Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Quin és el punt de trobada entre ecologisme i psicoanàlisi?
L’ecologisme es preocupa per un gran problema que afecta el conjunt de la humanitat i hi proposa solucions, molt diverses i que tenen contextos i horitzons ideològics també molt diversos. Proposa, en tots els casos, actuar per canviar la realitat, en la convicció que això és possible. L’objecte de la psicoanàlisi és la clínica del subjecte, però també s’interessa per allò que Freud va anomenar “el malestar en la civilització”, i que és conseqüència de la tensió entre les exigències de la pulsió i els límits que la civilització els hi imposa. Aquest malestar es manifesta en tota una sèrie de símptomes socials, col·lectius, en tota una sèrie de fenòmens en els que emergeixen les pulsions, bàsicament destructives: les guerres, per descomptat, però també el racisme, la violència de gènere i, en general, l’odi a l’altre que es manifesta també per qüestions socials, de classe, religioses, etc. Però també en moltes manifestacions de la delinqüència, que sempre implica un grau més o menys gran de un dany infringit a l’altre o, fins i tot, en les conductes autodestructives o suïcides, en les que el subjecte és, a l’hora, l’agressor i la víctima. Per a Freud, el fonament de tots aquests fenòmens és allò que va anomenar pulsió de mort. Podríem pensar que el canvi climàtic és un símptoma de la civilització en la mesura en que, com en les addiccions, neguem el problema i no renunciem a una sèrie de satisfaccions que tenen un efecte fortament destructiu –la degradació del nostre entorn físic i biològic– i autodestructiu, en la mesura que aquesta degradació afecta a la salut i la vida. Jo crec que el canvi climàtic i la crisi ecològica global formen part de les manifestacions d’aquesta pulsió de mort. El canvi climàtic és un fenomen d’una gran complexitat, que té nombroses capes, i no dic que la pulsió de mort en sigui l’única causa, però sí crec que hi juga un paper important. En aquest sentit –és una opinió personal, no puc parlar en nom de la psicoanàlisi– crec que hi pot haver un punt de trobada entre l’ecologisme i la psicoanàlisi, de la mateixa manera que el saber de la psicoanàlisi ha dialogat i ha aportat elements al pensament polític, sociològic, social, etc.
Què pot aportat la psicoanàlisi a la lluita contra el canvi climàtic i els seus efectes?
En la línia del que deia abans, crec que podria contribuir a que, individual i col·lectivament, deixem de negar el canvi climàtic i els seus efectes. Ho neguem també perquè l’horitzó al que ens confronten és molt angoixant, i les persones tendim a ignorar intensament allò que ens amenaça. Això no és només un problema de manca d’informació, del paper dels mitjans de comunicació o de l’acció del negacionisme –que és molt gran i compta amb molts mitjans– sinó que també és un efecte d’aquest ignorar activament un problema angoixant. Penso, per tant, que en aquest punt la psicoanàlisis podria aportar alguna cosa per anar a la contra d’aquest “no voler saber”.
Lamenta que els psicoanalistes s’hagin preocupat poc per la qüestió climàtica. A què ho atribueix?
Els psicoanalistes ens ocupem, i molt, del treball clínic, de la pràctica de la psicoanàlisi, tant en institucions com en la consulta privada; de la formació dels nous analistes, fem docència, supervisions, etc. El psicoanalista francès Jacques Lacan va afirmar en nombroses ocasions que –a més i per tal d’estar a l’alçada d’aquesta feina– els analistes havíem d’estar atents a allò contemporani, a la manera en que cada època condiciona i marca la subjectivitat de les persones. Per tant, molts psicoanalistes ens interessem també per qüestions culturals, socials o polítiques, sovint des de la perspectiva del malestar en la civilització. Aleshores, el fet que fins ara ens haguem ocupat tant poc d’aquest problema tant greu segurament respon a que, com gairebé tothom, els psicoanalistes hem preferit, majoritàriament, mirar cap a una altra banda, relegar a un segon pla aquesta qüestió. Gustavo Dessal, un col·lega que també ha reflexionat i escrit sobre el tema va publicar un article en el qual, adreçant-se als psicoanalistes, parlava de “El nostre punt cec”. Crec que s’ha tractat exactament d’això, d’un punt cec que, fins ara, ens ha impedit veure aquest problema.
