Actualitat

Per què, si estem vius, acceptem un escenari post mortem?

Fa uns dies una companya d’un equip d’atenció primària em va explicar aquesta història: atenia en Josep des de feia anys per múltiples problemes, era una d’aquestes persones malaltes que se’ls anomena i classifica com a PCC (pacient crònic complex). En Josep va ingressar a l’hospital per una complicació infecciosa i va ser donat d’alta amb tractament antibiòtic endovenós i amb seguiment per «hospitalització domiciliària», a càrrec de personal de l’hospital on havia estat ingressat. El segon dia d’estar a casa, en Josep va anar al CAP a veure la infermera per ensenyar-li la via per on li posaven la medicació i el material de cures que feien servir quan anaven a casa a curar-lo. Volia que ella ho sabés i li digués què li semblava; en definitiva ella era la «seva infermera» i hi tenia tota la confiança.

En Josep és un home senzill que no coneix els estudis que conclouen que el seguiment per un mateix professional allarga la vida. En el cas de persones amb diabetis com ell, a més a més, disminueix els ingressos hospitalaris i els costos de l’atenció. Però el que sí sap és que la seva infermera i la seva metgessa de capçalera coneixen tots els seus problemes des de fa molt de temps. Sí, també que la seva filla és drogodependent i el fa patir molt. Sap que quan alguna cosa no va bé sempre estan disposades a escoltar, a buscar una explicació, a ajustar un medicament, i, quan convé, a parlar amb algun dels metges de l’hospital que també el porten. Sap que tenen cura de tot plegat. Per això, quan torna de l’hospital les va a veure i junts acorden un pla de seguiment. Quan ha necessitat una visita a casa sempre hi han anat, no entén per què en aquesta ocasió hi va una infermera des de l’hospital, que està a 20 kilòmetres.

Aquest és un dels molts exemples del desenfocament de l’atenció als pacients amb malalties cròniques que s’està imposant en aquests moments. En comptes de potenciar les relacions i els recursos habituals, se n’instauren d’altres que no respecten el coneixement, el vincle ni la confiança i trasplanten mitjans hospitalaris a l’entorn comunitari. Són fórmules que en general no aporten cap valor al pacient i resulten molt més cares. El terme hospitalització domiciliària és un oxímoron, però conté un missatge potent i perillós: allò que el pacient necessita no ho pot proporcionar l’atenció primària, s’ha de fer des de l’hospital. La metgessa i la infermera de capçalera hi són però no actuen: En realitat és com si no hi fossin.

Aquest cas evoca la idea de condició pòstuma que Marina Garcés desenvolupa en el seu llibre “La Il·lustració radical”. En ell ens explica que el nostre temps és el temps del “tot s’acaba”. S’acaben els recursos naturals, s’acaba la feina, s’acaben els diners, s’acaben les pensions, s’acaben els serveis públics. L’actual dinàmica sanitària apunta que l’atenció primària també s’està acabant, va camí de ser pòstuma. Els equips d’atenció primària es dissoldran en una xarxa de diferents serveis; la metgessa i la infermera de capçalera, que són la base que dóna sentit a l’atenció primària, es van quedant sense pacients crònics, sense pacients terminals, sense atenció domiciliària, sense funcions de suport emocional, sense urgències, sense incidència en l’atenció secundària, sense… Faran atenció comunitària però no trepitjaran la realitat familiar i domiciliària. El seu paper, tan valorat per les persones malaltes i tan útil en termes de salut, s’està acabant. Els professionals estan confusos, estan en un no saber «qui sóc jo per als meus pacients», estan perdent la identitat.

Per a l’atenció primària no hi ha més pressupost perquè es gasta en altres coses (sí que n’hi ha per a l’hospitalització domiciliària, per exemple); no hi ha personal perquè estan treballant en llocs que els paguen i els tracten millor; no hi ha competències perquè les hi treuen. No hi ha prestigi, no hi ha valoració social, ningú no reconeix el seu saber. En aquestes condicions, pot haver-hi un futur? Poden les professionals visualitzar més vida, quan tot s’està acabant?

Garcés diu que la condició pòstuma l’atorga el discurs dominant que està configurat pels sistemes de poder. El mateix discurs que atribueix les identitats i el sentit de l’acció. En efecte, s’ha imposat un relat sanitari que respon al domini del saber biologicista, parcial i tecnificat. Un saber que no considera els condicionants socials o mediambientals de la salut. Un saber que ignora les dimensions humanes més profundes del patiment i de la lluita per la vida digna. Un saber en el qual conceptes intrínsecs al rol de metge o infermera de capçalera, com acompanyar, tenir cura, deliberar, respectar, comprendre o acceptar, hi tenen difícil cabuda.

Potser els professionals (o com a mínim una part) ja hem acceptat de manera obedient i acrítica aquest relat? «Per què, si estem vius, acceptem un escenari post mortem?» diu la mateixa autora.

Per això, demana una nova il·lustració radical que parteixi de no caure en la credulitat del relat dominant i que en construeixi d’altres amb un sentit crític, que ens proporcioni el saber i les experiències més útils per al col·lectiu humà. Que ens obri la possibilitat de futur.

Una incredulitat i un sentit crític que ha exercit el Josep quan no ha cregut que la infermera que ve de l’hospital sigui millor que la seva, i quan ha decidit no acceptar el poder del saber hospitalari i ha anat a buscar el saber de la seva metgessa.

Pot l’atenció primària fer aquest mateix procés? No creure que no podem, que no sabem, que no ens deixen, que no tenim temps… per després passar a la crítica i a l’acció? No acceptar pèrdues de competències, pèrdues de funcions, suports que suplanten, xarxes que ens debiliten. Podem fer un pas endavant i actuar com a referents, fer domicilis, fer atenció pal·liativa, fer urgències, fer tot allò que ens dóna sentit i ens fa útils a persones com el Josep i a totes les altres. Fer com a professionals individuals i com a col·lectiu, exercint la crítica i la reivindicació per no esdevenir una mena de zombies en un futur pròxim.