Fa molts anys, a la meitat de la dècada dels 80, es va promulgar la Llei General de Sanitat i, amb ella es va produir el canvi legislatiu més important del sistema sanitari espanyol des de la guerra civil. Aquesta Llei va confirmar el canvi conceptual, estratègic, organitzatiu i d’activitat assistencial de l’antiga assistència mèdica ambulatòria, que a partir d’aleshores es va passar a denominar atenció primària. Aquest procés de reforma es va desenvolupar operativament al llarg de gairebé 20 anys en les diferents nacionalitats i comunitats autònomes de l’estat i, encara que no va aconseguir solucionar de forma satisfactòria tots els problemes d’orientació, efectivitat i eficiència que presentava l’atenció en règim ambulatori de la població, no es pot negar que va millorar de forma evident la qualitat de l’assistència en el marc del sistema sanitari públic.
Mentre avançava el canvi en profunditat de l’atenció primària, què passava als hospitals? La veritat és que entre poc i res. Semblava com si l’orientació estratègica, organització, estructura i tipologia de la seva activitat assistencial no tinguessin necessitat de cap canvi significatiu. Al llarg de tots aquests anys, en els hospitals solament es van introduir les modificacions derivades del progrés tecnològic diagnòstic i terapèutic i es van crear diverses unitats funcionals per atendre determinats grups de processos emergents que requerien la participació assistencial d’especialistes de diverses branques mèdiques i/o quirúrgiques.
Aquest immobilisme ha estat la norma dins els murs dels edificis hospitalaris però tampoc s’avançat significativament en el camp de les interaccions dels hospitals amb la resta dels components del sistema sanitari sobretot en el cas dels centres d’alta complexitat (terciaris). És cert que en alguns hospitals de tipus comarcal sí que s’han fet intents d’obertura cap a altres serveis i recursos sanitaris i socials però amb un èxit relatiu. En moltes ocasions els hospitals de menor complexitat, en lloc de dirigir les seves prioritats organitzatives i d’activitats a potenciar el seu arrelament i coordinació amb la resta dels recursos de la comunitat en què actuen, continuen enlluernats pels seus “germans terciaris” i volen créixer competencialment assumint serveis i tecnologies que no els corresponen.
Al llarg de la meva vida professional he assistit al naixement de múltiples iniciatives planificadores que intentaven reconduir la manca d’efectivitat i eficiència (sense oblidar la inseguretat per als pacients) inherent a la innecessària duplicació de serveis hospitalaris d’alta complexitat. En moltes ocasions el projecte s’abandonava al poc d’iniciar-se i en altres no arribava a assolir un percentatge significatiu dels objectius marcats.
Les causes d’aquest immobilisme tenen segurament un origen múltiple, començant per la dificultat derivada de la mateixa complexitat de l’estructura hospitalària i seguint per la que pot tenir l’enfrontament amb interessos institucionals i professionals molt potents. En termes informàtics sembla com si els polítics i gestors sanitaris pensin que els hospitals són el component dur (hardware) mentre que la resta dels integrants del sistema formen el component tou i flexible (software) del sistema sanitari. Els canvis en els primers es visualitzen com més difícils i costosos i més fàcils i barats els dels segons.
Tampoc no s’han conegut públicament possibles plans estratègics relatius a reequilibrar les tipologies d’hospitals (d’aguts i de subaguts i crònics) i de les corresponents dotacions de llits per posar en marxa de forma progressiva els canvis que han de donar resposta suficient a les necessitats creixents d’atenció d’una població envellida i amb altes taxes de dependència. Alguns pensen que aquesta manca d’iniciativa es pot posar en relació amb un cert propòsit polític d’incrementar encara més el pes de la iniciativa privada i semipública en el sector sociosanitari, que ja és dominant en l’actualitat. Aquestes i altres circumstàncies, juntament amb la manca de visions i accions polítiques definides sobre els canvis d’orientació estratègica, organització, finançament, estructura i activitats que necessita el conjunt del sistema sanitari, poden explicar l’actitud d’uns polítics i gestors que semblen atemorits davant del repte que suposa una profunda reforma hospitalària. Mentrestant la sostenibilitat econòmica i estructural del model es continua deteriorant i creix el desequilibri i la inequitat del sistema.
