Actualitat

Una agència catalana del medicament? Buffff!

L’independentisme pateix d’una falta de percepció de la realitat que li impedeix generar un discurs racional i raonable. La seva retòrica tracta de convèncer-nos de la lògica d’un discurs amb doble personalitat que barreja arguments de l’autocomplaença nacionalista amb l’europeisme pseudofederal. L’última: des de la Conselleria de Salut es llança la proposta de crear una Agència Catalana del Medicament que hauria de “sancionar” les decisions que de l’Agència Europea del Medicament (EMA), agència a la qual, per cert, aspira la ciutat de Barcelona (amb tot dret) després de la secessió britànica. ¡Cels!

Els embolics en aquest pantanós tema, ja van començar dècades enrere amb la creació de l’Agència d’Avaluació de la Tecnologia i Recerca Mèdiques que, si no errem, va arribar a tenir més de 60 persones en nòmina en temps de l’exconsellera Geli, tot i que mai va ser més que un òrgan consultiu que va generar bons informes però que, a la pràctica, tot just van tenir impacte en les polítiques sanitàries. L’esmentada agència, dit sigui de passada, era una de les sis agències d’aquestes característiques que existien a Espanya. Veuen vostès quin despropòsit? Al juny de 2010, amb l’ocàs del tripartit i davant la imminent investidura d’Artur Mas a la Presidència de la Generalitat, la susdita agència es va transformar en una altra: la denominació va ser Agència d’Informació, Avaluació i Qualitat en Salut, la qual va perir el 2013 de la mà de Boi Ruiz transformant-se en l’Agència de Qualitat i Avaluació Sanitàries (AQuAS). Ens segueixen? A que no? És el que té la política catalana.

Ara, amb Puigdemont i Comín, es proposa un Agència Catalana del Medicament que no sabem si serà per reemplaçar a l’AQuAS, retallar les seves competències o simplement sumar burocràcia al Departament de Salut. Més enllà del clientelisme i de crear llocs de treball de dubtosa utilitat a costa de l’erari públic, com és possible que els ciutadans acceptem tanta duplicitat i tant despesa supèrflua amb escassa eficàcia? Hi ha “estructures d’estat” que per defensar millor els drets de la ciutadania, han de tenir necessàriament competències d’àmbit federal, idealment europeu, i si no espanyol. Es tracta de guanyar eficiència, treballar de forma coordinada i respectar les evidències científiques.

Com és possible pensar en una regulació catalana del medicament? Què pensarà Europa al respecte? Com és possible que Barcelona aspiri amb tota legitimitat a portar-se l’EMA -que més tard o d’hora abandonarà Londres- i que, en paral·lel, Catalunya decideixi dotar-se de la seva pròpia agència? De ben segur que Brussel·les sol·licitarà amb urgència que es desfaci l’embolic i es clarifiquin les posicions. Una Catalunya independent mai podrà ser seu de l’EMA. Com a nació no pertanyent a la UE perdria aquest dret a més de molts més. La mera possibilitat d’una futura secessió hauria de contemplar-se com el principal obstacle perquè Brussel·les es fixi a Barcelona com a futura seu de l’EMA. Un pot tenir vel·leïtats secessionistes però el que no pot ser és ignorant del que això comporta ni justificar políticament el que constitueix un cas d’incompetència o, pitjor, d’irresponsabilitat. I si no és incompetència ni irresponsabilitat és una cosa pitjor: una mentida, una gesticulació més.

Si us plau, els que vulgui que siguin els responsables últims d’encoratjar les “estructures d’estat” posin una mica de sentit comú en les seves polítiques; donin una imatge coherent capaç de generar confiança entre la ciutadania i les instàncies decisòries de la Unió Europea. No juguin al melic. Catalunya ha de fer una aposta ferma, inequívoca, per endur-se l’EMA a Barcelona i deixar-se d’històries. Les sis, o més, agències que hi ha a Espanya haurien de confluir en un òrgan federal comú, a la manera de la Food and Drug Administration nord-americana per defensar millor els drets a la salut de tots els seus ciutadans i ciutadanes i evitar la medicalització innecessària. Posin al capdavant d’aquests organismes federals a bons professionals, lliures de conflictes d’interès tant polítics com industrials i avancem en la coordinació, en el respecte a les evidències científiques i en la clarificació de competències. I deixin-se d’històries!