Gemma Tarafa Orpinell es va llicenciar en biologia per la Universitat de Barcelona i es va doctorar en Biologia Molecular també per la mateixa universitat. Les seves publicacions s’han centrat en temes de salut i desigualtat i, al llarg de la seva trajectòria, ha treballat com a investigadora postdoctoral a la Universitat Yale, a l’Institut Català d’Oncologia, i al Grup de Recerca sobre Desigualtat en Salut de la Universitat Pompeu Fabra entre d’altres. Des de les eleccions municipals del 2019 és regidora de Salut, Envelliment i Cures de l’Ajuntament de Barcelona, al mandat anterior era Comissionada de Salut. Tarafa considera que una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures. «Les cures, en general, sempre han sigut invisibles. Ara s’han evidenciat molt més. Cal que la societat reconegui les cures, remunerades i no remunerades. Cada vegada tindran més importància, en una societat que envelleix a marxes forçades», argumenta.
En termes generals, com veu la situació actual de la pandèmia i les perspectives per les pròximes setmanes?
Penso que estem en un punt clau. Les xifres de contagis van augmentant i tenim indicadors molt directes, com és el de la presència de persones ingressades a UCI i hospitalitzacions, que també van en augment, alhora que la velocitat en el procés de vacunació no avança a la velocitat que ho hauria de fer. És clau augmentar el ritme de les vacunacions. El problema greu, però, és que la producció i distribució de les vacunes a escala mundial són limitades, i per tant, crec que en aquest punt és importantíssim l’alliberament de les patents, que són les que ens limiten aquesta distribució. Ara és el moment de fer-ho. Si no, no podrem augmentar la velocitat de la vacunació. I com a problema de salut pública que és la pandèmia de la Covid-19, cal vacunar a tota la població del mon ; perquè si no estem tots vacunats, la malaltia se seguirà estenent . No n’hi ha prou en vacunar els països del nord, també cal vacunar als països de l’hemisferi sud. Per a situacions excepcionals, calen mesures excepcionals.
En el moment actual cal ser molt empàtic amb la població. Vivim una situació de fatiga pandèmica, anímicament complicada i, per tant, cal comunicar amb coherència i pedagogia i cal que les mesures que es posen sobre la taula siguin adequades i ben explicades.
Són adequades les restriccions actuals?
Fa pocs dies ens vam reunir amb la consellera Alba Vergés i la consellera Meritxell Bu dó i els hi vam dir que nosaltres creiem que a Barcelona cal confinament metropolità i no comarcal. No posem en qüestió el fet que calguin mesures, coneixem la situació actual. El que sí que posem en qüestió és la tipologia de la restricció perimetral per comarques. Barcelona és una de les ciutats més denses d’Europa i, per evitar aglomeracions, veuríem molt més adequada una restricció d’un perímetre més ampli, és a dir, un confinament de l’àrea metropolitana.
Com han afectat les retallades dels darrers anys en la gestió de la pandèmia? Com cal reforçar el sistema sanitari?
Aquesta pandèmia ens ha ensenyat moltes coses. Ha fet visibles problemàtiques que ja hi eren, i les ha mostrat amb més força. També n’ha fet aparèixer de noves. Tenim un sistema sanitari que va partir unes fortíssimes retallades l’any 2011, i encara a dia d’avui no s’han recuperat en la seva totalitat el nombre de professionals d’Atenció Primària, o llits d’hospital. Un altre tema és que destinem a la salut pública només un 2% del total del pressupost en salut. La pandèmia ens ha demostrat que la prevenció, és a dir, la part prèvia al tractament de la malaltia, és clau, i ens ha ensenyat que cal reforçar molt determinades àrees del sistema sociosanitari. Un exemple és el que va passar durant la primera onada amb les residències. Tenim clarament un model residencial fallit, al qual ja se sabia abans de la pandèmia i no es va abordar, que se li ha de donar la volta com un mitjó. Ara cal que s’abordi sobretot des d’allà on hi ha la competència per fer-ho.
