Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Les festes de Nadal, a casa nostra almenys i encara que no per a tothom, són moments d’excessos alimentaris, i afecten particularment les persones més aviat grosses. Per a moltes, un dels propòsits en començar l’any nou acostuma a ser fer més exercici o menjar menys, iniciatives que les condicions de vida de moltes d’elles no les fan fàcilment abastables. Perquè els denominats determinants socials, que són l’origen de molts dels problemes de salut que patim, difícilment es poden neutralitzar només amb voluntat individual. Cal modificar-los col·lectivament, una empresa de naturalesa política que, malgrat la seva lògica, resulta molt difícil de desenvolupar, sigui pels interessos dels privilegiats, sigui per l’alienació o per la inèrcia.
D’aquí que si hi ha alguna possibilitat de resoldre els problemes de salut mitjançant alguna alternativa més còmoda que la de canviar el mon o la d’exercir una disciplina espartana, l’opció està clara. Comprensiblement. La llei del mínim esforç és tendència general i no és il·lògica.
I per perdre pes resulta que fa uns anys disposem d’uns medicaments l’administració dels quals resulta clarament eficaç. Tot i que fins fa poc s’havien d’administrar amb injecció, ja hi ha una versió oral, molt més fàcil de prendre. A més, fa poc, l’OMS els ha inclòs en la llista model de medicaments essencials que cada dos anys actualitza. Fàrmacs per satisfer les necessitats prioritàries de la població. Seleccionats en funció de la seva pertinença i la informació disponible sobre els pros i els contres de la seva utilització, incloent-hi la seva accessibilitat. Que, si no ens falla la memòria, als anys setanta eren uns dos-cents.
Enguany, el Comitè d’Experts en la selecció dels medicaments essencials ha afegit 20 nous fàrmacs per adults i 15 per a nens, de manera que la llista actual consta de 523 medecines per adults i 374 per a la canalla.
Entre les noves incorporacions s’inclouen els agonistes del receptor del pèptid glucagonoide tipus 1 (GLP-1) com la semaglutida i d’altres que aconsegueixen que els malalts de diabetis-2 millorin el control del sucre a la sang, minvin el risc de complicacions cardio-vasculars i renals, perdin pes i, sobretot si pateixen insuficiència renal o cardíaca i disminueixin el risc de mort prematura. El Comitè de Experts, però, no ha recomanat la inclusió de GLP-1 i dels agonistes GLP-1/GIP per a les persones obeses sense diabetis mellitus tipus 2; malaltia cardio-vascular o renal cròniques, per tal com la informació sobre els beneficis potencials és més limitada i tampoc hi ha prou dades sobre la seva seguretat a llarg termini.
El comitè també constata que el preu elevat d’aquest fàrmacs els fa poc assequibles, un obstacle directe per als pacients en el cas que no siguin finançats públicament però que, quan ho són, poden incrementar notòriament la despesa farmacèutica pública, la qual cosa pot posar en risc la viabilitat mateixa de la sanitat universal.
Particularment, si les seves indicacions inclouen l’obesitat sense comorbiditats o el simple excés de pes, una temptació molt seductora en un context cultural com el nostre, malgrat que quan els beneficis esperats no tenen relació directa amb l’alleujament de les patologies esmentades, els potencials efectes adversos, ni que no fossin freqüents resultarien desproporcionats, sense menystenir que la interrupció del tractament s’associa a una recuperació del pes anterior, a costa de perdre magre i guanyar greix.
No es pot menysprear que, a més dels problemes derivats del cost dels fàrmacs i les dificultats d’accessibilitat, la promoció massiva del seu ús per tractar un problema tant prevalent com l’obesitat pot afegir-ne d’altres originats per causes tan diverses com la seva indicació i posologia incorrectes o la creació d’un mercat negre de venda i falsificació.
Per tot plegat, l’OMS insisteix en la necessitat d’afrontar el problema de l’obesitat des d’una perspectiva de salut pública, tractant de modificar favorablement els determinants col·lectius, mitjançant intervencions sobre els menús escolars, per exemple, afavorint l’accessibilitat a una alimentació més saludable o potenciant l’activitat física de la població.
En aquest sentit són d’agrair les iniciatives d’algunes administracions sanitàries com la nostra que duen a terme intervencions sobre grups particularment vulnerables, com ara el projecte de prevenció i abordatge de l’obesitat infantil al barri de La Mina, un exemple de la col·laboració entre el centre d’atenció primària i la sotsdirecció de promoció de la Secretaria de Salut Pública encapçalat per Gemma Salvador.
Activitats cooperatives de promoció de la salut comunitària –que no deixa de ser la versió local de la Salut Pública— molt més pertinents que d’altres més folklòriques, tot i que es tracta de mesures molt costoses en termes de l’esforç que impliquen. Un esforç que no hauria d’ésser tan intens si la nostra societat esdevingués menys individualista i més solidària.
