Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
Aquest és un article publicat a eldiario.es
“El rock ha estat la meva teràpia contra la depressió”. Bruce Springsteen va reconèixer fa un temps que durant tota la seva vida ha estat lluitant contra la depressió. A la presentació de la seva autobiografia, Born to Run, The Boss ha tornat a aprofundir en els problemes mentals del seu passat. Uns problemes que segueixen estant estigmatitzats i per als que sovint no es dóna una resposta adequada.
La malaltia que ha patit el músic de Nova Jersey al llarg de la seva vida no és una cosa poc comú. Segons l’Organització Mundial de la Salut, és el trastorn mental més freqüent i es calcula que afecta uns 350 milions de persones a tot el món (d’un total de 7.000 milions), sent la principal causa mundial de discapacitat.
Springsteen reconeix en el seu llibre que ha viscut amb una depressió des que era un nen, encara que no va acudir a teràpia fins a gairebé els 40, cosa habitual en molts trastorns mentals que, encara avui, segueixen tenint un important estigma. Però la realitat és que, fins i tot quan reben atenció mèdica, aquesta no sempre és adequada i en molts països, com Espanya, l’atenció primària relativa a trastorns mentals és clarament insuficient.
Segons l’OMS, els obstacles més habituals són “la manca de recursos i de personal sanitari capacitats, a més de l’estigmatització dels trastorns mentals i l’avaluació clínica inexacta”. Aquesta situació es dóna en països de tot tipus d’ingressos, on les persones amb depressió sovint no són correctament diagnosticades, mentre que altres que en realitat no pateixen cap trastorn són tractades amb antidepressius, alerta l’organisme.
“Dos de cada tres casos de depressió i ansietat estan tractats per metges d’atenció primària, que tenen pocs coneixements específics i disposen de poc temps per fer una avaluació adequada o per realitzar mesures de cribratge”, explica a eldiario.es Antonio Cano, president de la Societat Espanyola per a l’Estudi de l’Ansietat i l’Estrès i professor de la Universitat Complutense de Madrid.
“El percentatge d’encert pel que fa a l’estàndard d’or, que és l’entrevista realitzada per un especialista, és només d’un 20%, és a dir que només s’encerta en un de cada cinc casos”, assegura aquest psicòleg.
Un trastorn emocional
L’estat depressiu és essencialment un trastorn emocional que està caracteritzat per diversos símptomes, com la tristesa persistent, l’apatia, la desesperança, etc. No obstant això, no totes les persones que pateixen aquest tipus de trastorn pateixen els mateixos símptomes i la seva gravetat, freqüència i durada poden variar segons la persona. “Si tots aquests símptomes, que poden ser normals en un estat de dol, es donen en uns nivells més alts i durant un període prolongat, es pot dir que un està un estat depressiu”, explica Cano.
Encara que avui dia segueix havent-hi moltes llacunes en el coneixement sobre els mecanismes de la depressió, algunes investigacions indiquen que les malalties depressives són trastorns del cervell. Tot i així, no hi ha consens científic sobre això i l’únic que es pot dir és que no hi ha una causa única coneguda de la depressió, sinó que aquesta sembla ser el resultat d’una combinació de factors psicològics, genètics i bioquímics.
“No ho sabem tot sobre la depressió, però sí que coneixem alguns factors de risc”, explica Cano. Entre els múltiples factors que poden afectar, aquest psicòleg destaca els psicosocials, com la desocupació, i recorda que “s’ha observat que amb la crisi econòmica han augmentat les consultes per depressió en atenció primària i que fins a un 9% estaven relacionats amb pèrdua d’ocupació, desnonaments, etc”.
Per què es dóna també en persones acomodades?
Aquests factors de risc fan que sovint algunes persones assumeixin que la depressió és una cosa associada simplement a la mala situació econòmica o familiar, amb la qual cosa resulta més difícil entendre-ho en el cas d’algú relativament acomodat com Springsteen. No obstant això, Cano assenyala que “es poden traçar moltíssims perfils diferents de persones que han aconseguit el que volen i tot i així entren en una depressió”.
“Hi ha molts casos de persones que no tenen problemes econòmics, ni psicosocials, que fins i tot tenen una família unida i una feina que els agrada, però tot i així poden caure en un estat depressiu, perquè no cal oblidar que hi ha molts factors en joc”, explica Cano. “Hi ha persones, per exemple, que són molt perfeccionistes en la seva feina i que els va molt bé, però que entren en una dinàmica en què no descansen prou. Són persones que poden arribar a explotar, es podria dir que arriben a morir d’èxit”, assegura aquest psicòleg.
La depressió heretada
Entre els factors de risc també poden estar els familiars. Springsteen parla en la seva biografia del trastorn que ha patit i que, segons ell, va heretar del seu pare, cosa que en certa mesura pot ser cert. “La depressió té components que estan relacionats amb els nostres avantpassats, de manera que els fills amb pares que han patit depressió tenen més probabilitats de desenvolupar-la”, explica Cano.
Alguns tipus de depressió tendeixen a transmetre de generació en generació, el que suggereix una relació genètica. Tot i així, aquest psicòleg aclareix que “és difícil separar el genètic del que s’ha après, perquè sovint succeeixen les dues coses”. En qualsevol cas, Cano insisteix que hi ha programes preventius eficaços per a fills de pares amb depressió. “No estem condemnats a patir el que han patit els nostres pares, ja que estem davant d’un factor de risc prevenible”, assegura.
