El doctor Francisco Álvarez té 68 anys i treballa a l’Hospital del Mar de Barcelona com a intensivista, però mai s’havia vist a l’UCI com a pacient. Fa tasques de direcció, formació d’alumnes en pràctiques i control de qualitat de l’assistència de malalts crítics. Va ser el divendres 13 de març quan es va començar a trobar malament a casa i va sospitar que podia tenir Covid. “Vaig tenir la desgràcia d’agafar el virus, soc dels primers casos que van arribar a l’hospital. Dies anteriors havia tingut molta activitat i vaig estar a Madrid com a assessor del Ministeri de Sanitat”. Al principi tenia febre, però els problemes respiratoris el van obligar a ingressar a l’hospital el 23 de març. “La situació a l’hospital era una mica caòtica i jo notava que estava pitjor. Cada 12 hores venia un equip de gent diferent, em vaig trobar la meva dermatòloga i gent amb un nivell de coneixement limitat perquè no teníem tractament per a aquest virus”.
El Francisco coneixia tot el que s’estava prenent i no sabia si funcionaria. Va empitjorar i el van haver de baixar a l’UCI per proporcionar-li oxigen d’alt flux a través d’unes ulleres nasals connectades a una màquina. “Vaig estar de gravetat mitjana, sense necessitat de ventilació mecànica. He reflexionat sobre la meva experiència i la podria dividir en tres etapes. La primera va ser d’acceptació i resignació. Jo em dedico a les infeccions a l’UCI, és el meu tema. Més tard o més d’hora estarem en contacte amb aquest virus i, si no ho passes molt greu, és bo per tenir anticossos. Pensava que, si era com una grip, com passa amb la majoria de casos, en uns set dies faria vida normal. En el moment en què vaig veure que tenia insuficiència respiratòria vaig passar a la segona fase, la de la por. Ja havia vist pacients amb insuficiència respiratòria aguda molt important que acabaven intubats, adormits, sedats i dues o tres setmanes connectats a un respirador. Sortien molt deteriorats. Un cop a l’UCI vaig viure el carinyo de tot el personal d’infermeria i, per això, la tercera etapa és la de la gratitud, per com m’havien tractat de bé”.
El Francisco n’era conscient del que passava al seu voltant perquè, dins de l’UCI, era dels que estaven millor i coneixia l’equip. Com que no hi havia prou sanitaris, una gran part els van reclutar de consultes externes. “Vaig sentir, sobretot a les nits, que estaven plorant, quasi amagats. Em va fer una mica de pena. La gent aguantava, però jo els veia patint moltíssim perquè no estaven acostumats a tractar malalts greus i allà la meitat estaven intubats”.
De la seva experiència els quatre dies que va passar a l’UCI, recorda el moment de l’evacuació de la higiene personal. “És una situació per a la qual no estàs preparat ni acostumat. L’he viscuda tota la vida amb els pacients, però és una cosa que no oblidaré”. En moments així, en què estàs greu, no pots anar al lavabo, no hi ha visites familiars i només esperes en un llit, el detall d’una companya que li va regalar una rajola de xocolata, perquè sabia que li agrada molt, li va fer emocionar. “El menjar a l’hospital no és gaire bo, i aquesta xocolata me la vaig administrar com si fos un tresor”.
Quan el Francisco es va estabilitzar, el van pujar a planta. La pressió assistencial, els seus coneixements mèdics i l’evolució favorable, van fer que als quatre dies demanés marxar a casa i va continuar amb un seguiment hospitalari telefònic. En dues setmanes ja feia vida “quasi normal” i a principis de maig, després d’un mes i mig de baixa, va tornar a la feina. Ara, gairebé sense seqüeles, treballa telemàticament i va a l’hospital com a professor. Confessa que té certa “por” als rebrots, per ell mateix i per l’organització de la docència, davant la possibilitat d’haver de canviar tot el sistema de pràctiques i fer-les online. “A medecina, hem de tenir contacte amb els malalts. Si hem de fer pràctiques online, no és el mateix que tocar el malalt, parlar, deixar-los la història clínica, fer preguntes als estudiants i estimular-los”.
