Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Segons un extens i documentat reportatge del passat diumenge de Rams al diari ARA, una de les raons per les quals les llistes d’espera per rebre atenció sanitària a Catalunya són de les més llargues de tot el sistema nacional de salut espanyol és –sense menystenir que cada any, pel que sembla, s’afegeixen unes cent mil persones a la població coberta– l’exhaustivitat de les dades aplegades. Conèixer millor els problemes i les limitacions de la informació que ofereixen altres serveis sanitaris autonòmics no minimitza els que patim nosaltres.
El fet que –segons l’esmentat reportatge– hi hagi a casa nostra més de 200.000 persones esperant una intervenció quirúrgica —1.300 operacions no es realitzaran fins passat un any o més–; altres tantes pendents de fer-se una prova –80 dies d’espera de mitjana– i més del doble pendents d’una primera visita amb un especialista –uns cent dies de mitjana— resulta, com a mínim, enutjós.
Però no totes les demores son igual d’inadmissibles. Algunes són inevitables. Perquè, per a suprimir-les absolutament, caldria un sistema financera i organitzativament injustificable i probablement insostenible.
Que no totes les dilacions siguin inevitables no justifica, però, que algunes siguin intolerables i, fins I tot, injustes. Per exemple, haver d’esperar durant dies la visita a l’atenció primària. Perquè l’endarreriment en aquest àmbit pot implicar sovint una pèrdua del que hauria de ser una de les aportacions essencials d’aquest àmbit de la sanitat: l’accessibilitat que pot proporcionar confiança als pacients i a la ciutadania i una major capacitat de resolució, en temps i forma adequades, de les demandes assistencials.
L’esmentat reportatge assumeix que, per alleugerir o solucionar el problema, calen indefectiblement més recursos, particularment professionals. Una solució que prescriuen molts, fins i tot el mateix departament de Salut. Aquesta apreciació sembla indiscutible, sobretot en el context actual, farcit de queixes dels professionals al·legant que tenen massa feina i que, en les condicions laborals vigents, no la poden desenvolupar adequadament.
Encara que potser no sigui tan òbvi, és prou sabut que l’oferta és un factor decisiu per incentivar la demanda, que no és forçosament un fidel reflex de la necessitat, quan menys d’una necessitat raonable, atès que els criteris per establir allò que és i que no és necessari habitualment els estableixen o els indueixen els professionals; a més, varien molt amb el temps i amb els canvis socials, econòmics i polítics.
Altrament, la demanda, sobretot si és induïda, tampoc té per què ser convenient per a la salut de la població, és clar. Hi ha molts més incentius que estimulen l’oferta que els interessos dels demandants. Alguns de ben legítims, com ara sentir-se útils i necessaris, sobretot si no ultrapassen la fatxenderia de fer-se els importants, és clar. I si l’oferta determina la demanda, aquesta podria esdevenir gairebé infinita, atès que la percepció de necessitat per part de la població acostuma a ser superior quan té accés a més recursos, com suggeria Amayrta Sen fa gairebé un quart de segle[i].
D’aquí que convingui una atenció més pregona pel que fa al significat –i a les causes—de les llistes d’espera. Ja hem esmentat la impossibilitat material d’atendre immediatament totes les demandes. Això implicaria disposar d’un conjunt enorme de recursos que, a més, bona part del temps estarien ociosos, o pitjor, fent activitats innecessàries o fins i tot nocives.
I aquesta és almenys una de les claus de volta de la qüestió, què és de debò necessari o, encara més precisament, quins problemes poden beneficiar-se efectivament i proporcionada de l’atenció sanitària disponible. Perquè allò que invertim en una intervenció no ho podem tornar a esmerçar en una altra, potser més necessària, efectiva i eficient.
En comptes de fer que passi primer el qui primer arribi –que no sempre és qui més ho necessita– és més eficient –i fins i tot més just– atendre més aviat aquells que no solament ho necessiten més, sinó que també es poden beneficiar més. És a dir, prioritzar, que vol dir ordenar segons preferència les necessitats, les demandes i les intervencions.
Llavors, el primer que cal és identificar i suprimir, o almenys limitar, les intervencions inadequades. Que n’hi ha unes quantes. Per exemple, les que esmenta el programa Essencial de l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (AQUAS) del Departament, que inclou també aquelles que convé prescriure només en molt determinades circumstàncies.
Sense menystenir les intervencions que són conseqüència d’una medicalització perniciosa, com ara tractar amb ansiolítics el malestar que provoquen els infortunis domèstics, laborals o sentimentals, que en la majoria dels casos no és patològic. Fins i tot potser al contrari. I si els professionals els prescriuen no és només perquè no tenen temps de parlar amb els demandants –en el cas que fossin competents per fer-ho– sinó sobretot perquè no se’ls acut negar-s’hi. Una actitud que tampoc promouen les corporacions professionals ni els serveis assistencials mateixos.
Que, fins i tot amb bona intenció, acostumen a fomentar una perspectiva preventiva que no sempre és pertinent i sovint resulta poc eficient i fins i tot poc equitativa.
En general, totes les intervencions –visites, proves, operacions– cal que siguin efectives i segures; és a dir, ha de quedar prou clar que tenen un efecte beneficiós, en qualsevol cas superior als potencials efectes indesitjables dels que cap mesura sanitària està absolutament exempta.
I, a més, en tractar-se de la sanitat finançada públicament, cal que la relació entre els esforços assistencials –els costos directes i indirectes– i els guanys en salut siguin acceptablement proporcionats, és a dir que els beneficis esperats no siguin tant onerosos que impedeixin atendre d’altres necessitats prioritàries, problemes per als quals tenim capacitat de millora raonable.
Arribats a aquest punt, cal reconèixer la incapacitat del mateix sistema de no esmenar les deficiències en l’organització i la distribució dels recursos humans i en la definició dels perfils competencials dels diferents tipus de professionals per aconseguir optimitzar el principi de subsidiarietat en l’atenció de la demanda i la conseqüent disminució del nivell d’ineficiència assistencial.
El problema de les llistes d’espera és complex i, per tant, necessita de solucions multifactorials que requereixen accions radicals que afecten l’orientació estratègica d’un sistema sanitari que, com deien abans, contribueix a la medicalització de la vida quotidiana i, amb ella, a la generació de demandes assistencials pròpies d’altres àmbits aliens a les possibilitats d’actuació dels professionals sanitaris.
[i] Sen A. Health: perception versus observation. Self reported morbidity has severe limitations and can be extremely misleading. BMJ. 2002; 324:860–1. doi: 10.1136/bmj.324.7342.860 (Accessible ahttps://www.bmj.com/content/324/7342/860#:~:text=This%20interpretation%20is%20supported%20also,strategy%20can%20be%20extremely%20misleading.)
