Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Pocs dies abans que Marea Blanca, Sanitàries en Lluita i una trentena d’organitzacions més d’arreu del país presentessin al Parlament de Catalunya un manifest en defensa de la sanitat pública sota el títol “És hora d’acabar amb el mercantilisme a la sanitat: per una nova llei que permeti una sanitat 100% pública”, el casal cívic d’un barri de Terrassa acollia una conferència sobre factors socials i econòmics de la salut en la qual hi participaven Tiago Ferreira, membre de La Pepeta (Plataforma d’Associacions de Famílies d’Alumnat d’escoles de Terrassa); Pilar de Dios i Laila, del Colectivo Sin Vivienda; Anna Martínez, infermera i activista de Marea Blanca; Xavier Lleonart, secretari general de Metges de Catalunya; i Núria Martí, de Marea Blanca Terrassa. Aquestes van ser algunes de les intervencions.
Escola i salut mental
Tot saludant la proposta d’espai plural, per a la «convergència de diferents sectors en una aquesta lluita comuna, que és la de la defensa i la reivindicació dels serveis públics i, en definitiva, dels drets socials», Tiago Ferreira va presentar una anàlisi de la problemàtica de la salut, en concret la cura de la salut mental, infantil i juvenil, i l’escola, l’educació, i informes oficials, que el que ens diuen és que «la saturació de la xarxa de salut mental infantil juvenil comporta que no es pugui donar una resposta adequada a la demanda existent«.
Per més que pugui semblar evident, cal tornar a dir-ho: «les mancances del sistema afecten més i pitjor les persones i les famílies més vulnerables«, va destacar Ferreira. I va recordar i citar dades que en un informe del Síndic de Greuges de Catalunya, de fa 15 anys, ja es denunciava que «la xarxa d’atenció a salut mental infantil i juvenil estava col·lapsada». Des de llavors tenim un gran creixement de la demanda de visites de menors. I cinc anys després de la denúncia del Síndic, que ja alertava que posava en risc els col·lectius més vulnerables de la societat, «l’atenció no ha millorat gens». De fet, «els centres per a criatures entre 0 i 6 anys del sistema públic admeten que estan desbordats i sense recursos, que han de donar altes quan els infants encara necessiten un suport intensiu». Això assegurava el representant de la Pepeta tot mostrant una informació del 2021.
Una derivada d’aquesta situació és que «infants que haurien de tenir un recurs per a atenció a les seves necessitats educatives especials a l’escola ordinària són empesos a marxar a escoles d’educació especial; de manera que hi ha la fallida del projecte d’inclusió educativa«, que s’establia amb un decret aprovat el 2017. I Tiago Ferreira destaca que «el 2021 feia 4 anys que hi havia un marc legal que defensava que qualsevol infant, independentment de les seves necessitats, hauria de ser escolaritzat amb tots els recursos disponibles i en condicions d’igualtat amb els altres».
L’any 2024 calien dos mesos i mig per a una primera visita amb un psicòleg infantil i juvenil, va assegurar en Tiago en parlar de casos coneguts i denunciats per la Pepeta. En primera infància, és a dir, de 0 a 6 anys, el temps d’espera és inferior, de 40 dies per una primera visita. Però, en resum, «els terminis s’han duplicat en 15 anys, i el percentatge d’usuaris amb un nivell socioeconòmic més baix és superior. Aquestes són les últimes dades disponibles», reblà.
La salut, carrera que alguns fan amb avantatge
“Jo, a vegades, m’imagino la salut com una cursa”. Són paraules de l’Anna Martínez, infermera i investigadora del sistema sanitari. «Una cursa en la qual hi ha persones que comencen molt a prop de la meta, la salut, i hi arriben sense problemes en un estat òptim, mentre que d’altres estan molt lluny i, a sobre, carreguen una motxilla pesadíssima». Una motxilla carregada de factors no modificables –biològics i genètics– i d’altres modificables, «que són els que més condicionen la salut», segueix, com són l’estil de vida, l’alimentació i tots els factors socials que fan i dibuixen les desigualtats. «Aquí hi ha el que diem factors estructurals, context socioeconòmic I polític», destaca l’Anna, incloent-hi el mercat i condicions de treball, l’educació, la cultura en general. «Factors que fan les desigualtats i que determinen qui té i qui no té poder», emfatitza, tot indicant que «ho tenen tot a veure amb la nostra classe social, el gènere, l’edat, l’ètnia i el territori o entorn residencial».