La Sandra Inestal és infermera d’Urgències a l’Hospital Santa Tecla de Tarragona, on treballa des de fa 13 anys. No sap al cent per cent en quin moment es va contagiar, però l’última setmana de març i la primera d’abril van ser especialment complicades. “A Urgències anaven tots els pacients Covid, perquè no hi havia lloc a l’UCI. Eren pacients greus i no pujaven a planta. Els que ens vam contagiar en el meu servei, ho vam fer en aquestes setmanes més fortes a Tarragona”.
El dimarts 7 d’abril la Sandra va notar que s’ofegava. El cap de setmana, que tenia festa, s’havia quedat a casa perquè estava molt cansada i va fer un dia de diarrea, però se li va passar i no ho va relacionar amb Covid. Dilluns va anar a treballar i una companya li va dir que s’estava ofegant mentre pujava les escales, però anava tan atabalada que no li va donar importància. Dimarts, en comunicar el seu estat a l’hospital, li van fer una radiografia i a la placa va sortir que tenia pneumònia, per a la qual va haver d’estar ingressada una setmana.
Em sabia greu donar més feina als meus companys
La Sandra recorda aquells dies amb cert malestar per ocupar un llit en un moment de màxim estrès en què no s’aconseguia controlar el virus i en què les infermeres eren essencials. “A mi em sabia molt de greu que els companys tinguessin molta feina i que jo estigués allà donant-ne més. Al final, però, no donava tanta feina, perquè no vaig necessitar oxigen i era una habitació molt fàcil de portar. I quan em van donar l’alta la sensació era la de: ‘Us deixo aquí penjats i marxo com a mínim un mes’”. A l’habitació, va coincidir amb un company metge a qui també van haver d’ingressar per Covid. Els van preguntar si volien compartir-la i, com que només es podien comunicar amb l’exterior per telèfon, passar aquests dies junts els va ajudar a suportar millor la malaltia.
La Sandra va estar dues setmanes més en aïllament a casa. La primera vegada que va sortir al carrer, després de quasi un mes sense moure’s, va quedar sorpresa. “Va ser una fita caminar. La seqüela que m’havia quedat era que m’ofegava. Fins fa un mes, quan feia esforços, notava com una pressió i un malestar respiratori”.
Va tornar al Santa Tecla el 7 de maig. Reconeix que al començament no era capaç de fer la mateixa activitat a Urgències. “Són moltes hores dempeus amunt i avall. El primer dia de feina va ser fotut, però després va anar molt bé”. Descriu els mesos de març i abril com una convivència amb la por i la tensió. “Era un virus que no coneixia ningú i tot el procediment amb el pacient era bastant nou. Hi havia certa tensió quan arribava el pacient, de ‘ho estic fent bé, m’estic rentant les mans, m’estic posant bé el vestit…’”.
En aquestes circumstàncies, admet que el millor que li va passar va ser no conviure amb ningú. “És més fàcil viure sola a casa: arribar, dutxar-te, rentar la roba i no sortir fins a l’endemà. La gent que té parella, marit, fills o que viu amb els seus pares tenia més por que els que vivim sols”. Saber que durant un temps té anticossos que haurien d’evitar que es contagiï, li fa anar amb més tranquil·litat que els primers mesos de la pandèmia. “Atens el pacient sense aquella pressió prèvia”, assegura. En el seu servei d’urgències, en què hi treballen unes 90 persones, s’han contagiat vuit sanitaris, dels quals quatre han hagut de ser ingressats.
La gran diferència entre abril i octubre és que “en l’època Covid només hi havia Covid. Ara a Urgències tens tota mena de pacients: amb ictus, ossos trencats, mal de panxa, infarts, nens amb mocs… El complicat per a mi és que no saps si el pacient que ve de casa ho té o no ho té perquè no ho té diagnosticat”.
Les xifres
Segons dades del Ministeri de Sanitat, el nombre de professionals sanitaris positius per Covid fins al 7 d’octubre és de 64.845, xifra que suposa el 7,64 per cent del total de contagis, que arriben als 848.324 confirmats per PCR. Catalunya és la comunitat autònoma que acumula més positius, amb 1.999 sanitaris contagiats, seguida de Castella i Lleó (1.571), Comunitat Valenciana (1.489), Castella-la Manxa (1.487) i Madrid (1.458).