«Lacan va ser molt conscient dels efectes destructius del ‘discurs’ capitalista, tant en l’entorn –l’acumulació de deixalles que farien invivible el mon– com en la vida de les persones, en les que produeix un efecte d’asfíxia”
Freud, Lacan… els psicòlegs i psicoanalistes més coneguts i influents al llarg de la història es van preocupar per la relació entre ecologia i salut mental?
Freud va morir el 1939 i, per tant, va viure en una època en la que la qüestió ecològica no existia com a tal, no era un objecte de preocupació i d’anàlisi pels pensadors de l’època. Però, tornant a “El malestar en la cultura”, cal dir que, a banda de teoritzar sobre la hostilitat que es manifesta en tota societat, en tota forma de vida en comú, també va assenyalar els efectes que la societat capitalista –aleshores imperant sobretot als EE.UU.– tenia sobre les dinàmiques socials. Va parlar de la “misèria psicològica de les masses” com un efecte de la degradació simbòlica que produïa l’imperatiu de rendibilitat. En una societat en la que ja tot estava sotmès i orientat a produir un benefici econòmic, la relació –vertical– dels membres de la societat amb els ideals socials, decau en benefici de relacions –horitzontals– de mera competitivitat entre els semblants. I això és molt important, perquè crec que avui el pensament ecològic recull també aquesta percepció de que el capitalisme, com a sistema econòmic i com a model social que condiciona les conductes individuals, no només malmet el medi físic, sinó que tendeix a destruir els lligams socials i a degradar tot allò que, en la vida en comú, no comporta un benefici econòmic, encara que siguin aquells aspectes que més sentit donen a la vida i a la convivència.
Pel que fa a Lacan, puc dir que va ser molt conscient dels efectes destructius del “discurs” capitalista tan en l’entorn –l’acumulació de deixalles que farien invivible el mon– com en la vida de les persones, en les que produeix un efecte d’asfíxia: els objectes amb que el capitalisme inunda el mon fan que la nostra vida –la relació amb nosaltres mateixos i amb els altres– es torni summament tòxica. Vull fer esment també del psicoanalista francès Jacques-Alain Miller, continuador de la reflexió de Freud i de Lacan. Només darrerament s’ha referit a la qüestió de l’ecologia, però durant anys ha fet grans aportacions a l’anàlisi del discurs capitalista, a com la incidència de la ciència i la tecnologia han produït una mutació en el funcionament del poder (polític, financer, etc.).
«Freud ja constatava que la societat començava a donar signes d’una alteració psíquica causada per l’estil de vida imposat pel capitalisme»
Freud a “El malestar en la cultura” denunciava el capitalisme. Tenia en compte el seu impacte en el deteriorament ecològic del Planeta?
Freud no podia tenir en compte el deteriorament ecològic, del que no hi va començar a haver evidències fins la dècada dels anys 50. Sí va qüestionar i criticar la incidència en el llaç social del funcionament del capitalisme, i no només als EUA. Constatava que la societat ja començava a donar signes d’una alteració psíquica causada per l’estil de vida imposat pel capitalisme, i va parlar de la incidència de “la nerviositat moderna” en l’agreujament dels símptomes neuròtics.
Lacan també parlava del malestar en la civilització. Deia que el capitalisme és insostenible. El repte ecològic jugava algun paper en la seva anàlisi d’aquest malestar?