Martínez, autora del llibre Com comercien amb la teva salut (Icaria editorial, 2014), posa alguns exemples molt gràfics: al cim d’aquesta estructura piramidal dels eixos de desigualtat social «està l’home blanc, europeu i ben posicionat econòmicament. Aquesta persona tindrà unes millors condicions de treball, millors ingressos, probablement no es dedica al treball domèstic i de cures, tindrà una bona casa, millors recursos materials i un entorn residencial molt més acceptable. A l’extrem oposat, o sigui el més baix en el privilegi, hi ha una dona migrant, racialitzada, que probablement té pitjors condicions d’ocupació i treball, accés pitjor a l’habitatge, pitjors ingressos i un pitjor entorn residencial».
El conjunt d’aquests factors i desigualtats –i més concretament encara el salari digne, recursos materials, alimentació, recursos de lleure i esport– «es creuen i sumen de manera exponencial en les persones», assegura l’Anna Martínez, «i condicionen allò que anomenem els factors psicosocials, o sigui estrès econòmic i personal, patiment emocional».
Precarietat laboral i de vida i problemes de salut
Alguns recursos suposadament estan a l’abast de tothom. Altres, senzillament, poden semblar relats de ciència-ficció. «Potser ens ve algú a la consulta –relata– i de seguida constates que s’alimenta malament, que no es cuida prou. La resposta o prescripció és clara i senzilla. Però a aquesta persona potser l’acaben de desnonar, viu al carrer, no té com alimentar-se adequadament ni condicions mínimes per viure, en general. I, la veritat, no sé si ajuda molt donar-li certs consells. És clar que se l’ha d’informar de tot, però sense posar remei a la situació de precarietat, altres solucions segur que són molt més complicades, si és que arriben».
Des de la seva experiència professional i com a investigadora, l’Anna Martínez comenta, tot fent una mica de broma: «el que hauríem de dir a molta gent és: no siguis pobre! Compra’t una casa guapa, no facis treballs estressants, ves-te’n de vacances i relaxat…» I encara afegiria: «No siguis dona i, sobretot, no perdis la teva llar»… I explica un exemple extrem (potser només per la solució adoptada…): fa dies que una família de tres membres viu al servei d’urgències de l’Hospital Clínic de Barcelona. Després de presentar-se cercant atenció, es van quedar. El pare no para de visitar-se. «Per malestar general –»És clar que tinc malestar!, reclama l’usuari»–. I jo sempre recordo un cas semblant, de fa temps, era un doctor que ens digué: aquest home el que necessita és un entrepà. El que jo hauria afegit és que necessita una casa i condicions dignes de vida, potser una feina i accessibilitat adequada als serveis socials».
Les dades, les eines per organitzar la mobilització
Casuística a banda, «aquesta associació entre condicions socials i salut és molt visual i està sobradament demostrada amb evidències«, subratlla Martínez, tot mostrant uns mapes de la ciutat de Barcelona que fan un encreuament per barris de renda familiar disponible i esperança de vida. «La diferència d’esperança de vida entre el barri amb més renda familiar i el més pobre és d’onze anys. I això no és casual». La mortalitat prematura està directament relacionada, la incidència de malalties cardiovasculars, diabetis, hipertensió. O, dit amb altres paraules, repetint, perquè cal fer-ho, «perquè viuen en la precarietat».
La infermera recorda també un dels mites sorgits de l’experiència de la pandèmia: aquell segons el qual el virus no fa distincions de rics i pobles: «Mentida!! Els barris més desafavorits van tenir una taxa de positius de covid més alta i van tenir una taxa de mortalitat més alta que els barris més afavorits, almenys a Barcelona, i segurament també aquí a Terrassa». Així les coses, encara hem de patir els problemes amb el sistema: «És una evidència que el sistema de salut està profundament mercantilitzat i privatitzat«, assegura Martínez: «En una situació de desigualtats socials i, conseqüentment, en salut, aquesta mercantilització i privatització dificulten encara més l’accés, el que comporta l’augment exponencial de les llistes d’espera, i amb això, l’agreujament també exponencial de la situació de les persones més vulnerables i que pitjors indicadors de salut tenen».
