Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Bona sort, Leo Grande (2022) és una pel·lícula britànica protagonitzada per Emma Thompson, que encarna una mestra jubilada que anhela una mica d’aventura i sexe, cosa que no va tenir amb el seu marit mort. No dubta a contractar un jove gigoló amb qui gaudir, en una habitació d’hotel anònima, del sexe i la conversa, assumptes que la relaxen notablement.
Grace and Frankie és una comèdia televisiva nord-americana estrenada el 2015 i protagonitzada per Jane Fonda i Lily Tomlin. Les parelles de totes dues descobreixen els gustos homosexuals i s’uneixen sentimentalment. Grace i Frankie, lliures de la criança dels fills i del matrimoni, redescobreixen la seva sexualitat i la gaudeixen. De passada, alimenten la seva creativitat i el seu esperit emprenedor: venen receptes per a un personal orgànic lubricant i dissenyen i produeixen un vibrador per a dones grans. També per a Deborah Vance, protagonista de Hacks -la sèrie guanyadora d’un Emmy- el sexe amb un home més jove és alliberador dels seus sacrificis com a mare.
Totes aquestes dones tenen en comú la seva edat (madura) i la seva reivindicació de la sexualitat més enllà de les obligacions maternals, complides amb més o menys entusiasme (depèn dels casos). En qualsevol cas, una cosa no treu l’altra, ja que exercir de mare no anul·la la condició de dona.
La sentència recent del Tribunal Suprem dels EUA -i les que anuncien que vindran- prohibint l’avortament es fonamenta en la maternitat, invocada com inqüestionable ideal sagrat, i assumeix els valors propis de la misogínia: que els qui poden tenir fills deuen els seus cossos als altres.
També al nostre país tenim nous victorians, com el vicepresident de la Junta de Castella i Lleó, que denunciava recentment el que anomena la banalització del sexe, “hipersexualització” segons la seva expressió, com una de les causes del problema de la despoblació, recordant que “la finalitat principal del sexe és la procreació i no la satisfacció dels desitjos sexuals”.
Fa més de 100 anys, Freud va qüestionar, en els seus Tres Assajos per a una teoria sexual (1905) aquesta moral victoriana, llavors imperant, per a la qual la sexualitat tenia com a meta únicament la reproducció, mentre que ell la reivindicava com a exercici de plaer. Recordava que “moltes de les anomenades perversions sexuals gaudeixen de la més àmplia difusió a la nostra població, com tothom sap”. Es referia a pràctiques habituals com la fel·lació, el cunnilingus o el plaer evocat en diferents zones del cos i amb pràctiques diferents del coit.
Aquest retorn del puritanisme, com veiem, és profundament misogin -reactiu als avenços de les dones en qüestions legals i socials- i destil·la un odi profund a allò femení, entès com allò que no se subjecta a la norma mascle, allò que té contorns que no s’adeqüen al gaudi masculí, fonamentalment fàl·lic i fetitxista (la dona com a objecte cosificat).