Com ja he apuntat, Lacan va aprofundir en la reflexió de Freud sobre el malestar en la civilització i va posar-la al dia –Lacan va viure fins el 1981– accentuant els seus efectes. De fet, més enllà del “malestar”, Lacan va parlar dels “carrerons sense sortida de la civilització contemporània” per descriure una situació molt més greu: els malestars es poden resoldre, però la idea de “carreró sense sortida” apunta a quelcom no dialectitzable. Amb l’estil irònic que feia servir en ocasions va dir que no criticava pas el capitalisme, que funcionava la mar de bé, que era el discurs més astut que havia existit mai…, però que era insostenible i estava destinat a rebentar. És important assenyalar que la seva crítica no era de caràcter estrictament polític ni des d’una visió ideològica. De fet, no creia que cap ideologia pogués donar lloc a un funcionament de plena democràcia, igualtat i justícia social. La seva perspectiva era la de fer un diagnòstic de la dinàmica que genera el discurs capitalista amb els conceptes de la psicoanàlisi.
Hi ha una síndrome que s’associa amb l’angoixa existencial davant el canvi climàtic i la sensació d’impotència per combatre’l. Afecta molta gent aquesta angoixa? La pateixen sobretot joves?
Es parla ara d’“ecoansietat” i de “solastàlgia”, però més que síndromes son termes descriptius de sentiments, que poden afectar molt algunes persones, però que no son, pròpiament parlant, entitats clíniques. Crec que formen part dels malestars que moltes persones experimenten –sobretot les generacions més joves– davant les múltiples crisis del mon actual i l’horitzó tant negatiu i tant poc acollidor que els ofereix. Penso en lemes que han format part de protestes dels darrers anys, com el “No future” o, en el tema de la vivenda, el “No tendrás una casa en la puta vida”. Azahara Palomeque ho ha expressat també en un llibre recent que té per títol “Vivir peor que nuestros padres”. La crisi ecològica global i, en particular, el canvi climàtic, s’han afegit amb molta força a aquesta sèrie d’amenaces que planen sobre el futur de tothom, però que, òbviament, son més sentides pels joves. En aquest sentit, no li trec importància a fenòmens com la ecoansietat o la solastàlgia, només vull senyalar que s’inscriuen en un conjunt més ampli de preocupacions i que, eventualment, poden convertir-se en el nucli al voltant del qual es manifesta un efecte tant potent com és l’angoixa.
«La crisi ecològica global i el canvi climàtic s’han afegit amb molta força a les amenaces que planen sobre el futur de tothom, però que, òbviament, son més sentides pels joves»
Al llibre cita tres pulsions fonamentals: l’odi, l’amor i la ignorància. Quina de les tres pulsions prima avui a la nostra societat?
De fet, Lacan –gran coneixedor de la tradició filosòfica– no parla aquí de pulsions sinó de passions. La pulsió és un concepte fonamental de la psicoanàlisi i, en la seva diversitat de manifestacions, té una estructura i un funcionament molt específics. Les pulsions configuren una instància que, dins del camp del subjecte, funciona, per així dir-ho, amb una lògica i uns objectius propis, que poden ser molt aliens als objectius conscients, assumits pel jo. Les passions, en canvi, malgrat poder arrossegar al subjecte més enllà del que li sembla prudent o convenient, no tenen aquest caràcter tant independent. Encara que algú no pugui entendre del tot per què li passa, tothom es reconeix en el seu odiar o estimar algú, accepta aquests afectes com a propis i pot, fins i tot, reivindicar-los intensament. És en aquesta sèrie que Lacan ubica la ignorància, com una passió que el subjecte, més o menys inadvertidament, fa seva, que manté i que sent que va en la direcció dels seus interessos. El “no voler saber” d’allò que ens angoixa o que vivim com una amenaça, és el que es manifesta en aquesta passió per la ignorància. Lacan parlava de com moltes vegades, davant de problemes molt greus, preferim creure en Papá Noel: passarà alguna cosa fantàstica que ho arreglarà tot i, per tant, no cal que ens amoïnem.
Diu que la pulsió insatisfeta del capitalisme ens porta a la destrucció i a potenciar les desigualtats. En què consisteix aquesta pulsió?
