Aquests darrers dies he participat en un debat en les xarxes al voltant de les repetides paraules de Xavier Domènech que critiquen l’existència d’una hegemonia neoliberal a Catalunya, un debat que es va anar centrant en la nostra sanitat. Om li retreia la invenció d’un fantasma inexistent per suplir la seva falta de programa. No seré jo qui defensi la gestació del nou espai polític dels Comuns, per a mi contraproduent per quan minva les possibilitats revolucionàries d’un procés d’independència i perllonga el processisme que critica, però defensaré, pel meu coneixement militant del tema, l’existència real del suposat fantasma.
La influència del thatcherisme en la gènesi del model sanitari català és innegable. Josep Maria Via i Redons, el denunciant de la revista Cafèambllet, és membre del neoliberal Espai Hayek acollit a la Fundació Catalunya Oberta. El seu CV, ple de portes giratòries, demostra la influència que va tenir en la gestació del model. A finals de març del 2011 va fer un escrit, ara desaparegut de les pàgines del Consorci Hospitalari de Catalunya (actual Consorci de Salut i Social de Catalunya) -recompensaré a qui em permeti recuperar-lo-, on deia unes paraules, cíniques i brutals, que expressen a la perfecció el seu tarannà i les seves intencions, mirall d’allò que ell hauria volgut fer i minimitzen el que després va fer la conselleria de Boi Ruiz: “Em costa d’imaginar que puguem seguir plantejant-nos l’Estat del Benestar, com si visquéssim en ple maig del 68, o el mur de Berlín seguiria en peu”.
Per sort, el maig del 68 va ressuscitar el 15M i la resposta ciutadana al saqueig ha fet que s’imposés una certa lògica contrària al seu despotisme. Josep Maria Via, després del canvi de govern a Barcelona, després de blasmar el mateix govern del seu propi partit perquè no acabava de soca-rel amb tot el que ell entén per burocràcia, que en definitiva és tot allò que li impedeix fer la seva santa voluntat, va abandonar el seu darrer càrrec públic al capdavant del Parc de Salut Mar. Però al Parc no va ser ‘morta la cuca, mort el verí’, la seva petjada autoritària encara dura.
En el citat debat Sergi Castañé fa una definició del neoliberalisme que explica molt bé el que es va implantar al Xile de Augusto Pinochet. Però hegemonia no vol dir domini absolut, sinó capacitat per inspirar les polítiques, o simplement, per exemple, que TV3 triï amb tota naturalitat una persona com Xavier Sala i Martín per explicar economia als catalans. Ningú discuteix que Margaret Thatcher, a la Gran Bretanya, va aplicar l’ideari i les receptes neoliberals sense necessitat d’instaurar cap altra dictadura que la ja vigent del capital, i va desmuntar el National Health Service (NHS), el modèlic sistema sanitari britànic. Els ideòlegs del model sanitari català van tenir els mateixos instructors i van aprendre les mateixes tesis, com ja sabem des de fa molts anys, implementant simultàniament la separació entre finançament i provisió que dictava la Nova Gestió Pública. El menyspreu cap a tot el que és públic i l’intent de desballestar l’Institut Català de la Salut són una constant dels 35 anys d’un model sanitari català que, si bé té com a data paradigmàtica d’inici l’any 1990, amb la LOSC i la creació del CatSalut, és notori que es va començar a gestar immediatament després de les transferències, l’any 1981.
A aquests efectes, són inútils els intents d’establir diferències de consideració entre els governs de CiU i els set anys del Tripartit. Tret de detalls més teòrics que reals, com deixar de parlar de competència i parlar de col·laboració, i d’altres lleugers canvis d’accent, la sociovergència “va funcionar”, com crec que demostro en el capítol dedicat a Catalunya al llibre “¿Por nuestra salud?“, editat a primers del 2010. L’actualització, que m’han dit que sortirà a primers de gener, força més extensa, mostra la persistència del neoliberalisme durant la gestió de la crisi i pretén mostrar alternatives.
Per fer qualsevol canvi, és necessari un bon diagnòstic previ. Negar l’hegemonia neoliberal que ho impregna tot, com negar la privatització amb l’absurda base que la sanitat segueix essent gratuïta, sense considerar la falta de control de la despesa quan la gestiona una entitat privada, no és un bon punt de partida i genera la lògica desconfiança de molta gent que donaria suport a un procés de canvi realment transparent i democràtic.
L’entrada de la Viquipèdia al terme neoliberalisme enllaça un article molt útil. La “Història i lliçons del neoliberalisme: la construcció d’una via única” de Perry Anderson, traduïda per Pol Sureda, acaba apuntant tres pràctiques del neoliberalisme que hauríem d’utilitzar, estem utilitzant, per plantar-li l’alternativa:
- No tenir por d’anar contra el corrent polític dominant
- No transigir amb les idees
- No acceptar com a immutable cap institució establerta
El desvergonyiment de les paraules i les actituds de Josep Maria Via o de l’exconseller Boi Ruiz o els repetits insults de Guillem López Casasnovas als treballadors públics, equiparables a l’enrocament del govern i a la majoria del Parlament espanyols, ja ens han fet perdre la por i actuar desacomplexadament. Continuem insistint que el mercat, inclòs el mercat relacional de la sanitat catalana, és incapaç de garantir les nostres necessitats i, per tant, insistirem en una sanitat pública que sigui 100% pública, sense intermediaris. Com els neoliberals, però en sentit contrari, volem canviar unes estructures anomenades democràtiques que no ens satisfan. Ells les volen esquifides, nosaltres participatives. Contràriament als neoliberals, als quals molesten tots els estats quan no els dominen, a nosaltres només ens molesta un per poder construir la sanitat que volem, i no en volem dominar cap. Ho tenim més fàcil.
