Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
A un sistema ja tensionat, s’hi afegeix una capa d’exigència creixent: malalties transmissibles, resistència antimicrobiana, reemergència de brots vinculats a desigualtats socials i una mobilitat internacional que accelera la difusió dels riscos. El debat sobre els reptes de salut del nostre temps ja no és si tindrem noves crisis, sinó amb quina capacitat d’anticipació i coordinació hi arribarem.
En aquest context, hi ha una lliçó que el nostre sistema coneix, però que encara no aplica amb la intensitat necessària: invertir en salut abans d’arribar a la malaltia. Parlem de promoció i de prevenció, els dos pilars que la professió infermera ha defensat històricament i que, tanmateix, continuen desatesos. És una opció de política pública, o sostenim un model reactiu que arriba tard i car, o consolidem una arquitectura preventiva que redueix patiment, estalvia costos i millora l’equitat.
Promoció de la salut vol dir crear entorns que facin fàcil allò saludable i dotar d’eines a la ciutadania perquè prengui decisions informades. Des del punt de vista de les infermeres, és el terreny natural de la proximitat: escoltar, educar, connectar serveis i comunitat, fer que l’opció saludable sigui la més accessible. Quan la promoció funciona, es redueixen desigualtats, s’enforteix el capital social i millora la qualitat de vida. Més enllà d’una millora sanitària, és una política de desenvolupament.
Prevenció vol dir identificar riscos abans que esdevinguin problemes, protegir les persones més vulnerables i descarregar els dispositius assistencials. La literatura econòmica de salut ja ho qualificava de falsa economia no invertir en salut pública, amb ROIs al voltant de 14:1 en múltiples intervencions. Les avaluacions internacionals mostren que intervencions orientades a la població tenen impactes sanitaris i econòmics superiors als de l’abordatge tardà. És de sentit comú i, sobretot, és de justícia, ja que la prevenció beneficia qui més ho necessita.
Per nosaltres, les infermeres, la promoció i la prevenció no són eslògans. Demanen governança i continuïtat: objectius clars, finançament estable, indicadors comparables i rendició de comptes. I demanen també aliança intersectorial. Si parlem de resistència antimicrobiana, l’enfocament One Health no és negociable, salut humana, animal i ambiental formen un mateix ecosistema. Si parlem de transmissibles, la vigilància epidemiològica, la vacunació i la comunicació de riscos han de conviure amb polítiques socials que abordin els determinants que amplifiquen els brots.
Aquí la professió infermera aporta tres valors diferencials. Proximitat, perquè és present allà on es generen els resultats en salut; als centres educatius, a les residències, a les empreses. Evidència aplicada, perquè tradueix protocols en pràctiques reals i detecta què funciona i què cal ajustar. Impacte, perquè quan les infermeres lideren programes de promoció i prevenció, el sistema guanya en continuïtat, qualitat i experiència de la persona atesa.
Què cal fer, doncs, per passar del discurs a la concreció? Primer, reordenar prioritats. Dedicar una part creixent de la inversió sanitària a programes de promoció i prevenció amb criteris d’equitat territorial i social. Segon, estabilitzar equips i rols: assegurar temps de cura, lideratge infermer i equips orientats a les necessitats de la població. Tercer, mesurar i explicar: objectius anuals, indicadors públics i avaluacions independents que permetin ajustar el rumb i demostrar el valor creat.
Què guanya la ciutadania? Més anys viscuts amb salut, menys dependència de respostes d’urgència, més confiança en el sistema.
Què guanya el sistema? Menys pressió assistencial innecessària, millor ús de recursos i un cercle virtuós de sostenibilitat.
Què guanya el país? Productivitat, cohesió i capacitat de resposta davant de crisis futures.
Invertir en salut és, en essència, una cultura de corresponsabilitat. Comença als barris i als llocs de feina, continua als centres d’atenció i es consolida en les polítiques públiques. És la cultura que la professió infermera ha practicat des de sempre i que avui el sistema necessita convertir en pedra angular. Si volem un futur més sostenible, no hi ha drecera: promoció i prevenció han de deixar de ser el capítol aspiracional per ser el capítol central. Aquest és el repte pendent. I també és l’oportunitat. Quan tenim cura de la salut abans que la malaltia arribi, hi guanya tothom.