Hi ha un consens molt gran respecte a que la causa de l’emergència ecològica –que, a més del canvi climàtic, inclou, entre d’altres aspectes, la presència massiva de substàncies tòxiques a la natura o la pèrdua de biodiversitat– és el funcionament del capitalisme que, en la seva forma actual, ha accentuat el sense límit que sempre l’ha caracteritzat. La pretensió d’un creixement il·limitat en un planeta limitat comporta una gran devastació d’espais naturals per obtenir les matèries primeres que alimenten la producció incessant de tota mena d’objectes, molts d’ells absolutament prescindibles. Aquest consens reconeix el funcionament sense límit, que només vol més producció, més consum, més acumulació de riquesa en unes poques mans i, en conseqüència, més contaminació, més escalfament global, més incendis, més sequeres, més pluges torrencials… Aquest funcionament té, doncs un caràcter autodestructiu, suïcida, que no s’entén només fent referència al desig de luxe i riquesa i a l’ambició de financers e inversors. En aquest punt crec que la noció de pulsió ens aporta una perspectiva diferent que, sense ser contraria a la de la política, pot completar-la o corregir-la. “L’èxit catastròfic del capitalisme” –és una expressió de Jacques-Alain Miller– només s’explica si veiem que és el discurs que ha sabut accionar les palanques que, en cadascun de nosaltres, desencadenen el sense límit de la pulsió. El capitalisme, doncs, pretén satisfer necessitats però, de fet, genera una insatisfacció permanent en una societat marcada per les addiccions: al treball, als diners, al sexe, a l’esport, a l’alcohol, a tota mena de substàncies, al joc i, per suposat, al consum. En aquest sentit, Lacan considera que l’adveniment del capitalisme, determinat per un període extraordinari d’avenços científics i tècnics, i alimentat per unes dècades de gran abundància de combustibles fòssils –carbó, petroli, gas, i també urani– és un fet totalment singular en la història de la humanitat i de les diverses modalitats d’exercici i funcionament del poder.
«El capitalisme pretén satisfer necessitats però, de fet, genera una insatisfacció permanent en una societat marcada per les addiccions»
Quina és la funció de la psicoanàlisi davant aquesta pulsió destructiva del capitalisme?
La meva opinió i el meu posicionament personal és que la psicoanàlisi ens dona elements per entendre millor les dinàmiques que causen tant la crisi ecològica com l’escassa resposta individual i col·lectiva davant aquest immens problema. A partir d’aquí, soc conscient que és molt poc el que es pot fer, però crec que totes aquelles persones que, des de posicions de saber, som conscients d’aquesta situació, hauríem de contribuir a promoure la resposta individual i social, l’exigència als governs perquè prenguin mesures més efectives per frenar l’escalfament global i per mitigar els seus efectes. Jo, com a psicoanalista, crec que haig d’assenyalar aquest “no voler saber” que ens afecta a tots i que ens fa mirar cap a una altra banda davant d’una crisi tan greu com el canvi climàtic. No soc molt optimista, però penso que si això pot contribuir a que algunes persones es deixin traumatitzar per aquesta realitat i actuïn en conseqüència –de la manera que cadascú cregui adequada– ja haurà valgut la pena.
Diu que l’egoisme de les pulsions és contrari a la regulació col·lectiva necessària perquè funcioni correctament una societat democràtica. Cal reprimir determinades pulsions del ser humà?
