Som una Fundació que exercim el periodisme en obert, sense murs de pagament. Però no ho podem fer sols, com expliquem en aquest editorial.
Clica aquí i ajuda'ns!
La Maternitat d’Elna va ser un espai d’esperança en mig de dues guerres que originaren mort i un dolor que arriba fins avui. Un espai d’esperança gràcies al qual van poden néixer 597 criatures entre els anys 1939 i 1944. Un espai d’esperança per les persones que hi van trobar refugi. Aquest espai va ser possible per la voluntat infatigable d’Elisabeth Eidenbenz, que el 1937, als 25 anys, va decidir marxar de Suïssa i venir a Espanya amb el Servei Civil Internacional per ajudar la població que estava patint la guerra. Venia carregada d’ideals, il·lusions i material que diferents associacions suïsses havien recollit per organitzar una acció d’ajuda.
Elisabeth Eidenbenz va arribar al municipi d’Elna, al sud de França, acompanyant la marxa cap a l’exili de milers de persones que fugien d’Espanya buscant evitar la guerra. Era un moment de buscar refugi. Un de tants moments de la història en que la vida de les persones d’un territori està en perill i hi ha qui busca trobar un lloc on provar de sobreviure. El que van trobar a França, majoritàriament, van ser camps d’hostilitat com els d’Argelers, Sant Cebrià, El Bacarés i Ribesaltes.
Avui es pot visitar el Mémorial du Camp de Rivesaltes, a poc més de 25 quilometres d’Elna. Rivesaltes o Ribesaltes, depèn de si ho diem en francès o català, va ser un camp pel que van passar persones que fugien de la guerra a Espanya, persones detingudes per ser jueves, o per altre motius, durant la segona guerra mundial; persones partidàries de la independència d’Algèria durant la guerra en aquest país sota domini francès. També allà hi van ser milers de harkis, persones algerianes que havien lluitat al costat de França i que molts anys després el president de la república francesa François Hollande ha reconegut que els van abandonar. I també s’hi estigueren persones provinents de Guinea, d’Indoxina… El camp de Ribesaltes és un espai que ens fa present el dolor que durant dècades han patit víctimes de diferents guerres en les que França ha estat involucrada d’una manera o altra.
En la fugida republicana que conduïa a camps com el de Ribesaltes també hi havia criatures i dones embarassades, futures mares… La memòria d’aquells anys ens parla de la mort de moltes d’aquestes criatures. De les petites que sortien amb la retirada i de les que naixien en aquell moment. No podien resistir la falta d’aliments, el fred, el vent… En aquell món tan hostil per a la vida Elisabeth Eidenbenz va impulsar la creació de la Maternitat d’Elna. I aquest espai al qui li donaven vida diferents persones va permetre salvar vides, centenars de vides que no haurien sobreviscut a l’estada als camps. La voluntat d’una vida, la d’una mestra suïssa que va entendre que la primera obligació que tenim és ajudar, tenir cura, en va salvar centenars i va alleugerir el dolor de moltes més. Ella era mestra, no metge ni llevadora. Mai havia participat en cap part.
No ho va fer possible ella només. La personificació ajuda a fer visibles aquests fets, però també amaga la resta de protagonistes. Sense oblidar, tampoc, les pròpies víctimes que després es convertiren en salvadores d’altres. La cura es reprodueix. Quan algú té cura de qui ho necessita, quan algú fa present que li primera obligació és tenir cura, la cura es reprodueix, és multiplica… Ens podem relacionar des de l’enfrontament, des de la indiferència o des de la cura. La Maternitat d’Elna era un espai de cura en un món d’enfrontament. Un espai de cura que no estava protegit de l’enfrontament, de la guerra exterior.
La maternitat va ser tancada per l’exercit alemany l’any 1944 perquè des de 1942 començà a acollir mares i criatures jueves. La maternitat havia d’obeir a les autoritats de la França sota ocupació alemanya, però van desobeir ordres. l’Elisabeth Eidenbenz no sempre obeïa tot i el risc que podia suposar per la continuïtat del projecte. No lliuraven mares que eren buscades per les autoritats militars, ocultaven les identitats de criatures jueves… Per salvar vides calia desobeir, però per mantenir la maternitat calia obeir… No sempre va desobeir i això la va fer patir. La maternitat era un problema per a moltes persones en l’Europa de la Segona Guerra Mundial. La maternitat acollia a la comunitat jueva, en un passat molt recent ho havia fet amb la republicana, rebia acusacions de comunisme… El seu final no va significar el final del treball de cura de l’Elisabeth. Pocs dies després ja ho tornava a fer en un altre indret i no ho va deixar de fer. En un món en guerra la cura era, és, imprescindible. Així ho entenia ella.
La història de la Maternitat d’Elna es va començar a popularitzar amb la recerca que li va dedicar Assumpta Montellà i es convertí en un llibre de llarg recorregut. D’allà també en sortiria un documental. Tenim més llibres, recerques històriques, una obra de teatre, ara arriba una pel·lícula… Si tenim ocasió, no deixem de llegir els estudis dels que disposem i de visitar l’edifici que encara es conserva com espai de memòria. Ara l’Ajuntament de Barcelona ha decidit dedicar un carrer a Elisabeth Eidenbenz i aquesta setmana s’ha presentat en un acte de reconeixement. És l’antic carrer de la maternitat del barri de les Corts. Gerardo Pisarello, primer tinent d’alcaldia, en la seva intervenció va assumir la responsabilitat de dedicar-li aquest carrer. El passat no està per ser utilitzat buscant la nostra conveniència en el present, per quedar bé, per treure’n algun tipus de profit. Anem al passat amb voluntat de fer memòria, història i justícia. Incorporar el nom d’Elisabeth Eidenbenz a Barcelona obliga al seu govern. La cura que ella va voler tenir, entre d’altres, amb les persones que buscaven refugi marxant de Barcelona, de Catalunya, ens ha de portar actuar per tenir cura de qui avui també necessita aquest refugi. La cura que va generar la Maternitat d’Elna viu avui en el seu record i hauria d’impulsar nova cura.
