Segurament tots volem que el govern d’Espanya millori el finançament de les comunitats autònomes i els ajuntaments, però aquí també ho podríem fer molt millor. Fer política és prioritzar els recursos, i desgraciadament molts polítics prioritzen per interessos ideològics, interessos econòmics privats, per objectius polítics locals, abans que per satisfer els drets i les necessitats socials que són moltes i desateses.
Catalunya és la penúltima Comunitat Autònoma d’Espanya en despesa sanitària pública per habitant, aquí ens gastem (any 2019) 1.173 euros per càpita, la mitja espanyola és de 1.327, però el País Basc en gasta 1.731, Astúries 1.727 i Navarra 1.671. L’última és Andalusia amb 1.164 i aquests 558 euros per persona que tenen de menys respecte el País Basc (un 32% menys) no són perquè al País Basc estiguin més malalts.
Aquesta situació de penúria pressupostaria amb les seves conseqüències en l’augment de la precarietat laboral del personal sanitari, el tancament de serveis, la no reposició i manteniment de les instal·lacions i utillatge, ha comportat l’agreujament de l’accessibilitat als serveis sanitaris: demores a les urgències i llistes d’espera (increments de 2018 a 2019) per visita (un 10% més en un any), per proves diagnòstiques (increment del 26%) i per intervencions quirúrgiques (un 7% mes). És a dir, mala qualitat, almenys percebuda i coneguda, en el funcionament del Sistema de Salut.
Aquesta situació comporta que, en degradar-se la qualitat del Sistema públic, la gent que pot, està desertant en part d’aquest Sistema (que el volíem Universal). La patronal de mútues privades dóna unes xifres de l’augment d’afiliació a mutualitat des del 2008 al 2018 a Catalunya del 6,6. La mitjana d’Espanya ha estat un augment del 2,8, mentre que al País Basc (el que millor finança la pública) l’augment a mútues ha estat només de l’1,4.
A més de dir que els altres no ens paguen, hauríem d’analitzar en què ens gastem nosaltres els pressupostos que tenim, i en fer-ho, a més d’altres disbarats, veiem que tenint un Sistema de Salut poc eficient i que gasta molt en llocs que no hauria de gastar i poc en els que aniria millor posar els recursos per prevenir i promocionar la salut. Gastem molt i amb poca eficiència a final de canonada. Tractant la malaltia un cop ja instaurada. A part d’invertir en salut posant recursos en el que determina la salut (educació, alimentació sana, habitatge, atur, contaminació, desigualtats de gènere, econòmiques, etc.), caldrà redistribuir els recursos sanitaris propis allà on siguin més útils i cost efectius per la Salut (i no pel negoci d’uns quants).
Gastem sobretot en hospitals (més de 50% del pressupost de salut) i en fàrmacs (quasi un 30%) mentre que l’Atenció Primària i Comunitària està en un 14% i no ha recuperat el personal ni els recursos. Una primària que és més eficient per la salut (pel seu treball comunitari i de prevenció a més per la resolució del 85% dels problemes) i tenim uns hospitals que estan encara amb l’estructura, el model d’organització i les tasques de fa 30 anys, mentre que les patologies i els pacients han canviat molt. Als hospitals d’avui caldrà treure greix i potenciar la seva musculatura, i tot allò que pot fer l’Atenció Primària amb més recursos deixar-ho de fer a l’hospital. En fàrmacs (amb el capital hem topat) caldran polítiques valentes de planificació, regulació i gestió, que n’hi ha.
Amb aquesta redistribució de recursos dins del mateix Sistema sanitari, a més del que han de venir de fora, podrem millora en qualitat, satisfacció de professionals i pacients i en sostenibilitat i no anar perden la nostra joia de Serveis de Salut.