A “El malestar en la cultura” Freud va afirmar que les pulsions fan obstacle a les renuncies que requereix la vida en comú, perquè, lliurades a la seva pròpia dinàmica busquen una satisfacció que és indiferent als ideals socials i que tendeix al sense límit. Com s’estableix una regulació? A nivell individual, algú pot defensar-se d’aquest impuls ingovernable de les pulsions i donar-les-hi un destí diferent al de la satisfacció directa: la repressió o la sublimació, entre d’altres. Una manera d’establir aquesta regulació a nivell col·lectiu és per la via d’un Amo, d’un govern autoritari que exerceixi una repressió social. Totes les formes de govern han complert, d’una o altra manera, aquesta funció, i potser és una de les raons de l’“obediència voluntària” (de la que va parlar Étienne de la Boétie), que fa que, en general, la gent accepti passivament les imposicions dels governs, perquè, en certa forma, estalvien o supleixen una funció que l’individu no pot o no vol assumir. En aquest sentit, Lacan diu que històricament totes les formes de govern, fins i tot les més execrables –totes les versions del discurs de l’Amo, del poder– han complert aquesta funció de contribuir a regular les pulsions. Lacan afirma, però, que el discurs capitalista no només no compleix aquesta funció sinó que empeny al sense límit de la satisfacció pulsional, i contribueix a fer-nos a tots addictes (al consum, etc.). El sistema és, en si mateix, addicte al creixement, al sense límit de la producció, la contaminació, etc. No es tracta de reprimir determinades pulsions, sinó de la manera en què un discurs social, una forma d’exercir el poder contribueix a promoure aquells destins de la pulsió que fan més possible la vida en comú o, al contrari, promou aquells destins de la pulsió que tenen un caràcter més antisocial, o que ens deixen més sols amb la satisfacció de les nostres pulsions. I està clar de quina manera funciona el capitalisme contemporani. Marta Peirano, experta en la relació entre poder i tecnologia ho diu molt bé a “El enemigo conoce el sistema”: les xarxes socials –o sovint antisocials…!– estan construïdes d’aquesta manera: una petita pantalla que ens aïlla de l’entorn i un scroll com el de les màquines escurabutxaques, que ens aporta una successió ràpida d’estímuls d’allò que l’algoritme ha detectat que ens satisfà més.
Freud utilitzava la figura del superjò, una mena d’inconscient que ens dicta com hem de comportar-nos. A nivell social, aquest superjò el representa la societat capitalista?
D’entrada, voldria diferenciar l’ideal del jo i el superjò. L’ideal del jo, en tant que assumit e interioritzat pel subjecte, guia el seu comportament i dona un destí a la pulsió, en la línia de certa realització personal. Per a Freud, en canvi, el superjò és la conseqüència de la nostra relació paradoxal amb el camp de les pulsions. Com a efecte del llenguatge, que som essers travessats pel funcionament simbòlic, els instints ja no guien la nostra conducta ni fixen les vies i els objectes de les nostres satisfaccions. La pulsió pot fixar-se en una sèrie gairebé infinita d’activitats i d’objectes–-les addiccions i les anomenades perversions fetitxistes en son un exemple– i, sorprenentment, pot obtenir una satisfacció fins i tot de la renúncia a la satisfacció. Com és sabut, Freud va viure en una època en que la sexualitat estava fortament reprimida i limitada al si del matrimoni. Analitzant pacients neuròtics, va constatar que la submissió a aquest imperatiu social i la renuncia a la sexualitat no apaivagava el superjò, que es nodria del gaudi inconscient de la renuncia –culpa, patiment– i, com en qualsevol addicció, en reclamava més. A la seva època, per tant, el superjò encarnava aquesta renúncia a la satisfacció, però no en nom d’un ideal social sinó com a manifestació d’aquest “enemic interior” que, en certa manera, sempre va a la contra dels interessos de l’individu i sempre actua en detriment d’una satisfacció plena. Què succeeix actualment? Des de fa dècades, la sexualitat ha deixat d’estar reprimida i res empeny l’individu a reprimir-la. Podríem pensar que, en aquest context de llibertat, la sexualitat seria una font de plaer sense entrebancs de cap mena, però més aviat constatem que no deixa de ser l’origen i la causa d’infinitat de símptomes i de malestars. Això ve a desmentir la idea de que en absència de restriccions socials, en una societat totalment lliure, els éssers humans tindrien una vida plena i satisfactòria, perquè res faria obstacle a la satisfacció de les pulsions. Freud va constatar que hi ha quelcom que funciona “més enllà del principi del plaer” i que fa que la satisfacció mai sigui plena i total: tant al nivell de la pulsió com del desig constatem que l’ésser humà mai troba una satisfacció plena i duradora. La satisfacció mai és total, el desig sempre acaba sent d’una altra cosa… En aquest context, podríem dir que el superjò contemporani compleix la mateixa funció que al segle XIX, però amb unes exigències totalment diferents. El superjò contemporani diu “Gaudeix!”. I no només ho diu, ho exigeix: “Just do it”, “Ho vols, ho tens”, “Sempre més!”. El superjò contemporani ens demana satisfer aquest imperatiu, dedicant-hi el nostre temps i les nostres energies, i mai en té prou: allò que obtenim mai ens satisfà plenament, també perquè el sistema ens aporta constantment nous objectes i noves experiències, que hem de fer per comprar-les, viure-les i mostrar-ho als altres.