Malgrat la gravetat de la situació, proposà l’Anna, «tenim aquestes dades, evidències que estan sobradament demostrades» i, per tant, va concloure tot cridant a la mobilització: «Tenim les eines des dels col·lectius, des de la base social, per dir: volem serveis de salut forts, públics, amb un accés universal, que ens permetin viure».
«Els pitjors gestors de la història»
El secretari general de Metges de Catalunya, Xavier Lleonart, va oferir i proposar una mirada des d’una nova perspectiva a la problemàtica tractada, factors socials i salut. Sorprenent i impactant, sens dubte.
En assegurar que el sistema català de salut ha tingut durant els darrers cinc anys un increment molt important del pressupost –»com mai a la seva història» – i que, per tant, «la situació podria estar molt millor»»», tanmateix, sentencià: «Així i tot, i parlo d’acord amb les dades, estem davant dels pitjors gestors i els pitjors polítics de la història d’aquest país», en referència a «falles evidents i palpables en la gestió».
El pressupost, de totes maneres, no arriba, afegí, «caldrien uns quants cents de milions més. Però també us puc dir que tenint en compte que, per exemple, el pressupost de l’any 2019 era aproximadament a Catalunya 10.000 milions d’euros i ara és 15.000 milions d’euros, és a dir, ha pujat un 50%, no s’acaba d’entendre com pot ser que les llistes d’espera estiguin pitjor, ja sigui per veure un metge de família o un psicòleg o psiquiatre, encara pitjor! Això té una explicació, i és la mala gestió».
Des del Departament de Salut s’intenta sovint negar els problemes de les llistes d’espera, i ho fan informant que s’han contractat més de 5.000 professionals. «Però clar», alerta el secretari general de Metges de Catalunya, «quins professionals? Perquè sí, és cert, s’han contractat molts més professionals. Vosaltres aneu al centre de salut d’un hospital i veieu molta gent treballant. Però quina gent treballa? Hi ha dades, en aquest cas de l’Institut Català de Salut, o sigui dades oficials, que mostren que si bé el 2014 hi havia un nombre determinat de metges de família en els centres d’atenció primària de l’ICS, el 2025 hi ha 300 metges de família menys. Això al mateix temps en què s’han contractat 4.000 o 6.000 professionals més».
«Un gran forat en gestió de recursos humans«
Pot ser més gran el problema de gestió? «Quins professionals?, torno a demanar», emfasitzà Lleonart. «Veiem: per exemple, per què hi ha molta espera per accedir a la salut mental? Doncs molt senzill, perquè la gran inversió en salut mental que van dir que farien, ha estat en la contractació de psicòlegs que no estan facultats per visitar i per atendre pacients. Són psicòlegs no clínics, psicòlegs no especialistes. I què fan? Els diuen que facin detecció de casos. Es detecten més casos, però el nombre de professionals per atendre’ls són els mateixos d’abans».
Les informacions que ofereix i les afirmacions que fa Xavier Lleonart fan posar els pèls de punta: «Ja tenim un greu forat en la gestió dels recursos humans. Però, a més a més, s’està contractant molta gent que no soluciona problemes i s’estan gastant uns recursos que serien molt útils si es destinessin a contractar i a fidelitzar el personal«.
El secretari general de Metges de Catalunya afirmà encara, per fer més greu el panorama, que «davant d’aquest caos, el gran nombre de professionals que s’està jubilant no s’estan reposant, perquè els nous professionals no volen treballar en aquestes condicions en el sistema de salut. I enlloc de proposar recursos per tractar-los millor i seduir-los perquè es quedin, el que fan és contractar altres professionals que poden tenir molt bona voluntat, poden fer moltes coses, però el que no fan és diagnosticar tractament».
En Lleonart alertà i sentencià encara: «No s’estan fent retallades en el sistema sanitari, el problema és que s’està gestionant horrorosament malament i no s’està donant la sortida que tocaria ni als recursos humans ni als recursos materials«, tot cridant ell també a la mobilització: «La feina que tenim tots els que estem en aquesta història és fer veure i posar gent que sàpiga gestionar que, malauradament, no és el que prepara l’actual govern».
Notícia publicada originalment i més ampliada al diari Malarrassa