Certament, una pandèmia com aquesta és molt complexa de gestionar, d’entrada no ens hem de cansar de donar gràcies als professionals que ha lidiat amb aquesta situació sense precedents i també vull destacar dos aspectes sobre com ha funcionat la gestió de la pandèmia. D’una banda, hem après que anticipar-se en un procés com aquest és clau, i en molts aspectes no hi ha hagut prou anticipació. Per altra banda, les mancances estructurals de les quals parlàvem, derivades de les retallades i del mateix model sanitari, no han ajudat en l’abordatge de la pandèmia. Cal replantejar molts aspectes del nostre sistema sanitari. Però això no ho dic des de la crítica; ho dic des d’una visió constructiva. Hem de prendre nota de què ha fallat i fer nous canvis en profunditat en el sistema. Ara tenim una finestra d’oportunitat per fer aquests canvis, i cal aprofitar-la. Com a societat, no podem permetre’ns no aprofitar aquesta d’oportunitat.
Tenim un model molt hospitalocèntric i, tot i que els hospitals fan una feina importantíssima, cal dimensionar bé el sistema, posant més l’accent en altres parts del sistema sanitari, com l’atenció primària, la salut mental, i en les cures, els serveis d’atenció a la persona. I hi ha serveis privatitzats com la rehabilitació que pràcticament no s’avaluen i que serien molt més eficients si s’integressin en la gestió pública i als CAP.
La pandèmia ens ha demostrat que la prevenció és clau i ens ha ensenyat que cal reforçar molt determinades àrees del sistema sanitari, com la salut pública i l’atenció primària
Què pot fer l’Ajuntament per potenciar el sistema sanitari, tenint en compte les competències limitades que té al respecte?
Pot fer i fa moltes coses. Com a Ajuntament hem intentat acompanyar l’atenció primària, que creiem que ha de ser el cor del sistema. La primària té unes grans limitacions de professionals i espais. Des de l’Ajuntament, hem ajudat a suplir la necessitat provisional d’espais fer les ampliacions necessàries dels CAP per poder mantenir circuits nets i bruts A més, vam posar a disposició 45 espais de suport per fer la vacunació de la grip, i ara també la de la Covid. També hem posat a disposició solars per poder construir un nombre no menor dels centres que cal ampliar. En aquest sentit, hem pogut ajudar a dimensionar millor la primària pel que fa, sobretot, a l’espai físic. A la primera onada, vam oferir grans equipaments esportius per fer-hi ampliacions hospitalàries, que van permetre fer créixer el sistema amb 550 llits, que no són pocs. Nosaltres tenim la capacitat també d’incidir en el Consorci Sanitari de Barcelona, tot i que la Generalitat hi té la majoria i determina el pressupost dels contractes del CatSalut, i allà insistim que cal augmentar el pressupost de la primària fins a arribar a un 25% del total del pressupost de salut. Però no només és un problema pressupostari. Quan em refereixo que cal replantejar-se algunes qüestions, em refereixo també al mateix model que tenim. Intentem incidir en tenir una mirada més oberta, d’un sistema més accessible, públic i universal i amb una avaluació més rigorosa de totes les línies
Quines altres accions han dut a terme?
Des de l’Ajuntament de Barcelona, encara que no tenim moltes competències en matèria de salut, estem aprofitant totes les escletxes que ens permet la normativa i les nostres competències i la carta municipal. Treballem en la promoció i prevenció de la salut a través de l’Agència de Salut Pública de Barcelona. Aquí, per exemple, hem treballat nombrosos aspectes de salut comunitària en vint-i-cinc dels barris de menor nivell socioeconòmic . També hem fet una passa molt important pel que fa a la salut bucodental, creant un dentista municipal per a persones vulnerables, que ha atès més de 15.000 visites de persones sense recursos. Cal tenir en compte que més d’un 12% de la població no va mai al dentista per raons econòmiques, perquè no s’ho pot permetre. Creiem que la salut bucodental hauria de ser una salut de primera i per a tothom, i hauria d’estar recollida, al 100%, en la nostra cartera de serveis. Vam presentar al Parlament una llei en aquest sentit que permetria avançar en aquest aspecte. Mentrestant, hem obert aquest primer dentista per a persones vulnerables, i també un segon per infants, i estem treballant en un dentista per tothom.
Tenim una crisi de salut mental? Com es pretén potenciar els serveis de suport psicològic a la ciutadania?
Completament. Després d’una crisi sanitària com aquesta apareix una crisi social, una crisi econòmica, i també una crisi de benestar emocional o de salut mental, que també és molt important i que tot just ara comença a emergir. La pandèmia ens ensenya també el nostre model sanitari no està preparat per abordar una situació de salut mental com aquesta.