«Molts aspectes de la vida en el segle XX no s’entendrien sense la influència de la psicoanàlisi»
Vostè té clar que els que més resistència oposen i oposaran a aplicar les mesures necessàries per fer front al repte climàtic són els poderosos…
Sí, és clar, i per diversos motius. Alguns són obvis i, més enllà fins i tot del sentit comú, tenen una lectura política molt clara, en termes dels interessos de les elits econòmiques del món, que no volen cedir en els seus privilegis. Fa uns anys, Warren Buffett, el conegut financer, va dir aquella frase tan repetida i que mostra que la consciència de classe no està només del cantó dels treballadors: “Hi ha una lluita de classes, és clar que sí, i l’estem guanyant els rics”. Aquesta afirmació ve corroborada per l’augment de la desigualtat, que tots els indicadors seriosos recullen i que mostren que la riquesa es concentra cada vegada més en un grup reduït de persones, en detriment de la pèrdua d’ingressos i, per tant de qualitat de vida (accés a la sanitat, l’educació, les cures), d’una proporció cada vegada més gran de la població mundial. Pel que fa a l’escalfament global, Jeff Goodell, un gran coneixedor de la indústria dels combustibles fòssils i autor de diversos llibres sobre el canvi climàtic, ho expressava així: “Empreses com ExxonMobil, Shell o Chevron tenen milers de milions de dòlars en infraestructures, plataformes petrolíferes i drets sobre reserves de petroli i gas, en què han invertit durant anys. Tenen accionistes que estan molt interessats en els dividends i en seguir obtenint beneficis. I necessiten estirar això tant com sigui possible”.
Òbviament, aquestes empreses i els seus accionistes, sòlidament recolzats per una organització econòmica, política, judicial i policial, no cediran mentre estigui en joc l’última engruna de beneficis a obtenir. Jo proposo una lectura diferent, complementària de l’anterior. No es tracta només d’avarícia, d’una voluntat de tenir més diners per a tenir una vida més segura i més plena. Es tracta d’una exigència pulsional “acèfala”, en el sentit que no compta amb els interessos de l’individu, que ignora la racionalitat i que, en definitiva, empeny cap a un procés d’autodestrucció. O és que els directius d’aquestes grans empreses –gent molt ben informada– no saben quins efectes tindrà un escalfament global de 2, 3, o 4 graus? Com diu Jason Hickel a “Menos es más”: “La realitat es que aquestes empreses, i els seus directors executius, estan subjectes a un imperatiu estructural de creixement.
Els Zuckerbergs del món només son peces que formen part d’un engranatge més gran. I això, contràriament al que podria semblar, no és una bona notícia, perquè significa que no podem esperar res de la prudència o el desig de supervivència de persones que son incapaces de frenar davant un risc existencial que els afectarà a ells en vida, però que serà devastador per la generació dels seus fills i els seus nets.
Aposta pel decreixement i creu que connecta amb la psicoanàlisi
Sí, perquè tots els autors que aposten pel decreixement ho fan invocant, d’una manera o altra, la necessitat de reintroduir la noció de límit en el funcionament del capitalisme. Un límit a la producció i al consum, a la explotació de recursos naturals, a la contaminació de la biosfera, a l’obsolescència programada i a l’escalfament global. La psicoanàlisi no propugna ni defensa cap model econòmic ni polític en concret, ni defensa cap ideal de societat, però planteja que el límit i la falta tenen una funció estructurant en la subjectivitat i també l’han de tenir en la dimensió col·lectiva. De fet, Lacan va dir que el discurs capitalista funciona segons el règim de la forclusió, el mecanisme propi de la psicosi. En aquest sentit, crec que hi ha una certa afinitat entre els diferents models que proposen un procés de decreixement -que hauria de ser planificat i consensuat de manera democràtica- i aquest plantejament de la psicoanàlisi, segons el qual el discurs social ha de contribuir a una certa regulació del gaudi, de la exigència pulsional de satisfacció.
