Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Fa anys les informacions mediàtiques sobre suïcidis eren pràcticament inexistents; sempre ha estat un tema difícil i sensible de tractar i resultava més fàcil silenciar-lo. Recentment, però, s’ha produït un canvi de sensibilitat i el suïcidi ha deixat de ser un tabú per als mitjans de comunicació. Tothom coincideix en què el silenci no és la solució. Però, com podem elaborar una informació curosa i responsable sobre aquest tema? Per donar resposta a aquesta pregunta, el CIC i el Col·legi de Periodistes van organitzar ahir una jornada de reflexió –amb la col·laboració d’entitats, comunicadors i supervivents– amb l’objectiu d’analitzar el tractament periodístic que es fa sobre el suïcidi i proposar una actualització del codi deontològic en el proper Congrés de Periodistes de Catalunya que tindrà lloc els propers 7 i 8 de novembre al Caixafòrum de Barcelona.
La jornada es va iniciar amb la presentació de l’estudi de recerca Com informar sobre el suïcidi? Estat de la qüestió i recomanacions deontològiques per a periodistes, liderat per la professora universitària i periodista Rebeca Pardo, en el qual s’analitzen 55 codis deontològics d’arreu del món. L’informe recull que la majoria de codis no mencionen la paraula “suïcidi”, i se centra en tres que sí que el tracten amb profunditat. Per a dur a terme aquest estudi també s’han consultat nombroses guies, documents i recomanacions realitzades per diferents associacions i entitats sensibilitzades amb el suïcidi, que ja suposa la primera causa de mort no natural a Catalunya. El document alerta dels riscos que suposa caure en sensacionalismes, donar massa detalls o banalitzar els casos; també explica terminologia necessària: l’efecte Werther o el celebrity-suicide effect, que s’utilitza per explicar l’augment de temptatives i morts per suïcidi degut a l’efecte mimètic que provoca la mort per suïcidi d’una persona famosa, o l’efecte Papageno, que és com s’anomena l’impacte positiu i de prevenció que poden tenir els mitjans de comunicació. D’altra banda, Pardo també proposa incloure en el codi deontològic un annexe dedicat al tractament del suïcidi que serveixi de pauta i sigui una ajuda per als periodistes.
Comunicació i prevenció
Seguidament es va donar pas a una taula rodona –Com informem del suïcidi en el context de la salut mental– amb diversos experts. Entre ells, el periodista Fidel Masreal, qui va considerar que “cada vegada informem més i millor sobre el suïcidi”, però hi haurà ocasions en les que “entraran en debat dos principis: el del periodisme, regulat en el codi deontològic, i els principis legítims i necessaris de les entitats d’aquest i d’altres sectors que no sempre coincidiran, perquè hi ha molts matisos”. Per la seva banda, Ariadna Rogero, responsable de premsa i activisme a l’ONG per la salut mental Obertament, va apuntar que “cal perdre la por a parlar del suïcidi però no se li pot perdre el respecte”. El suïcidi és “un problema de salut pública que es pot prevenir i els mitjans de comunicació han de ser aliats en aquesta prevenció”, va afegir. En aquesta línia també es va posicionar el director de Salut Mental del Parc Taulí Sabadell i professor de psiquiatria Diego J Palao Vidal, qui es va mostrar convençut que els mitjans “poden ajudar a canviar la idea social que el suïcidi és un problema personal” i els va definir com “el quart pilar per a la prevenció del suïcidi”.
Clara Rubio, presidenta de l’Associació Catalana per la Prevenció del Suïcidi va introduïr el concepte del “pes de la culpa” que moltes vegades tenen les notícies i va instar els comunicadors i periodistes a “donar una visió més positiva de la vida” i a tractar els continguts sobre el suïcidi amb la responsabilitat i la profunditat que requereixen. Per últim, Anna Robert, psicòloga clínica i responsable de formació al sindicat mèdic Metges de Catalunya, va centrar el debat en la perspectiva de gènere, destacant que “hi ha moltes noies joves que intenten suïcidar-se, que demanen ajuda, mentre que els homes se suïciden directament”.
La jornada va acollir algunes intervencions més per part d’entitats i supervivents, que van aportar el seu testimoni i van enriquir aquesta reflexió sobre quina és la millor manera d’informar sobre el suïcidi. El periodisme ha passat de silenciar el suïcidi a parlar-ne. El pas següent és fer-ho bé per ajudar a trencar l’estigma que encara envolta aquest greu problema de salut pública.