Barcelona és la primera ciutat en tot l’Estat que té un pla de salut mental, que l’hem construït i l’estem treballant amb tots els agents de la ciutat , juntament amb altres administracions, i hem avançat en aquesta mirada de la salut mental comunitària. Uns exemple o model d’aquesta orientació comunitària són els Konsulta’m, que són serveis gratuïts per a joves entre 12 i 22 anys als quals se’ls ofereix acompanyament psicològic, sense cita prèvia. Són serveis que hem instaurat en la comunitat, que hem posat en centres de joves, amb la màxima proximitat. El Pla de salut mental s’ha reforçat durant la crisi Covid amb mesures de xoc i extraordinàries conscients de la crisi de benestar emocional que estava suposant. Durant la pandèmia hem doblat el nombre de punts a la ciutat fins a completar una xarxa de 11 punts. Aquest any hem augmentat, respecte de l’any anterior, en un 138% la presència de joves en aquests espais. També hem posat en marxa a Barcelona un telèfon de prevenció del suïcidi (900 925 555)
En els seus informes, l’Agència de Salut Pública de Barcelona parla de les desigualtats socials, econòmiques i de gènere amb relació a les dues primeres onades de la pandèmia. Com ho valora?
És clar que la crisi sanitària ha accentuat les desigualtats que ja existien, aquí i arreu. On un viu i com hi viu és clau; el codi postal té molt més pes que el codi genètic. Viure en una ciutat amuntegada, contaminada, duent una mala alimentació… impacta en la salut. Durant la pandèmia, hem pogut observar que hi ha més contagis en aquelles zones amb pitjors indicadors socioeconòmics, i això s’explica bàsicament per tres causes. En primer lloc, no és el mateix confinar-se en un pis de 150 metres quadrats amb terrassa que en un pis de 30 o de 50 metres quadrats. Aquest és un dels principals elements que fa que en una zona determinada hi hagi més contagis que en una altra. Un segon element és que en zones amb pitjors indicadors socioeconòmics, moltes de les persones que hi viuen treballen normalment en feines que no permeten fer teletreball i, per tant, estan més exposats al virus. La tercera causa és que sabem que les persones amb pitjors indicadors socioeconòmics també tenen més patologies cròniques a causa de la seva mateixa situació vital i, per tant, tenen més risc de patir afectacions més greus amb relació a la Covid.
El que tot això evidencia és que veiem més desigualtats i que la pandèmia no ha afectat per igual a totes les zones de la ciutat. D’altra banda, malgrat el gènere ha estat molt invisibilitzat en aquesta pandèmia, cal recordar que les dones són les responsables de les cures, tant en el treball fora de casa ja que són la majoria de professionals sanitàries i socials, com en la cura de les persones de la llar. Per aquest fet tenen un risc d’infectar-se important. Ara bé, els homes, quan emmalalteixen, tenen la malaltia en forma més greu, amb més probabilitats de ser hospitalitzats o morts. Això està relacionat amb les patologies cròniques que són més freqüents en els homes com per exemple les malalties respiratòries que estan relacionades amb la Covid-19.
Quins són els barris que més preocupen?
En aquest moment, el nombre més gran de contagis el tenim a Nou Barris, però la situació ha anat oscil·lant; també hem tingut una gran incidència a Ciutat Vella i en algunes zones del barri de Sants. És molt important que treballem amb dades a la mà. Malgrat en aquesta pandèmia sovint hi ha hagut un ball de dades, el web de l’Agència de Salut Pública de Barcelona ha ofert dades diàries i també per edat, sexe, barri i nivell socioeconòmic que ens han ajudat a prendre decisions lligades al control de la malaltia i també a les conseqüències de les mateixes.
Quan es fan polítiques d’ocupació, d’habitatge o de millora de l’espai urbà, es treballa sobre els determinants socials i les inequitats sanitàries. També quan es fa possible que les persones amb menys recursos puguin anar al dentista o al psicòleg
En termes generals, com es poden abordar des del nivell municipal els determinants socials de la salut i les inequitats sanitàries?
Quan un Ajuntament fa polítiques d’ocupació treballa sobre els determinants socials de la salut, ja que les dades indiquen que les persones amb més de dos anys d’atur tenen tres vegades més de risc de patir un problema de salut mental. També quan fem polítiques d’habitatge o de millora de l’espai urbà treballem per abordar els determinants socials. En els últims quatre anys, hem fet una aposta molt important per l’habitatge públic, construint-ne més que durant els darrers vint anys, fet que tindrà un impacte sobre la salut dels veïns i veïnes de la ciutat. Durant la pandèmia, hem generat 700 places per a persones sense llar, sumades a les 2.200 que ja tenia la ciutat, en comparació amb les 180 que hi ha a la resta de Catalunya. Hi ha temes que han de ser país, i aquest n’és un.