«El canvi climàtic i la crisi ecològica global formen part de les manifestacions de la pulsió de mort»
Sosté que la psicoanàlisi és subversiva
Sí, com a mínim té la pretensió de ser-ho. Tornant a Lacan, va ser ell qui va reivindicar aquest caràcter. Ell deia que la pretensió de ser revolucionari condueix sovint a que les coses tornin al mateix punt després de fer un gir –una revolució–, mentre que la subversió aspira a sortir del marc establert. Això es tradueix en la clínica en el fet que un anàlisi no pretén mai “normalitzar” un subjecte segons els ideals de l’època, o fer-lo més adaptat a les exigències socials. Una anàlisi convida a retrobar –o descobrir– i assumir la pròpia singularitat, allò que, més enllà de la norma i del “tots iguals”, fa que algú sigui únic. En aquest sentit, crec que la psicoanàlisi ha obert el camí a moltes qüestions que han configurat la mentalitat moderna, i que molts aspectes de la vida en el segle XX no s’entendrien sense la influència de la psicoanàlisi, en l’àmbit de la sexualitat, però també en el de les arts, les ciències socials i, a un nivell molt profund, en el de la vida quotidiana de les persones i del llenguatge que fem servir per entendre i transmetre la nostra experiència personal i la dels altres.
Tal i com van les coses, amb les dades que aporta al llibre i l’evolució de la societat dels darrers temps, qui creu que s’imposarà: Eros o Thanatos?
Estic temptat de dir allò de “m’agrada que em facis aquesta pregunta”, perquè em dones peu a introduir un element positiu. Freud va parlar de la pulsió de mort –Thanatos– com l’efecte d’aquelles pulsions destructives que actuen contra els altres o contra un mateix, i que periòdicament es desfermen. En qualsevol moment, al mon hi ha un centenar de conflictes bèl·lics de petita o mitjana intensitat, però, cada tant, esclaten guerres devastadores –la invasió d’Ucraïna, la devastació de Gaza– en les que es produeix una gran destrucció de productes de la cultura –ciutats senceres, vies de comunicació, xarxes d’energia– i en les que, sobretot, moren molts milers de persones. Però, Freud també va parlar d’Eros, d’aquelles pulsions que s’orienten cap a la preservació de la vida, la formació de vincles d’amor, col·laboració i ajuda, i que treballen per les obres de la civilització i la cultura. Al llarg de la història s’ha donat una alternança de períodes en els que predominen unes o altres pulsions i Freud tenia la intuïció que el destí de la humanitat dependria de que seguís mantenint-se aquest equilibri inestable. Per més que vulguem somiar en un futur de pau universal i perpètua, el cert és que Eros no ha triomfat ni triomfarà mai del tot sobre les pulsions de mort. La qüestió és si, a la inversa, tampoc hi ha la possibilitat que Thanatos s’imposi. El moment actual és molt preocupant i no convida gens a l’optimisme, però en els pitjors moments, quan les portes de l’infern semblen haver-se obert de bat a bat, les pulsions de vida han reaccionat amb força i han aturat la caiguda cap a l’abisme. Ens cal confiar en que tornarà a ser així.
