Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
El dia 20 de juny és el dia internacional del refugiat. Si anem a buscar la seva definició hi trobarem: Persona que, a causa de fundats temors de ser perseguida per motius de raça, religió, nacionalitat, pertinença a determinat grup social o opinions polítiques, es trobi fora del país de la seva nacionalitat i no pugui o, a causa d’aquests temors, no vulgui acollir-se a la protecció de tal país; o que, mancant de nacionalitat i trobant-se, a conseqüència de tals esdeveniments, fora del país on abans tingués la seva residència habitual, no pugui o, a causa d’aquests temors, no vulgui tornar a ell. Es tracta d’una paraula plena d’històries personals d’alt impacte. El nostre món cada dia és més complex, més difícil d’entendre, més polaritzat. Les històries en primera persona son les que més ens ajuden a comprendre aquestes realitats.
Un dels principals motius de patiment de moltes persones refugiades en els països d’acollida és el racisme. Un racisme estructural que impregna la nostra societat i del que, la majoria de persones, ni tan sols és conscient. Frases, actituds, mirades, silencis, moments, instants que tan sols els qui ho pateixen ho perceben amb la intensitat que pot arribar a tenir.
Però la meva ciutat va ser un aparador pel món el passat 1 de juny. Aquest dia es va celebrar la I Cursa antiracista de Barcelona. Les inscripcions es van esgotar en pocs dies, es van ampliar places i es van tornar a omplir en unes hores. Un matí de diumenge, amb un sol de justícia, moltes persones ens vam aplegar per córrer i denunciar que no només no volem ser racistes sinó que volem ser antiracistes. Persones de diferents colors i de diferents edats vam fer el recorregut animats en tot moment per voluntaris i per moltes persones que aplaudien, desplegaven rètols o que tan sols amb la seva presència donaven un caliu molt especial a la jornada.
Els parlaments de l’entrega de trofeus no es van quedar enrere. Persones més o menys conegudes del món de l’activisme social i de la cultura van alçar les seves veus per reclamar valors que es desdibuixen en el dia a dia de la societat actual. No es van oblidar de les tantes persones que han perdut la vida intentant buscar una vida millor, fugint de realitats dures o d’escenaris de canvi climàtic incompatibles amb la vida.
El color de la pell no pot ser font de barreres, de discriminacions, de generació de perjudicis ni constituir cap estigma. Les persones han de tenir sempre la possibilitat de desenvolupar totes les seves potencialitats acompanyades i respectades en la diversitat i en la justícia social. Costa poc veure professionals de poca qualificació racialitzats, és més difícils visualitzar en el nostre model de societat professionals altament qualificats amb aquestes característiques. És necessari un canvi de mirada.
La nostra societat actual és diversa, multicultural i no es pot confondre la riquesa que això constitueix, ni intoxicar-se amb missatges d’odi. Tots tenim amics, companys, familiars o coneguts de diferents orígens i cultures. Tots coneixem, o hauríem de conèixer, històries de superació en persones molt properes amb les que convivim. Hauríem de ser capaços d’anar integrant la diversitat en el nostre dia a dia, en la nostra manera de parlar, en la nostra forma de treballar, en la nostra forma de relacionar-nos. I entendre que, en la diferència, està la riquesa. “Contaminem-nos” els uns amb els altres per afrontar un futur que està ple de reptes.