Quan es fa possible com Ajuntament que les persones amb menys recursos puguin anar al dentista o fem més accessible el suport psicològic també estem treballant per l’equitat sanitària. Des de l’Ajuntament, tenim també un fons d’ajut per aquelles persones que no es poden pagar els fàrmacs. Creiem que s’ha d’eliminar el copagament per rendes baixes, ja que moltes famílies no se’l poden permetre. Potenciar la salut comunitària també és una manera molt clara de treballar per l’equitat sanitària, entre d’altres.
Durant la pandèmia, l’Ajuntament de Barcelona ha activat 300 informadors que han anat a peu de carrer en aquells barris on preocupava més el nombre de contagis. Entre els mesos de març i abril vam activar un Programa Municipal de Suport a les Quarantenes, que ha permès a les persones que estan soles i hagin d’aïllar-se fer-los-hi arribar una cistella amb aliments, llençar els seus residus o treure a passejar la seva mascota. Hem acompanyat aquestes persones amb una sèrie de serveis. Per exemple, si en un pis de 30 o 50 metres quadrats hi viuen sis persones i una d’elles s’ha d’aïllar, cal garantir que aquesta persona pugui fer l’aïllament en un hotel salut , o portar el que necessita a casa seva per evitar el contagi de la seva família o convivents.
En paral·lel a les crisis sanitària i social hi ha la climàtica. El medi ambient i la contaminació van millorar durant el confinament, però ja hem tornat a la situació anterior. Quines iniciatives té previst l’Ajuntament? La pandèmia pot ser una finestra d’oportunitat?
Sí, sens dubte la pandèmia és una finestra d’oportunitat en aquest sentit. Durant els mesos de confinament, , tenim dades que ens mostren que la contaminació de l’aire es va reduir a menys de la meitat. Per exemple, el NO2 va passar de 37,8 μg/m3 abans de la pandèmia a 16,8 μg/m3 durant l’estat d’alarma. Els veïns et deien que una de les poques coses positives era veure una ciutat amb un aire net i sense soroll. Cal recordar que aconseguíssim mantenir els nivells de contaminació que l’Organització Mundial de la Salut considera acceptables per la salut , evitaríem 1000 morts a la ciutat de Barcelona cada any. És una xifra molt important. La contaminació també fa augmentar els casos d’asma i altres malalties respiratòries i de càncers. Només per això, val la pena abordar amb contundència aquesta problemàtica. Nosaltres hem engegat moltes iniciatives. Per exemple, hem impulsat la zona de baixes emissions, la ‘Superilla Barcelona’, hem augmentat moltíssim els carrils bici i també hem engegat el pla ‘Protegim les escoles’. D’aquesta manera, l’any 2023 al voltant de 200 escoles tindran alguna actuació per protegir i pacificar aquests espais, perquè un dels grups de població on més preocupa l’exposició a la contaminació són els infants.
Durant la pandèmia, hem impulsat la iniciativa ‘Obrim Carrers’, tallant diversos carrers perquè la ciutadania pugui gaudir amb tranquil·litat d’aquests espais. També hem posat noves tarifes al transport, perquè quan fem un abordatge per reduir el nombre de cotxes és fonamental potenciar el transport públic. Aquesta són mesures que han vingut per quedar-se. La crisi ambiental ja la teníem amb molta contundència abans d’aquesta crisi sanitària i hem de seguir treballant per fer-hi front. Barcelona ha de ser una ciutat més saludable.
Els serveis socials assistencials estan desbordats? Hi ha el nombre de treballadors socials necessaris?
Segurament mai es fa prou, però totes aquelles persones que han sol·licitat acompanyament a serveis socials n’han tingut. Malgrat que amb la pandèmia hi ha hagut un escut social històric, que no havíem tingut el 2008, amb mesures com l’ingrés mínim vital, els ERTO i un total de 46,6 milions d’euros en ajuts atorgats des de serveis socials, les conseqüències de la crisi social i econòmica s’han fet paleses. Un 32% de les persones ateses als serveis socials durant la pandèmia -de les quals un 64% són dones- no hi havien anat mai. Els serveis socials han fet una feina excepcional, perquè la crisi social i econòmica que vivim és d’una gran magnitud. Pel que fa a l’augment de les plantilles, ho estem treballant amb la Generalitat, que és l’administració responsable del contracte programa . Insistim amb contundència en què cal augmentar les ràtios de treballadors dels serveis socials, perquè la situació ho requereix.