«Per més que vulguem somiar en un futur de pau universal i perpètua, el cert és que Eros no ha triomfat ni triomfarà mai del tot sobre les pulsions de mort»
L’arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units és una mala notícia en la lluita contra l’emergència climàtica. La pulsió destructiva sembla que s’obre camí a les nostres societats darrerament
La segona arribada de Donald Trump a la presidència dels Estats Units és una catàstrofe sense pal·liatius per tot allò que té a veure amb la crisi ecològica i, en particular, el canvi climàtic. En un any de mandat ha abolit una infinitat de regulacions que limitaven l’expansió dels combustibles fòssils, ha cancel·lat els ajuts a la producció d’energies renovables, i ha promogut la perforació de més pous per la obtenció de petroli i gas, i per l’extracció i consum massiu de carbó, el més contaminant de tots els combustibles fòssils. També ha abolit la legislació que protegia espais naturals o que prohibia o limitava la mineria submarina. Però, si tot això fos poc, Trump i el seu govern estan desmantellant les organitzacions que, durant dècades, han recollit i aportat dades fonamentals per a la comprensió dels fenòmens associats al canvi climàtic. Han tancat centres de recerca, han acomiadat el seu personal –molts d’ells, científics prestigiosos als que França, Alemanya o la Xina ofereixen bons contractes– i han tancat o destruït els seus arxius, instaurant un negacionisme climàtic d’una ferocitat encara pitjor del que havíem vist fins ara. Òbviament, aquest comportament té un mòbil econòmic molt clar: les grans corporacions –que van aportar més de mil milions de dòlars a la campanya de Trump– obtindran ara uns ingressos fabulosos, dels que el propi Trump també participarà. Però, fins quan? Vull tornar al punt que assenyalava abans: el propi Trump sap perfectament que el canvi climàtic és una realitat innegable –va demanar al govern d’Irlanda construir un mur per protegir un camp de golf de la seva propietat, amenaçat per la pujada del nivell del mar– i els directius de les grans corporacions ho saben encara millor que ell. Aleshores, què els empeny a aquesta carrera cap a l’abisme? Tal com estava previst i anunciat, els Estats del centre i bona part de l’est dels EE.UU., així com bona part del Canadà, pateixen aquests dies (gener de 2026) una tempesta “històrica”, amb temperatures de fins a -50 ºC i nevades mai vistes. Aquest fenomen tant extrem és degut a un vòrtex polar que porta aire gèlid de l’Àrtic fins a latituds molt més baixes. Els científics del clima saben perfectament que l’accentuació d’aquests fenòmens és deguda a que, com a conseqüència de l’escalfament global, s’estan debilitant els corrents atmosfèrics que habitualment mantenen confinades a la zona àrtica aquestes masses d’aire que ara es desplacen cap al sud. Un cop més, podem preguntar-nos què empeny a tanta gent a actuar d’una manera clarament autodestructiva. La referència a la cobdícia i a l’afany de riquesa no és suficient quan el que està en joc és un benefici a curt termini i un col·lapse econòmic i ambiental a un mig termini cada vegada més proper. Quan allò que governa l’acció és una pulsió desfermada –pulsió de mort, per tant– aquestes persones -com qualsevol altra en aquesta situació, com qualsevol addicte a un tòxic del que no pot prescindir- no saben què fan i no volen saber les conseqüències dels seus actes.
«En els pitjors moments, quan les portes de l’infern semblen haver-se obert de bat a bat, les pulsions de vida han reaccionat amb força i han aturat la caiguda cap a l’abisme»
Alguna proposta des de la psicoanàlisi que convidi a l’optimisme i l’esperança en aquest planeta on la temperatura i les emissions contaminants continuen creixent malgrat les advertències dels científics?
No és ben bé una proposta des de la psicoanàlisi, però a mida que des de certs llocs de saber –el del psicoanàlisi I altres– augmenti la consciencia personal i col·lectiva, tindrem més motius per a l’optimisme. De fet, l’esperança només pot venir per la banda que cada vegada hi ha més persones i més col·lectius de tota mena que s’impliquen en alguna de les facetes de la crisi ecològica i del canvi climàtic, i tots els que ens hi sentim implicats hem de contribuir a que aquest procés vagi a més. Ja no som a l’època dels grans relats socials i dels projectes de canvi revolucionari que prometien un demà millor per a tothom, i aquestes persones i aquests col·lectius no tenen un projecte comú ni la mateixa idea de com ha de ser el futur, però els uneix la urgència d’aturar aquesta carrera cap al no res. L’esperança també ve pel cantó que, tant els fenòmens meteorològics extrems com les polítiques més regressives dels EE.UU. i de altres països, facin despertar a molta gent, i que, per tant, augmenti molt la pressió sobre els governs que encara tenen marge d’acció per a prendre mesures efectives.
