet que moltes d’elles s’infectessin també va complicar la situació global. Dit d’una altra manera, com més sanitaris s’infectaven, més empitjorava la situació epidemiològica de tota la societat. La raó és senzilla: qui havia de ser el mur de contenció contra la Covid-19 no disposava de les eines necessàries per autoprotegir-se, i en alguns casos van acabar fent, contra la seva voluntat, de transmissors del virus.
“La influència del percentatge de sanitaris infectats en l’ascens de la corba té dos motius: el nombre de sanitaris infectats ha estat molt alt, el que incrementa directament el nombre de casos. D’altra banda, els sanitaris han estat una peça més en la cadena de transmissió del virus, especialment els primers dies de la pandèmia quan no s’implementaven mesures estrictes de protecció i higiene”, recorda l’estudi.
Dades recents apunten que el nombre de personal sanitari infectat per coronavirus suposa al voltant del 20% del total de casos reportats a l’Estat. D’altra banda, una enquesta de SATSE situa al 38% el nombre d’infermers i infermeres que han patit la malaltia.
Mentre al global de l’Estat espanyol la infecció del personal sanitari és el quart factor més influent en l’expansió de la Covid-19, a Catalunya és el factor clau juntament amb la mobilitat interna. Segons l’estudi ‘Factores de Difusión Covid-19 en España’, només al País Valencià l’alt índex d’infecció de facultatius és també la raó principal. Darrere hi apareix Castella-la Manxa i Galícia. A altres zones, com per exemple Extremadura, Múrcia o les Illes Balears aquest factor va jugar un paper molt poc influent.
A l’Estat les residències són el principal motiu
Al global de l’Estat espanyol, i partint de les dades del període d’ascens de la pandèmia, el factor més rellevant que ha afavorit l’expansió de la Covid-19 ha estat les places en residències. “D’acord amb els informes epidemiològics, les persones de més de setanta anys i les persones en residències han estat les poblacions més afectades i amb els quadres clínics més greus, raó per la qual és lògic que aquest factor hagi estat un dels rellevants”. En concret, l’estudi calcula que l’increment d’una plaça en residència per cada 100 persones de més de setanta anys implica un creixement de risc de coronavirus del 17%.
El segon factor destacat en l’àmbit estatal és el risc de la mobilitat interna amb un 9%. El segueix, amb un 7%, la mobilitat externa procedent de la Comunitat de Madrid. En quart lloc, el treball troba que un creixement del 10% de sanitaris infectats comporta un augment del 6% en el risc d’expandir el coronavirus. Al final de la llista de factors de risc hi ha l’increment de mobilitat procedent d’Euskadi, que va suposar un creixement del 4% per cada 10% d’augment.
Conèixer els factors per aprendre’n
Un dels objectius de l’estudi finançat per l’Institut de Salut Carlos III és “traslladar els coneixements perquè es pugui actuar sobre ells i així reduir la intensitat de l’epidèmia i prevenir ascensos futurs”.
En aquest sentit, i tenint present que un dels factors destacats que ha fet que Catalunya sigui una de les zones més colpejades pel coronavirus és l’alt percentatge de sanitaris infectats, val a dir que el col·lectiu sanitari coincideix que les mesures de protecció actual són molt diferents de les de l’inici de la pandèmia. Els dies en què la manca d’EPIs obligava els sanitaris a reaprofitar-los o a ‘crear-los’ amb material d’oficina –com han reportat a aquest diari– han quedat enrere i el percentatge de personal mèdic infectat ha baixat notablement, també alhora que ha crescut el nombre de testos PCR fets a la població general.
Amb tot, i malgrat l’anunci del govern de contractació personal, bona part del col·lectiu sanitari manté les seves queixes en matèria de finançament econòmic i de condicions laborals. Quant a la manca de personal sanitari, destaca especialment la greu falta de rastrejadors per seguir els casos positius i sospitosos de Covid-19 que ha quedat palesa a Catalunya. Tot plegat, en el marc d’una atenció primària a punt de col·lapsar.
Quant a l’altre factor, el de la mobilitat interna, la Generalitat ha actuat de dues maneres diferents. El brot declarat a Lleida i al conjunt de la comarca del Segrià va portar el govern de Quim Torra a decretar el primer gran confinament perimetral de tot l’Estat en l’etapa de nova normalitat.
Tanmateix, amb els rebrots que s’estan donant a la ciutat de Barcelona i l’àrea metropolitana -especialment la sud-, l’executiu català no ha estat tan restrictiu i, fins al moment, només ha expressat una “recomanació” de limitar les activitats permeses i de no sortir de la regió. Josep Maria Argimon, nou secretari de Salut Pública, va reconèixer dilluns en una roda de premsa que Salut no preveu “cap mesura restrictiva quant a territoris”.