Quan aplaudim normalment ho fem als serveis sanitaris, però els serveis socials també han fet una feina excepcional. Els aplaudiments s’haurien de fer extensius a les treballadores dels serveis socials, a les treballadores de la neteja i de la llar, a aquelles persones que han tingut cura d’algú perquè una altra persona pugui anar a treballar. També a les iniciatives veïnals que han arribat allà on els veïns no arribaven a anar a serveis socials. Els aplaudiments s’haurien de fer extensius a les cures, en el sentit ampli.
Una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures, que cada vegada en tindrà més, en una societat que envelleix a marxes forçades.
S’han revalorat les cures amb la pandèmia?
Sí, molt. Les cures, en general, sempre han sigut invisibles. Ara s’han evidenciat molt més, tot i que encara falta molta visibilització. Cal que la societat reconegui les cures, remunerades i no remunerades, les cures en majúscules. En relació a les cures renumerades cal dir que durant el confinament i la pandèmia a l final, quan tothom estava tancat a casa, qui sostenia els serveis eren els treballadors de les cures, en el sentit ampli. Les treballadores que ajuden a una persona gran o amb dependència, per exemple, eren l’única persona que aquesta persona veia durant setmanes. Per tant, feien una funció que anava molt més enllà de les tasques que tenen marcades, eren la seva finestra al món. Les cures que han fet en el sentit emocional han sigut extraordinàries. I han sigut feines sempre molt invisibles. Crec que una de les lliçons més importants que podem extreure de la pandèmia és la importància que té el treball de les cures, que cada vegada en tindrà més, en una societat que envelleix a marxes forçades. A més, curem sempre, al llarg de tota la vida,no només en les edats avançades . És molt important posar les cures en valor, i això vol dir acompanyar-les bé, tant des de la societat com des de les administracions.
A la ciutat tenim l’espai ‘Barcelona Cuida’, que és un centre destinat a les persones cuidadores familiars o informals de: persones amb dependència, diversitat funcional, trastorn o malaltia, infants i joves, gent gran; treballadores de la llar i les cures; professionals de les entitats i de serveis de l’Administració; i persones receptores de cures que volen planificar l’atenció que desitgen rebre en moments de pèrdua d’autonomia i procés d’envelliment. Servei que acompanya a aquelles persones a nivell emocional, laboral i jurídic.
Seguint en aquesta línia, parlem del Servei d’Atenció Domiciliària (SAD). L’Ajuntament de Barcelona va anunciar la seva municipalització el maig del 2019. Quins impediments van trobar? Quines iniciatives han dut a terme per millorar el servei?
El SAD és el segon contracte més important que té l’Ajuntament, després del de la neteja. Estem parlant d’unes 5.000 treballadores. En aquell moment la proposta la vam fer. Tenim 4 lots que són gestionats per diferents empreses i nosaltres vam proposar que una d’elles fos una encomana a una entitat pública. Tanmateix, els serveis jurídics de l’Ajuntament no van considerar que hi havia garanties jurídiques tenint en compte els canvis legislatius i normatius per fer-ho, malgrat que la voluntat política hi era. La nostra proposta continua sobre la taula, perquè sense una garantia jurídica no la podem tirar endavant. Ara, el que hem fet és activar un ‘lot control’, una eina nova que no teníem abans. Aquesta eina farà que els gestors del servei hagin de complir unes condicions, i si no ho fan, nosaltres tindrem capacitat per sancionar-los. Per tant, farem inspeccions per veure com funciona el servei i recollirem les demandes i queixes de les treballadores i els usuaris. En un servei tan important com aquest, hem de poder garantir que s’estigui duent a terme totes aquestes qüestions claus per millorar les condicions de les treballadores i usuaris que han fixat el plec de licitació
El SAD és un sector altament precaritzat i feminitzat. El conveni salarial és en l’àmbit català i, en aquest sentit, tenim les mans lligades. El nou conveni suposa un augment salarial d’un 14% en els pròxims quatre anys. Vam ser el primer Ajuntament a reconèixer el primer conveni col·lectiu català entenent que era un marc imprescindible per la introducció de millores laborals. Això ho hem incorporat a la nova licitació. També hi apareixen nous perfils, com el del terapeuta ocupacional, que es requereix en determinats casos més complexes. Una de les qüestions que hem establert d’obligat compliment és que es puguin fer jornades completes i que les treballadores tinguin una major formació. A més, hem establert que s’avanci cap a un nou model organitzatiu del servei, on 10 o 15 treballadores atenguin un màxim de 60 usuaris. Els gestors han de complir aquestes indicacions. Si no és així, obrirem un expedient sancionador i, en última instància, retirarem el lot al gestor. Hem treballat molt per poder abordar millor aquest servei i aquest lot control ens ha d’ajudar que això sigui així.
