Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Hi ha frases que travessen els segles perquè expliquen una manera d’entendre l’exercici del poder. “Tot pel poble, però sense el poble” no és només una anècdota històrica del despotisme il·lustrat; és un reflex de certes maneres de governar que, malgrat els segles i les revolucions, continuen massa vives.
Quan una reforma sanitària es presenta com una transformació estructural per garantir el futur del sistema, el mínim exigible és que els actors principals en formin part. Però quan el principal sindicat mèdic del país —Metges de Catalunya— s’assabenta del nou model pels passadissos o pels mitjans de comunicació i no per la via institucional, el missatge és clar: el relat importa més que el consens.
El nou model d’Àrees Integrades de Salut (AIS) es ven com el pas definitiu cap a una sanitat centrada en la persona, la prevenció i l’acompanyament al llarg de la vida. Conceptes impecables sobre el paper. Irrefutables en qualsevol powerpoint. La pregunta és què impedia fer això abans? La resposta no és clínica ni assistencial, és, una vegada més, de recursos.
Perquè la qüestió de fons no és conceptual —el projecte en si no és negatiu—, sinó aritmètica. Si falten metges, falten metges, i qualsevol solució que no sigui contractar-ne més és un nyap. Si no es vol afrontar el cost polític i econòmic de fer-ho, només queda una alternativa: fer veure que amb els que tenim és suficient. Just allò que el comitè CAIROS està fent amb la promoció de les AIS.
La nova proposta de model organitzatiu, sota l’etiqueta d’eficiència i integració, obre la porta a una mobilitat forçada de professionals, sobretot de metges i metgesses, que no resol el dèficit estructural, només el redistribueix. Per entendre’ns: les hores de metge no augmenten, es treuen d’un lloc i es posen en un altre. El que sí que augmenta és la pressió, la inestabilitat i la sensació creixent que el sistema exigeix cada vegada més mentre ofereix cada vegada menys. Anomenar a això modernització és, com a mínim, discutible. Anomenar-ho transformació és, directament, optimista.
Després, inevitablement, arribarà la sorpresa. “Com pot ser que els metges marxin o no vulguin treballar al sistema públic?”, es preguntaran els mateixos que han convertit la vocació en una cursa d’obstacles. I la resposta no és “per diners”, com voldran explicar. La resposta és: per dignitat professional, per estabilitat i confort vital, i per poder fer bé la seva feina.
La sanitat pública s’erosiona amb decisions que es prenen als despatxos per part de gurús amb màsters en gestió sanitària que són els socis i aliats preferents de l’administració. Fins que un dia la distància entre el relat polític i la realitat assistencial és tan gran que ja no hi ha retòrica capaç de sostenir-la. I com a mostra un botó: algú recorda la promesa de Salvador Illa que el 90% de la població catalana seria atesa als CAP en un termini màxim de 48 hores?
Hem normalitzat que les grans decisions sanitàries es prenguin sense la participació dels qui ostenten el coneixement i sostenen el sistema cada dia. “Tot pel poble, però sense el poble”, una vegada més.