Hem de treballar a marxes forçades en quin model d’envelliment digne volem pel nostre país i la nostra ciutat. La residència és un model que és vàlid per persones amb graus de dependència alts, però per la resta hem de trobar un model més adequat.
La pandèmia ha evidenciat que el model actual a les residències no funciona correctament. Malgrat que l’Ajuntament no té competències en aquest àmbit, quins aspectes creuen què cal millorar? Com garantir un envelliment digne?
Ja teníem indicadors que el model residencial actual no és un bon model per a garantir un envelliment digne de tota la població, en una ciutat que el 2030 tindrà gairebé un 30% de persones majors de 65 anys. Hem de treballar a marxes forçades en quin model d’envelliment digne volem pel nostre país i la nostra ciutat. La residència és un model que és vàlid per aquelles persones amb graus de dependència alts, però per la resta de persones hem de trobar un model més adequat. Així com hem d’avaluar com s’ha gestionat la crisi sanitària des del sistema públic català, s’ha d’avaluar com s’ha gestionat la crisi de les residències. I aquí hem de fer una reflexió sobre quin model volem, és de vital importància. Per això, hem demanat a la Generalitat constituir un espai mixt per poder abordar aquest tema. Hem de caminar de manera coordinada i organitzada per construir un model d’envelliment digne. Per fer que aquestes persones, que s’han deixat la pell durant tota la seva vida per construir aquest pais, tinguin un final de vida digne.
Totes les enquestes i baròmetres ens diuen que la gent, en general, vol envellir a casa seva. Això no tothom ho podrà fer, a causa de la seva situació de dependència o complexitat, però una gran majoria ho ha de poder fer. És important establir quin control i paper ha de tenir la Generalitat en les residències. Fins ara, l’atenció primària no entrava dins les residències i, de moment, aquest canvi ha vingut per quedar-se. Cal entendre que les persones que entren en una residència no deixen de ser usuaris de la primària.
A Barcelona hem impulsat iniciatives com els habitatges amb serveis, que són habitatges públics on les persones grans que van a viure paguen un lloguer molt baix, tenen uns espais comunitaris dins el bloc de pisos i disposen de serveis de l’institut municipal de serveis socials, ja sigui més en la part emocional com la motriu. Aquest és un model on la gent gran no envelleix sola, sinó que ho fa acompanyada d’altres persones. Tenim més de 1.300 persones que viuen en serveis com aquests i, a finals de mandat, en tindrem 500 més. És un model que, òbviament, no resol tota la problemàtica que hi ha amb les residències, però és una iniciativa important. Igual que ho és també el SAD o l’atenció domiciliària que fan els centres d’atenció primària o les residències, per aquelles persones amb un grau de dependència elevat.
A Barcelona hi ha molta gent gran que viu sola. Com ha afectat la pandèmia a aquestes persones? Quines iniciatives s’han dut a terme des de l’Ajuntament per atendre-les?
La gent gran ha patit horrors amb aquesta pandèmia. Hi ha moltes persones grans a la ciutat que viuen soles, i nosaltres, des de l’Ajuntament, hem intentat estar a prop d’elles i acompanyar-les. A Barcelona hi ha 100.000 persones que utilitzen el servei de teleassistència, però també n’hi ha 70.000 que no tenen cap servei municipal ni cap mena de vincle (persones d’entre 70-84 anys). A aquestes 70.000 persones les estem trucant totes, una a una, per preguntar-los-hi com estan i explicar-los-hi tots els serveis públics que hi ha. Hem d’arribar a tots els racons de la ciutat, perquè tenir un servei municipal fa que tinguin xarxa. Per això, és essencial detectar les necessitats que tenen les persones grans i, en aquest sentit, aquestes trucades ens ajuden molt a fer-ne una radiografia actualitzada.
